Marta Rius
,
31/10/2018
Llibres

Desirée Bela-Lobedde: “El cabell és política”

La blocaire i activista estètica vilanovina ha publicat el llibre 'Ser mujer negra en Espanya', un mirall d’estereotips racistes que convida a repensar-nos
Desirée Bela-Lobedde

Foto: 

Aina Pazo
Desirée Bela-Lobedde
Desirée Bela-Lobedde es va donar a conèixer l’any 2011 quan va obrir el seu bloc, el Diario de la Negra Flor. Des d’aleshores, té una presència notable a les xarxes socials, és columnista a Público on parla sobre activisme afro, feminisme i racisme i s’ha llençat a la piscina com a escriptora amb el seu primer llibre 'Ser mujer negra en España' (Penguin Random House, 2018), del que ja s’ha editat la segona edició. No és una compilació d’anècdotes, sinó una invitació a que les persones racialitzades s’empoderin i a que les persones blanques es revisin.
"Hem d’insistir perquè sempre hi haurà algú que ens escolti per primera vegada i estigui a l’inici del camí de la deconstrucció de la seva blanquitud"

- Com vas iniciar-te en l’activisme afro?
El bloc va sorgir fa set anys de la meva necessitat de tenir recursos i continguts per aprendre a cuidar el meu cabell afro. Aleshores només existia un bloc en castellà sobre aquest tema, Afrohair, encara actiu des de fa deu anys. Volia compartir els pentinats que em faig a mi i a les meves filles. Vaig obrir un canal de YouTube, també, i el bloc es va anar transformant d’un espai més aviat personal a una plataforma on hi explicava altres continguts. Em vaig adonar que el retorn que rebia de les meves lectores, més que sobre estètica, tenia a veure amb la seva autoestima i empoderament. De continguts que, a priori, podien semblar superficials, les lectores s'animaven a fer una recerca identitària més profunda.

- És aquí quan introdueixes l’activisme estètic al teu bloc?
Sí, em trec l’etiqueta de blocaire de bellesa i em defineixo com a activista estètica. Adonar-me de la incidència que té en les dones negres el voler portar el cabell natural i lluitar contra els prejudicis que suposa, en nosaltres mateixes i a la societat, va ser revolucionari. Portar el cabell afro natural és resistir davant d’un cànon de bellesa discriminatori. Occident marca que la bellesa és tenir el cabell llis i el color de pell blanc. Per assolir-lo, les negres ens hem d’estar intoxicant amb productes químics abrasius i molt perillosos. Allò personal és política. El cos és política. El cabell, doncs, també és política. Reivindico la bellesa del cabell afro i la pell negra. La bellesa i la normalitat, també, perquè som objecte de molta marcianització. El cabell afro suscita preguntes com: “cada quan te’l rentes”?, “et creix així?”, “t’ha crescut molt ràpid” (quan et fas trenes), “tu et maquilles?”. Perquè la majoria de la gent occidental es relaciona poc amb persones negres i es crea un imaginari que dista de la realitat. Treballo des de dues vessants: la intracomunitària, oferint empoderament a les dones negres per a que sentin que són belles. Quan no t’identifiques amb les persones que majoritàriament apareixen als mitjans de comunicació, pots arribar a sentir-te lletja; i l’extracomunitària, de cara a les persones negres que no porten el cabell afro i a les persones blanques, reivindicant la normalitat i l’apropament a com es cuida el cabell afro.

- Existeixen perruqueries que atenen la diversitat estètica al teu entorn?
Al meu entorn més proper no. De fet, un dels motius pels quals les dones negres aprenem a pentinar-nos a nosaltres mateixes i a altres dones negres és perquè no trobem oferta de perruqueries. Vull entrar a qualsevol perruqueria amb el meu afro i dir: “vinc a rentar-me i tallar”, a veure què passa. A les escoles de perruqueria, i generalitzo, no s’ensenya a tractar el cabell afro. Tanmateix passa a les escoles de maquillatge: s’assessora molt poc sobre com maquillar la pell negra. Passa en aquest país i passa arreu d’Europa. Hi ha algunes perruqueries llatines que tracten els cabells afro, però sovint ofereixen allisar-los. I les perruqueries africanes, normalment estan més especialitzades en trenar els cabells. L’oferta, per tant, és molt limitada. O ens allisem el cabell, una pràctica provinent de l’època colonialista a Amèrica, que radica en la negació de “ser negre”, o ens fem trenes. Els esclaus negres van entendre que si s’allisaven el cabell i tenien un to de pell menys fosc, s’acostaven més a la imatge de “civilització” que tenien els blancs, podien treballar dins la casa dels amos i, per tant, vivien una “mica millor” que els esclaus que treballaven al camp. És una forma de supervivència que s’ha perpetuat amb el temps. Abolida l’esclavitud però, les principals empreses fabricants de productes per allisar el cabell pertanyien a persones negres, com Madame C.J. Walker -una de les primeres dones negres multimilionàries- o Garrett Morgan. Pel què fa a les trenes, se sap que les dones negres esclaves simulaven camins de fugida als caps dels infants, que servien de mapes d’alliberament. Algunes dones també duien llavors i pedres precioses amagades a les trenes per deixar marques al camí per als següents. De manera que el pentinat afro, és política: pot ser un element d’opressió, quan s’allisa, o pot ser el símbol de la lluita per la llibertat, quan es du natural.

 

 

- Què és ser una dona negra a Espanya?
Vol dir haver-se d’enfortir per afrontar situacions discriminatòries des de ben petita. És haver d’estar demostrant constantment que ets d’on ets. Has de justificar la teva identitat com a com a catalana, com a espanyola, perquè la pell fa de barrera i se’t nega. És viure permanentment amb prejudicis. I el pitjor de tot és que hi ha gent que sent que té dret a rebre una resposta; no s’adona de la invasivitat de la pregunta “d’on ets?”. I si no respons, a sobre, la interlocutora s’ofén en plan “no et posis així, dona”.”D’on ets que parles tant bé el català?”, repetida una vegada, i una altra, i una altra, i una altra… Cansa. I en el meu cas, que treballo a l’administració pública, els prejudicis afloren. Sembla que hi ha oficis que van lligats a un determinat color de pell. Si parlem de dones no blanques, es considera que les professions més comunes són el treball sexual o el treball de cura de persones, i no el de l’àmbit sanitari, sinó el de cures domèstiques. Quan una dona negra surt d’aquests estereotips, té estudis universitaris o té qualsevol ofici que se surti de la precarietat, la gent blanca se sorprèn. Hauríem de començar a superar ja l’excepcionalitat d’aquelles persones negres que són mestres, cirurgianes o advocades, per exemple.

- Què podem fer les persones blanques per revisar-nos la cultura racista heretada?
Entenent que, a Occident, les persones blanques gaudeixen de privilegis, d’entrada, escoltar a les persones racialitzades, que som les que vivim les discriminacions. A mi no m’agrada dir que les pateixo, que té una càrrega molt negativa; jo hi convisc. Cal encaixar que estem socialitzades històricament des de certs prejudicis cap a tot allò que s’escapa del ser blanc i ser autocrítiques. Cal superar la incomoditat inicial que t’assenyalin que has tingut una actitud ofensiva i incorporar l’aprenentatge sense complexes. És pesat que de les persones que som racialitzades sempre s’esperi una actitud pedagògica i comprensiva. Està clar que moltes vegades, qui discrimina no ha tingut la voluntat de fer-ho conscientment, però ha d’estar disposat o disposada a revisar-se. I, de l’exercici, saber que en allò en concret, ja no ficarà més la pota. És sumar aprenentatges. Quin problema hi ha en reconèixer que ens hem equivocat quan ens assenyalen que no hem fet bé quelcom? La supèrbia de no voler legitimar els arguments dels altres és una derrota. El pitjor és actuar des del paternalisme i el síndrome de salvadors blancs; el pensament típic de “pobrets, ells no poden (els i les negres), ja parlo jo (blanc/a) en el seu nom”.

- Us falten espais d’altaveu?
Cada cop en tenim més. Se’ns convida a taules rodones i a mitjans. Però de forma molt puntual i únicament per parlar sobre racisme. Jo també tinc altres temes d’interés. Sembla que les persones racialitzades només podem parlar de racisme. Això és guetificar-nos. I què passa amb la política? Jo també tinc opinió al respecte. O sobre lactància materna, per exemple. Jo sóc assessora en criança respectuosa, a més. En podria parlar, i molt, i ningú em convida per abordar aquest tema. I a la inversa també passa. A l’article 'Pon una negra en tu mesa' en parla la periodista Lucía Mbomío. Que sovint ens conviden per parlar d’assumptes dels que no tenim interés i se’ns convida per quedar bé. Que convidin a persones de la comunitat negra que hi entenguin, que també n’hi ha. Es tracta de fer un esforç i tenir voluntat. La manca de temps mai pot excusar la no inclusió de persones negres amb agència en l’organització d’actes. Amb un mínim de recerca segur que es troben persones racialitzades expertes en qualsevol tema amb veu, que no ens l’han de donar, ja la tenim. És la mateixa excusa inacceptable que ens donen a les dones quan no ens conviden a tertúlies, per exemple. Fa uns dies, vaig ser convidada en una emissora de ràdio a participar en una tertúlia on vaig coincidir amb la Míriam Hatibi i, minuts abans d'intervenir, em deia que estava cansada de repetir sempre el mateix. Hi coincideixo plenament, però hem d’insistir perquè sempre hi haurà algú que ens escolti per primera vegada i estigui a l’inici del camí de la deconstrucció de la seva blanquitud. Ja hauríem d’haver superat aquest escenari a aquestes alçades; dissortadament, no és així.

- T’has especialitzat en xarxes socials. Quines eines facilites?
El 5 de novembre impartiré el taller 'Racisme, prejudicis i discursos alternatius a xarxes socials' a Vilanova i la Geltrú. Hi identificarem la propagació a les xarxes socials dels discursos d’odi i racisme, i treballarem eines per desactivar-los. Respondre als internautes que diuen bajanades. No hi ha fórmules màgiques, tot depèn de casa cas, però una clau bàsica és “don’t feed the troll” (no alimentis el troll). Si es pot establir una conversa per rebatre arguments, endavant. Quan és evident que no és possible, sempre es pot evitar destinar energies i temps i, per últim, bloquejar. Jo sóc molt favorable a usar l’humor, memes, etc. perquè les persones que discriminen, han de sentir vergonya, però tot entra millor des del riure. Al capdavall, és una estratègia que funciona quan topem amb persones que discriminen per raça, gènere, orientació sexual i altres raons.
 

També et pot interessar