Carla Vall: "Trencar el silenci és un dels primers passos per a la reparació"

L'advocada i criminòloga Carla Vall publica 'Trenqueu en cas d'emergència', un assaig sobre violències masclistes

Roser Regolf

20/04/2022

Llibres

"El contrari de la violència no és el consentiment, és el plaer" o "El patriarcat per als homes és una mena de catenària a la qual només s'han d'endollar per obtenir tot el poder". Aquestes són només dues frases de totes les que he subratllat de 'Trenqueu en cas d'emergència', de l'advocada i criminòloga Carla Vall (Vilanova i la Geltrú, 1989). Com si es tractés d'un artefacte de defensa pròpia, l'experta en drets humans i violències masclistes ens brinda els recursos per identificar i superar la violència cap a les dones i els infants en tots els seus prismes. Parlem amb ella d'aquest "manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes".

Tant de bo totes trobéssim aquesta agulla de cap que fa que la normalitat rebenti com una bombolla de sabó

- L’artista Paula Bonet diu al pròleg de 'Trenqueu en cas d’emergència', que gràcies a unafrase d’aquest llibre ha estat capaç de treballar les violències en la seva obra. Vol ser un catalitzador per a totes?
La Paula ha fet un pròleg molt generós i que m’emociona en el més profund. És curiós perquè ella, amb la seva obra, m’ha acompanyat molt abans que la conegués. Sento que teixim una xarxa molt potent entre dones i que estem transformant la realitat entre totes. Tant de bo totes trobéssim aquesta agulla de cap que fa que la normalitat rebenti com una bombolla de sabó i sigui un canvi que ho esquitxi tot. Aquesta obra té la vocació de ser una abraçada i una veu amiga per a totes.

- El subtítol indica que és un manual per a víctimes i supervivents de violènciesmasclistes.
Certament, em dirigeixo principalment a elles perquè el to i la meva posició com a autora era transmetre la calidesa necessària en un moment on tothom et renya i on creus que ho has fet tot malament. És un moment de molt soroll i que, molts cops, fa que tu estiguis enfadada amb tu mateixa. Igualment, es dirigeix a l’entorn més proper per tal d’oferir una pinzellada sobre què ha passat i com es pot donar suport.

- Dediques un capítol a la llum de gas, un dels primers avisos de la violència de gènere. Explica’ns com identificar-la.
La llum de gas és aquella visió borrosa per la intoxicació, oi? Com a la pel·lícula. Aquesta confusió es pot aconseguir a través de mecanismes psicològics perquè les víctimes comencin a pensar que no poden confiar en els seus sentits i que constantment s’estan malfixant en el seu dia a dia o que s’estan tornant boges. Imagina els efectes repetitius de situacions tipus: "No em tornis a insultar d’aquesta manera", i que l’altra persona et respongui que no t’ha insultat i que mai ho faria que ho deus haver sentit malament.

- Com dius, ofereixes diferents recursos per a les víctimes. Però quin és el primer pas per sortir d’un ambient tòxic?
El pas número u és parlar amb algú. Necessites trencar el silenci i dir-li a una persona que et pugui escoltar i sostenir que t’està passant alguna cosa. Potser aquesta serà la primera vegada que posis etiqueta a la situació que vius i la visió de l’altra persona pot fer saltar alarmes en allò que ja tens “normalitzat” i és violència.

- De víctima a supervivent hi ha un procés de metamorfosi... Tothom ho aconsegueix?
La majoria de persones podem dir que integren el succés i que poden transformar allò que els han fet en gran mesura. Hem de deixar de dir a les víctimes que això és per a tota la vida. Per a moltes no ho serà, però per a les que sí que ho serà, no se les reconforta, se les encasella.

- Si tenim algú a prop que ha patit violència, com podem acompanyar-la?
Fes les gestions, pensa en quins serveis o professionals cal recórrer... Necessita llar? Té problemes econòmics? Perilla la seva seguretat? La violència colpeja totes les esferes de la vida i aquestes s’hauran de restaurar.

- Amb els anys, cada cop són més dones les que trenquen el silenci. És una dada positiva?
Absolutament sí, trencar el silenci és un dels primers passos per a la reparació. Poder parlar implica que el teu entorn et pugui comprendre millor i que et pugui acompanyar. Lamentablement, de vegades suposa un trencament amb algunes persones.

- També apuntes que fa quaranta anys encara estava vigent el que s’anomenava rapte per seducció. Com ho definiries?
És una idea molt perversa i que és molt present en nombroses obres. En un acte amb la Paula Bonet, ella va començar a mostrar obres en les quals diversos deus atacaven a dones que “els havien provocat” amb anterioritat. Aquesta idea que la víctima provoca la violació amb la seva conducta encara és present en els nostres dies.

- En abstracte totes denunciem les violències, però quan passa en la proximitat sovint impera el silenci, dius. Com és possible que la gent no es posicioni al costat de la víctima?
Ens seria molt fàcil si els autors fossin aliens al nostre entorn, però coneixem víctima i agressor, normalment. Això implica que hem de prendre partit dins d’aquella situació. És curiós perquè en la distància som molt contundents, tanmateix en la proximitat ens costa moltíssim.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Carla Vall (@carlavalld)

- Al llarg de les 200 pàgines, demanes moltes coses a les administracions i als càrrecs públics. Com és de llarg el camí que ens queda?
Els demano força coses, però bàsicament, els exigeixo el nostre dret a ser ciutadanes, que es garanteixi la nostra vida i els nostres drets o que ser dona deixi de ser un factor de risc. Ens queda continuar atacant l'estructura mentre ataquem els casos concrets.

- De vegades qui ens hauria de defensar exerceix la violència institucional. Podem o no fiar-nos dels organismes oficials?
No ens en queda una altra, no tenim capacitat per generar estructures paral·leles amb la mateixa eficàcia i eficiència. Ara bé, hem de poder garantir que les víctimes són ateses correctament i que la violència institucional sigui perseguida. La majoria de casos són ben acompanyats, però no ens podem permetre ni un cas en el qual una víctima pateixi violència després de la violència.

- No obstant això, denunciar o no depèn de cada persona, segons expliques a 'Trenqueu en cas d'emergència'.
Les necessitats i la urgència depèn de cada persona. De vegades no arribaríem a temps per a denunciar o li dedicaríem un temps que la víctima vol per a la seva recuperació. En canvi, d'altres necessiten enfrontar el procés com a part de la seva reparació.

- Dediques tot un capítol a banda a parlar de la violència sexual vers els infants i adolescents. I deixes clar que no són casos aïllats.
Ens fa moltíssima por parlar d'això perquè estem parlant de violència sistèmica contra ells. Necessitem una pau social que ens digui que són casos aïllats i no és així. Les dades ens indiquen que entre el 20 i el 25% han estat abusats sexualment. És terrible, sí. Però fins que no ho enfrontem, les dades -que són milers de persones- continuaran sent aquestes.

- Repeteixes que trobar professionals amb perspectiva de gènere pot canviar-ho tot. Com els identifiquem?
Notaràs de seguida si comprenen que el que t'han fet és conseqüència del masclisme o si t'està parlant de diners, de què això es veu cada dia o que això del gènere no existeix. T'hi has de sentir còmoda, un procés judicial és un trajecte llarg, n'ha de saber i t'hi has de poder entendre.

- Tornant a l'arrel, ets advocada i criminòloga experta, entre altres coses, en prevenció de les violències masclistes. Per què escriure un llibre?
La majoria de víctimes mai parlaran amb cap advocat, tampoc amb cap psicòleg i, en alguns casos, ni tan sols ho diran a ningú. És una manera de llançar el missatge per a digerir-lo i acompanyar al ritme que tu vulguis i on tu vulguis.

- Val a dir que és un assaig, però que en cap cas és un manual tècnic i que el llenguatge amb el qual exposes els termes jurídics és accessible. A qui va dirigit?
Segurament alguns dels meus col·legues es posarien les mans al cap. La realitat és que he buscat un equilibri entre el rigor i l'accessibilitat. Tinc la sensació que molts cops estem discutint qüestions molt complexes i que tenen transcendència en la vida de les persones, però que ni tan sols expliquem que tenim aquest debat. Es tracta d'una mirada social de l'advocacia, perquè penso que, al final, els advocats som servidors.

- T'han quedat coses al tinter?
La tinta comença a córrer amb una novel·la per contar totes aquelles coses que passaven mentre escrivia aquesta guia i feia la meva feina. Una espècie de metahistòria. Veurem què en surt. Més endavant tinc present fer la tesi sobre una qüestió concreta de les violències sexuals.

- Anaïs Nin, Silvia Federici, Chimamanda Ngozi, Maria Mercè Marçal... són moltes les dones a les qui cites en aquest llibre. Tot plegat no va només de lleis, no?
El dret beu i viu de la societat en la qual es desenvolupa. És una ciència que estimo i a la que penso donar-me perquè em fascina. Des de menuda soc molt lectora i penso que totes elles han pogut donar-me idees de justícia mentre jo aprenc Dret.