Goretti Martínez
,
04/04/2019
Llibres

Isabel del Pilar Valero: “Enyoro el que no he viscut”

La poeta presenta ‘Tessel·les’, on el quotidià integra la trencadissa del temps i el temps és la casa de la poeta
Isabel del Pilar Valero

Foto: 

GM
Nascuda, com molts altres vilafranquins i vilafranquines, a Arroyomolinos de Montánchez (Cáceres), Isabel del Pilar Valero llegeix i escriu des que era petita. Autora dels reculls de contes infantils ‘Conta’m un conte’ (2012) i ‘El món de les rialles’ (2012), el llibre amb fotografies de Maria Rosa Ferré sobre el Penedès ‘Calidoscopi’ (2015) i el poemari ‘De teulades en amunt’ (2016), Valero continua explorant la seva versatilitat com a escriptora des que un dia va decidir obrir un blog literari. Ara presenta el nou poemari ‘Tessel·les’ (Editorial Gregal, 2019), on l’autora transforma imatges en versos amb el temps com a fil conductor. Amb un vocabulari ric i complex i un pes vital de la natura i l’espiritualitat, Valero desfà els nusos que ennuvolen el concepte del temps i ens parla de records, de gaudi i d’eternitat.
“Com que la llengua s’ha de fer servir tota, si no trobo la paraula que se m’ajusta, obro el calaix i la busco”

- Com neixen aquestes ‘Tessel·les’?
Tenia quatre poemaris curtets que havia enviat a concursos i vaig pensar que era el moment de publicar-los. Em vaig posar en contacte amb l’editor d’Editorial Gregal, que ja m’havia publicat un llibre de poesia ‘De teulades en amunt’ (2016) i li vaig preguntar si li interessava. Em va dir que sí, que ho acceptava tal i com li enviava. Però llavors em vaig trobar amb moltes circumstàncies que havia de tenir en compte. Als concursos signes un compromís que si publiques algun poemari presentat hi has de fer referència. A mi no m’agradava com quedava. Així que vaig pensar en un fil conductor. Vaig trobar que tots els poemes parlaven del temps. El temps és, doncs, el fil conductor dels quatre poemaris. Però no parlen de passat, present i futur. En aquests poemes parlo, per exemple, del temps dins el temps, del meu “temps petit”, que és el gaudi, del “temps que el temps crida”, que són els records... Després hi ha “el temps que enrajola l’era”, on hi ha moltes imatges de l’adolescència. I, finalment, hi ha el “temps, tot i que passa”, que podria ser l’equivalent a l’expressió carpe diem, viu el moment. També vaig pensar en introduir aquests conceptes a través de prosa poètica. Em vaig posar en contacte amb la il·lustradora Núria Tomàs, li vaig parlar del poemari i li vaig dir que m’agradava la idea d’introduir cada bloc, abans de la prosa poètica, amb una il·lustració. És molt sensible i va percebre de seguida el que li volia transmetre. Va tenir una idea molt bona i va fer un quadríptic: quatre imatges connectades entre elles i que, a més a més, formen un tot cíclic. Com una ona del temps, que puja, baixa i torna a pujar. Vam introduir tots aquests canvis i, per salvar els compromisos amb els concursos, vam afegir una pàgina d’agraïments i endreces.

- Quins temes has volgut abordar, dins d’aquest fil conductor que és el temps?
Per exemple, a “El temps, tot i que passa”, són versos on no hi ha un tema principal. L’única cosa que uneix els poemes és l’ambient que et trobes quan els llegeixes. El primer poema es diu ‘Temps’ i parla del que significa per a mi el temps cronològic. En aquesta part del llibre també s’hi recullen experiències. Per exemple, el poema ‘Heli’ és molt personal, d’una època en què la meva salut va trontollar i vaig decidir fer un pas endavant i plantar cara. Després hi ha ‘Posta’, que és una reflexió sobre quan s’acaba el dia, quan una persona s’atura per un moment i vénen tots els pensaments d’allò viscut i, fins i tot, allò no viscut. A mi em passa que enyoro el que no he viscut. Com que estem sempre triant, allò que no vaig triar en aquell moment, potser em sobrevé en una d’aquestes reflexions. Per tant, parlo de l’enyor de coses viscudes i coses no viscudes. D’altra banda, a ‘Atzabeja’ faig una reflexió sobre el paisatge que m’envolta. O hi ha un altre poema dedicat a Joan Perucho. A mi m’agrada molt l’imaginari de Perucho a ‘Les històries naturals’ (1960). L’aura picuda és un ésser paradisíac amb un cant atraient que apareix en aquest llibre i jo el vaig agafar com a personatge principal per aquest poema d’homenatge al Perucho poeta, perquè m’encanta l’ambient que crea amb els seus poemes. A ‘El temps que enrajola l’era’ hi ha poemes que he fet mentre estava passejant. A mi m’agrada molt anar al cementiri de Vilafranca. El seu paisatge m’atrau, no sé per què. Hi ha varis poemes que estan basats en l’observació d’imatges al cementiri de Vilafranca, com ‘Teranyina’. ‘Gatzara’ és un cant a la primavera. ‘Emaús’ són paisatges emboirats, probablement de temps passats. O ‘Fregadís’, que està inspirat en el marbre d’alguna de les tombes. Bo i tots estan fets en passeigs pel cementiri.

- Hi ha molta referència a la natura i a la mitologia.
M’interessa molt la mitologia però jo aniria més enllà. La darrera part del llibre, ‘El temps que el temps crida’, és una mena d’homenatge al Penedès. Tot comença amb una copa de vi que desencadena tots els records. I aquí, més que mitologia hi ha creença jueva i àrab. Hi ha un poema que parla del pou que està situat al mig de La Meca, per exemple. Tot el que té a veure amb creences religioses m’interessa i em desperta inquietuds.

- Per què?
No ho sé però sempre he pensat que sóc una persona creient per naturalesa. Necessito aquesta espiritualitat. Per això m’atrauen les diferents creences i m’interessa que tinguin totes aquest punt en comú: un déu. Cadascú li diu com vol: sol, lluna, déu, el que sigui. Crec que cada persona som una part d’alguna cosa més gran i a aquest tot jo li dic “esperit”.

- Tens una creença pròpia, doncs.
Sí. M’ho he anat inventant mitjançant els meus propis sentiments al llarg de la vida.

- T’ajuda a estar en aquest món?
La veritat és que sí. És la corda on jo m’agafo per no caure.

- Als teus poemes empres un vocabulari súper ric.
Sí, això m’ho diu molta gent. M’agraden molt els poemes de mètrica i rima, que avui dia estan considerats no moderns. Quan faig poemes de mètrica i rima lliures tinc la dèria que han de tenir musicalitat. Ha de sonar: pum, pum, pum. Alguna de les paraules que utilitzem normalment per parlar potser no la trobo poètica o no marca el ritme, en aquell vers, me’l fa malbé. Una sola paraula pot fer malbé tot el vers. I com que la llengua s’ha de fer servir tota, si no trobo la paraula que se m’ajusta, obro el calaix i la busco. D’altra banda, penso que, si fem literatura, l’hem de fer. Sobretot si fem poesia. Jo vaig decidir en un moment determinat de la meva vida, no fa pas gaire, que escriuria en català. En aquell moment vaig ser conscient que no sabia escriure en la llengua d’aquí i que en desconeixia moltes parts. Quan utilitzava el català per fer literatura, no em reconeixia a mi mateixa. En castellà, en canvi, sí. Per poder reconèixer-me, tant en una llengua com en l’altra, vaig decidir estudiar català perquè, si publicava o escrivia, creia que ho havia de fer en català. És un compromís meu cap a aquesta llengua i cap a la decisió que va prendre el meu pare de venir cap a aquí quan jo tenia quatre anys. A més, vaig viure divuit anys en el franquisme. Vaig decidir que si escrivia, ho faria en català. Així que vaig començar a estudiar i, quan vaig assolir el nivell D, vaig dir: “d’acord, ara sí”. Tenia el vocabulari necessari per expressar-me en català de la mateixa manera que ho feia en castellà. I sense faltes d’ortografia, que són un horror! Estic molt contenta de tot el que he fet per poder escriure i publicar en català. I les llengües són molt riques, així que hem d’aprofitar aquesta riquesa. Quan fem literatura, no hem de conformar-nos a fer-la de la mateixa manera que parlem. M’agrada molt cuidar la llengua i, ara que la conec, la defensaré sempre que pugui.

- Com treballes a l’hora de fer els poemes?
Treballo per imatges. Procuro que cada vers sigui una imatge i el poema sigui un quadre sencer. És a dir, que treballo com si construís un mosaic de tessel·les. Observo, passejo, em fixo, per exemple, en la piulada d’un ocell. Agafo aquest so i els sentiments que em provoca junt amb el paisatge que m’envolta. Escric quatre línies i, en un moment determinat, mai immediatament, vaig desenvolupant aquell paisatge i aquells sentiments. Sóc incapaç d’escriure un poema al moment.

- I quines imatges t’inspiren?
Una cançó, una posta de sol, una aranya sobre l’escorça d’un arbre, unes flors, una esquerda... Agafo aquestes imatges i les vaig esmicolant per a explicar-les. Algunes les he viscudes i d’altres, aprofito un sentiment que he tingut en un moment determinat per inventar-me-les.

- Com vas començar?
La meva decisió de publicar va començar quan no estava bé de salut. Necessitava evadir-me de la realitat i vaig començar a escriure en un blog. Jo no sabia ni què era un blog però el vaig obrir. I va començar a entrar-hi gent que no coneixia. Vaig pensar: “Mare meva, on m’he ficat?!” Però la gent hi entrava i comentava. Un dia va entrar la Pili García, que és locutora de Radio Almenar. En aquell moment, ella tenia un programa de literatura que es deia ‘Versátil’ i em va demanar si podia fer servir textos meus per introduir el contingut del programa. Des de llavors que hem estat en contacte. A ‘Tessel·les’ ha fet el pròleg del llibre. Al blog també hi va entrar algun escriptor que em va recomanar que mogués els textos i que no els pengés sencers. A partir d’aquí, vaig pensar que potser podia intentar publicar. Vaig mostrar els meus escrits a la meva família però, clar, per la meva família tot el que faig és meravellós! (riu). Vaig pensar en enviar alguns dels meus poemes a concursos. El primer, al concurs de poesia de primavera de Les Clotes (un barri de Vilafranca del Penedès). Vaig guanyar. Després me’n vaig anar més lluny, a un certamen de Manresa. Vaig guanyar. L’any següent vaig tornar a provar a Les Clotes, i també. I a Manresa, i també. Hi ha altres concursos que òbviament no guanyat perquè sóc novell però aquests premis em va encoratjar a seguir i a intentar-ho.
 

Més informació: 

També et pot interessar