Goretti Martínez
,
13/03/2018
Llibres

Clara Queraltó: “Em captiva la idea de pinzellada, de retall de vida, de cop de puny que és un bon conte”

L’escriptora del Pla del Penedès presenta ‘El que pensen els altres’, el llibre de relats que ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda 2017

Foto: 

Àlex Suàrez Casanovas
Clara Queraltó (El Pla del Penedès, 1988) ha estat la guanyadora del darrer premi Mercè Rodoreda de contes i narracions convocat per Òmnium Cultural. ‘El que pensen els altres’ és el seu debut literari i ha sortit publicat aquest mes de febrer a través de l’Editorial Proa. Queraltó posa la seva literatura precisa i sense ornaments al servei del gènere que més li apassiona per retratar personatges en plena ferida. Divuit contes sobre la mentida, la por, la vergonya, la culpa o el penediment en vides com les nostres.
“M’agrada tant llegir contes que volia estar a l’altra banda: fer-los jo”

- Has definit els personatges de ‘El que pensen els altres’ com a perdedors. Per què has volgut parlar d’ells i elles?
El procés d’escriure el llibre va ser molt intuïtiu, molt natural. No em plantejava retratar un determinat tipus de personatge. Volia bones històries, bons conflictes, bones pinzellades de vida. És això, el que anava a buscar. Quan el vaig tenir acabat, quan vaig tenir els divuit relats, vaig veure que hi havia una constant: personatges no sé si esquerdats o ferits, però sí que són personatges que viuen un moment d’esquerda. S’adonen de coses doloroses. Però, al final, això ens passa a tots. Creixem a base de ferir-nos i de que ens passin coses que són doloroses. Sí que hi ha alguns relats en què volia denunciar certes coses. Hi ha un relat que parla d’una parella i hi ha una situació de violència de gènere. Volia denunciar fins a quin punt donem per normals coses que no són normals. O, per exemple, hi ha un relat en què un home i una dona bastant grans són amants i queden un dia a la setmana per tenir relacions sexuals. Fins a quin punt aquesta realitat ens incomoda o no. Jugo una mica amb l’ambigüitat sexual. Al llibre hi ha, per exemple, bisexualitat, hi ha molta diferència… Buscava que el lector es trobés amb els prejudicis i hi pensés.

- I normalitzar, de pas.
Exacte. En el moment en què subverteixes certs estereotips, els estàs mostrant. I a mi no m’interessa mostrar el que ja ens ensenyen a tot arreu. Mostro "els altres".

- Havies escrit alguna cosa abans d’’El que pensen els altres’?
Havia escrit alguna cosa a la universitat i havia fet allà algun curs d’escriptura. Després també havia anat escrivint, però no massa. I, sobretot, no amb la intenció de publicar. És una cosa que no l’havia perseguida gens perquè tenia la idea molt clara, ja d’entrada, que és súper difícil publicar i que hi ha molta gent que escriu i que ho fa molt bé. Després vaig fer cursos de relat breu. Va haver-hi un moment en què em vaig dir “Vull posar-me a la banda de l’autor” i va ser quan em vaig adonar que m’agradava tant el conte. El gènere breu és el meu gènere i m’agrada tant llegir contes que volia estar a l’altra banda: fer-los jo.

- En canvi el gènere breu és com el germà petit. Almenys a la literatura que es fa a Catalunya a la resta d’Espanya.
No sé si és una qüestió cultural. O potser que no ven tant. A mi la novel·la no m’interessa tant. Sí que en llegeixo i també m’agrada però com a escriptora no m’ho plantejo. El que explico, amb un conte ja t’ho puc explicar. Si trobes un bon conflicte… Vull dir, la idea aquesta de condensació, de pinzellada, de retall de vida, de cop de puny, que és un bon conte amb un bon final em captiva molt com a lectora. Com et deia abans, vaig fer alguns cursos de gènere breu. I va ser la Bel Olid, que era la meva profe, qui em va dir que els havia de moure, que eren bons. Com que m’ho va dir em vaig animar i vaig treballar el llibre al llarg de dos anys. Jo sóc profe i durant el curs no puc escriure gaire; així que durant l’estiu escrivia amb més intensitat. Molt especialment aquest estiu passat perquè tenia la data límit el dia 7 d’octubre per presentar el llibre al Premi Mercè Rodoreda.

- Tenies aquest objectiu marcat, doncs.
Sí, perquè volia intentar publicar a través d’un premi. Quan no ets ningú dins el món literari, és la manera.

- T’esperaves guanyar?
No, gens. Em va trucar el Marcel Mauri. Clar, no em va poder trucar el Jordi Cuixart, que ja estava empresonat. Va ser una trucada de tremolar-me les cames i preguntar-li no sé quantes vegades si de debò havia guanyat. Al final em va dir: “Que sí, noia, que sí! Que t’ho dic de veritat”. No sé, no hi creia massa, l’havia lliurat a última hora, era el primer concurs al que em presentava… Hi havia altres certàmens però cronològicament, el Mercè Rodoreda era el primer i hi havia d’anar perquè està dedicat al gènere breu. I també em va servir per tenir una data i tancar-lo perquè, si no, no acabaries mai i no el presentaries mai.

- Això et volia preguntar, quan dones per bo un conte?
Quan se t’acaba el temps! A les set de la tarda tancaven Òmnium i a les set menys deu entrava jo per la porta amb els manuscrits. Si no, encara hi seria! No pararies de donar-hi tombs! I després quan et diuen que has guanyat i fins que no publiques hi ha un procés editorial i tens encara uns dies per si has de canviar alguna cosa. Allò va ser una bogeria total! És que amb el conte sobretot és anar traient: "Això no cal, això tampoc"… És el que més vaig fer.

- Retallar.
Sí. No facis que el lector miri cap a aquí si aquest detall no importa. No cal.

- Però n’estàs contenta, del resultat final?
Sí, jo n’estic contenta. A veure, sempre canviaries alguna cosa però sí que estic contenta amb el resultat. Després també hi va haver un moment dur: quan tenia els primers exemplars i els llegien la meva família i els meus amics. “Ostres, això ja no és només meu!”. Saps aquell moment que deixes la criatura i dius “ai, ai, ai”. Em va fer patir. Ho vaig viure amb certa angoixa, al principi. I quan em van dir que havia guanyat, que hauria de fer presentacions i rodes de premsa. Vaig pensar: “Vols dir que estaves preparada per això?”. Però després la il·lusió és molt més gran que la por.

- I com ha estat la rebuda de les impressions que tenen els lectors del teu llibre?
En realitat jo estic contenta perquè he escrit els contes que a mi m’ha donat la gana. M’ha obsessionat sobretot trobar un bon final pels contes. Les frases finals em van obsessionar perquè necessitava que fossin les que realment jo volia. I sobre el que me'n deia la gent, ha estat curiós perquè un em deia “Aquests tres, per mi, els millors”; i un altre, “Per mi, aquests dos, boníssims”... A cadascú li agradaven uns de diferents. Així que penso que cadascú troba el seu conte. És xulo, l’espai aquest entre escriptor i lector en què et trobes i connectes. És la base de la literatura i de qualsevol forma artística.

- Com portes el tema presentacions i tal?
Passo nervis, eh? Hi va haver la presentació oficial a Barcelona, amb els altres premiats, el premi Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia, després a Vilafranca la setmana següent. Suposo que és com tot, al principi no sabia què dir però després ha anat sortint. No sóc una persona súper extrovertida, tot i que faig classes i tal. Però quan parles d’una cosa teva, fa certa vergonya.

- Ara que ha començat la gent a llegir el teu llibre, t’ha sorprès alguna interpretació sobre els teus contes?
És que, en realitat, no hi ha massa cosa a interpretar. No hi ha gaire poètica. He buscat la frase curta, l’adjectiu concret… Però sí que m’ha sobtat, per exemple, que algun contes que jo no pensava que fossin dels més potents, hagin agradat molt o hagin impactat. També fa cosa perquè quan escrius sempre hi ha la teva realitat, les teves coses.

- Allò que et preocupa...
Sobretot això, sí. Jo crec que me’n vaig adonar el dia que em van demanar quatre ratlles per explicar de què anaven els contes. Quan vaig veure els temes que sobrevolen tots els contes: la por, la vergonya, la culpa, el penediment… Dius: “Ua, dec ser una persona turmentada i no ho sé!”. En fi, són temes interessants literàriament però també em deuen preocupar, d'una manera o altra. La mentida, per exemple, té un pes molt important, al llibre. I, el que et deia… Tu maquilles coses de la realitat però també penses fins a quin punt algú no reconeixerà alguna cosa? O quina imatge es faran de tu?

- D’alguna manera, sents que et despulles?
Després ho has d’anar superant i dir: "D’acord, això és la meva ficció, el que jo he creat, i la realitat és una cosa i la literatura, n’és una altra".

- Ens pots explicar alguns dels punts de partida dels contes?
Per exemple, hi ha una nena que rep un regal de la seva tieta, que són unes sabates de xarol que troba precioses però que no se les arribarà a posar mai; hi ha aquesta parella, un home i una dona bastant grans, que tenen una relació d’amants els dijous a la tarda; hi ha un professor que viu la seva feina com un malson; hi ha una relació d’amistat marcada per dues maneres d’entendre la vida molt diferents; hi ha un policia antidisturbis que no suporta el contacte físic. Aquest darrer ve de l’1 d’octubre. El vaig escriure en pocs dies perquè vaig viure aquell dia molt intensament, al col·legi del Pla del Penedès, i després… veient aquelles imatges, aquella monstruositat... Crec que havia de sortir per alguna banda. Algú m’ha arribat a dir que si volia justificar la violència, amb aquest conte, perquè d’alguna manera em poso al cap d’un policia antidisturbis. Però no és això. Si en volia fer un conte, havia de ser des d’una perspectiva diferent a com ho vaig viure jo personalment.

- Tens ganes d’escriure més?
Moltes! Però penso: “I ara què escriuràs?” La veritat és que vaig tenint idees però no m’hi he pogut posar gaire. El que és segur és que en tinc moltes ganes i que serà conte. I, a més, el premi m’anima a seguir.

També et pot interessar