Jump to navigation
És la sorprenent estrena de la lingüista i professora de la Universitat de les Illes Balears Rosa Maria Calafat (Andratx, 1963) en el gènere de la novel·la i, per ara, s’ha fet amb el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2018. Els personatges que ha creat, una filla (Elisabet) i una mare morta (Magdalena) cohabiten en dos móns paral·lels. Com cohabiten el costumisme, el surrealisme, Déu, el Dimoni i l’humor negre en aquest treball literari on conflueixen frescament diversos registres i varietats del català. Una família mallorquina és l’excusa per immortalitzar les passions més universals.
De la mà de l’Associació Cultural Desperta!, El Gall Editor i la Llibreria La Mulassa, l’autora presentarà l’obra a La Mulassa (Vilanova i la Geltrú) el proper 25 de maig, a 2/4 de vuit de la tarda. L’acompanyaran en Joan Terol, professor de llengua i literatura catalanes, i Josep M. Domènech, filòleg.
- El cel o l’infern han deixat de ser els dominis propis de la mort? O no ho han estat mai? El cel i l’infern són una metàfora del paradís i la tribulació humana. La dualitat entre allò que ens produeix plaer i allò que ens tormenta. Com a humans, sobre la vida i la mort, no tenim la certesa dels límits.
- Hi ha frontera entre el món dels éssers morts i el dels vius? El llibre representa la idea que no hi ha fronteres entre el món dels morts i els vius. Una de les aventures del lector o lectora és esbrinar quin dels personatges són vius i quins, morts. Ahir mateix, una crítica literària que ha llegit l’obra, em deia que una de les genialitats del llibre és que encara no sap quins són vius i quins són morts.
- Les dues protagonistes, paguen peatges per ser dones?Les dues dones protagonistes, que representen el bé i el mal, són la història de la humanitat a través del sentiment femení. Aquest sentiment també és part de l’home, tal i com la dona té un sentiment masculí. He volgut escriure una part de la tribulació i de la felicitat humanes a partir del sentiment de dona, en tant que humà.
- És necessari conéixer la cultura juedocristiana per identificar-se amb les seves realitats? Sí, però no és imprescindible. Qualsevol humà amb sentit espiritual, i tothom en té, que no religiós, pot identificar-se amb les protagonistes. És un sentiment global encara que aquesta espiritualitat es traslladi a la matèria, tant és. És allò que transcendeix més enllà de nosaltres, des d’un pensament, una idea, un partit polític o un Déu. Qualsevol persona humana, sigui budista, judeocristiana, agnòstica… tant és, ho ha d’entendre perquè senzillament es tracta de copsar un mite. Els humans, des que tenim llenguatge, tenim mite.
- Jugues amb les contrarietats: vida/mort, tendresa/brutalitat… Amb quina finalitat? És que la vida no és això? Aquest llibre vol reflectir la dualitat que hi ha en l’ànima humana: vida i mort, tendresa i brutalitat… I que cada dia anem fluctuant.
“Caldria ensenyar als nostres fills i filles a tractar la tensió entre el registre i la varietat. Així començaríem a ser una llengua més normal”.
- Escrius en català estàndard, però els personatges dialoguen en el mallorquí més quotidià. La tria de la llengua és un desafiament polític en el mercat literari o una reivindicació com a lingüista? He jugat conscientment amb un català estàndard. Molt, molt, molt dogmàtic. I després he emprat el registre col·loquial del català de bona part de Mallorca, en tant que la llengua catalana és patrimoni de totes i tots. És la necessitat urgent que tenim de patrimonialitzar els nostres mots. La col·loquialitat pateix un greuge. El col·loquial que ens mostren pels mitjans de comunicació, normalment és un col·loquial molt castellanitzat. Jugar amb el contrast de registres, sense dependència de l’espanyol, ha estat una de les meves motivacions, per amor a la meva llengua. He comptat amb la inestimable ajuda del corrector filòleg Josep M. Domènech, el qual ha ponderat els col·loquialismes quan tocava. Caldria ensenyar als nostres fills i filles a tractar la tensió entre el registre i la varietat. Així començaríem a ser una llengua més normal.
- Després de publicar diversos articles i assajos sociolingüístics, a què es deu el teu salt de la divulgació científica a la ficció? Els meus assajos científics formen part de la meva professió, com a professora d’universitat. És el meu deure ètic divulgar el coneixement i, alhora, fer recerca científica. En la qüestió literària, el personatge de na Catalina me va comparèixer fa uns sis anys i, a partir d’aquí, entre la tensió del lingüista i la tensió del narrador ha sortit el llibre.
- Augures continuïtat, en aquesta incursió? Sí, auguro continuïtat en aquest periple literari. Ho he passat molt de gust. He xalat molt fent aquest llibre i m’agraden molt els retorns que tenc dels lectors. Xalen, un cop han començat no poden parar. Això també m’estimula a seguir.
