Jump to navigation
- Per què la pujada a l’ermita és en vers?Crec que és el meu llenguatge. He provat de fer narrativa i poesia i en aquesta em sento més segur. El vers em permet fer coses que s’adeqüen més al meu tarannà.
- És la pujada a l’ermita de Sant Pere de la Selva, però podria ser qualsevol altra?Sí! De fet l’ermita és un símbol. És la de Sant Pere, podria ser-ne una altra, però no deixa de ser la de Sant Pere. Podria haver parlat de la de Paretdelgada perquè el meu oncle i el meu avi van pintar el teginat i és on hem fet totes les celebracions religioses de la família, però em vaig estimar més fer-ho de la de Sant Pere. És una ermita més modesta que ara s’ha recuperat. A més, està al turó i et permet tenir una vista enlairada de les coses. Enlairada però no de superioritat. El llibre és una pujada que narra la vida d’una persona, en aquest cas jo mateix, però podria ser qualsevol altra. Espero que molta gent s’hi pugui reconèixer.
- Hi ha una barreja entre el record, la memòria i la tornada als orígens...Sens dubte! Jo defenso que la memòria és el principal tema de la literatura. I alhora m’he retrobat amb la Selva. Jo no sóc directament de la Selva, ho és la meva mare i fins als 30 anys em vaig sentir molt penedesenc i a partir de llavors, em sentia més arrelat a la Selva que no a Gelida que és pròpiament el meu poble. El poema és també una reivindicació dels meus orígens, de la meva part selvatana.
- És un cant a la natura també?A mi sempre m’ha interessat molt la natura, a tots els meus llibres hi és molt present. És un element que em parla i que m’acompanya. No és només un escenari, un teló de fons, sinó que són uns personatges vius que m’han vist créixer. Per exemple, parlo d’un oliver que realment no està a Sant Pere, sinó que està a Gelida, a la Font Freda.
- No ets creient, però fas moltes referències a Crist i sembla que l’admiris...Fa 30 anys em definia com agnòstic i ara encara ho sóc, dubto que hi cregui mai, però hi tinc respecte. Per la religió, pel sagrat, per la litúrgia... Ara he tornat de Roma de viatge amb els meus alumnes i m’he adonat que la magnificència de Roma a mi no m’arribava gens. Però el cristianisme antic sí que m’interessa, és la paraula feta camí. M’interessa la figura de Crist, d’un Déu fet home. Un Déu que pateix, que ha de ser conscient de la limitació que implica ser una persona, que té passions i que sent dolor. D’uns anys ençà sí que m’he sentit interpel·lat per Jesucrist.
- Per què fas l’ascensió a l’ermita en solitari?Sóc una persona molt solitària i molt individualista. Tinc molts amics, he estimat moltes persones, però als 50 anys sóc una persona que visc sola. En el cas del poema, havia de ser un caminant solitari perquè no es podia distreure amb altres coses. Volia despullar-me, aprofundir en l’ésser i fer unes preguntes vàlides per a qualsevol persona i això només ho podia fer sol.
Ermita de Sant Pere
- 1.3981 versos són la pujada i només 20 la baixada. Per què una tan llarga i l’altra tan curta?Perquè la fita és la pujada i més que la pujada, el camí. La fita no és tocar l’ermita, l’objectiu del poema és l’ascensió i la recuperació de la memòria. L’important és anar progressant. Un cop hi ets, el camí de baixada no té tanta importància, el que volia explicar ja ho he explicat. Pujant m’adono que una atzavara em recorda al gaiato del meu avi i quan veig uns insectes que en devoren un altre, faig una especulació sobre la vida i la mort. O quan veig la llicorella de les pissarres, aquella pedra tan pròpia de Sant Pere, dic que és un hostal de les paraules perquè els de la meva generació hem après a escriure en aquelles pissarres negres.
- Aquesta ascensió o passejada és gairebé un gènere que han practicat diversos autors, ‘Ermita’ és l’arribada a un punt de maduresa de Jordi Llavina?L’altre dia a Montblanc, en una presentació, van dir que en un altre llibre meu, ‘La corda del gronxador’, havia assolit la maduresa. El vaig publicar el 2007! Sí que era una obra més madura que les anteriors, però tenia 40 anys. Lo de la maduresa és molt relatiu, ara sóc més madur evidentment, però considero que la literatura és una cosa que no s’acaba mai. La maduresa no s’acaba d’aconseguir mai del tot, però s’hi tendeix i jo estic en el moment de tendir-hi. Espriu, amb falsa modèstia suposo, deia que es considerava un aprenent de poeta i jo, naturalment, també m’hi considero.
- No utilitzes la rima, només en moments determinats com quan parles del vol d’uns estornells…Als versos finals també l’utilitzo, però molta gent no se n’ha adonat i n’estic content perquè vol dir que no és una rima que soni. La rima l’utilitzo per fer metàfores o aconseguir imatges; et limita, però a la vegada t’obre. Et limita perquè si tens una paraula amb –ívol, la següent també ha de ser amb –ívol.
- A Gelida dius "olivera" i a la Selva "oliver"...Gairebé sempre dic ‘olivera’, però a la Catalunya Nord no diuen ‘oliver’, en canvi al sud sí que es té preferència per ‘oliver’. És una reflexió sobre la llengua, un tema molt present en aquest poema. Aquesta setmana, el Magí Camps, que és el cap de llengua de La Vanguardia, va fer un article que es deia ‘Refranys en conserva’. Va començar parlant dels “pazos” de Galícia, i va passar als “hórreos” d’Astúries. Comentava que aquí no tenim orris, però en canvi, conservem l’expressió “anar-se’n a norris”. La meva mare a la Selva deia “vas molt norris”, que vas com deixat i resulta que és una expressió pròpia del Camp de Tarragona. La reflexió sobre la llengua ens aporta la visió d’un poble, en aquest cas el català, sobre la manera que té de veure el món.
- Dos versos d’‘Ermita’: “Jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res”. Escriure cura?El que vull dir és que per mi la poesia és una presa de consciència sobre la fugacitat de la vida, sobre la meravella que implica viure i sobre la fragilitat i la cura que hem de tenir dels altres. Ser conscient és ser perfectament sabedors de que estem realitzant un paper que s’acabarà. La poesia, en moment de tristesa i de dolor, ajuda, és un consol moral, psicològic. Sí que cura, o si més no, suavitza.
