Jump to navigation
Pel Llegir per sentir hi han passat més de 500 persones diferents (336 autors; 75 il·lustradors; 31 traductors; 67 editors, curadors...), amb obra a 45 editorials, tant de grans grups com de petites, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. La majoria d’editorials hi han passat en més d’una ocasió, com també ho han fet una bona colla d’entrevistats. Joana Raspall, Maria Dolors Alibés, Joan de Déu Prats, Maria Carme Roca, Dolors Garcia Cornellà, Pau-Joan Hernàndez o Josep-Francesc Delgado són alguns dels noms que han tingut presència, molts d’ells unes quantes vegades, a l’espai radiofònic vilafranquí.Per celebrar el quart de segle, el Llegir per sentir ha preparat una sèrie d’actes que s’allarguen durant tot l’any. Ja se n’han celebrat alguns, com la taula rodona ‘La felicitat a la literatura infantil i juvenil’ en el marc del festival del pensament del Penedès VilaPensa, o els tallers sobre el poema ‘Tinc un tanc de joguina’, el resultat dels quals es podrà veure en una exposició al Claustre dels Trinitaris el proper mes de juny. Abans, al maig, i també al Claustre, s’hi podrà visitar una mostra de l’obra de la veterana il·lustradora penedesenca Maria Rius. Aquestes cites són només una petita part de la celebració i les anirem recollint a l’agenda de Surtdecasa Penedès. Però hem volgut aprofitar l’aniversari per parlar amb els responsables del programa i compartir amb vosaltres molta saviesa acumulada al voltant de la literatura infantil i juvenil. Això és el que ens han explicat.- Com va néixer el Llegir per sentir?Josep M. Soler: Jo feia el magazine de Ràdio Vilafranca a les tardes, fa més de vint-i-cinc anys. Devia ser l’any 1991. En pensar les diferents seccions del magazine, en volia una de promoció de la literatura. Vaig pensar que podria buscar professors d’institut, tres o quatre persones, i que cadascun vingués un cop al mes a explicar-me un llibre que li hagués agradat. Devia contactar primer amb la Xè Senabre, que era a qui coneixia més, i ella em va posar en contacte amb el Pere Martí i el Jordi Sàbat. Els tres anaven venint al programa i explicaven els llibres que trobaven interessants. Això va durar un any. Però, al final, la gent es va acabar cansant -preparar-se un llibre cada tres setmanes era una mica feixuc-. En dir-me que no podien continuar, el Pere em va suggerir la possibilitat de fer la secció al revés. És a dir, ell es va oferir a coordinar l’espai, dedicat en concret a literatura infantil i juvenil, i jo m’encarregaria de llegir-me els llibres i fer les entrevistes. De manera que així eren els propis autors els qui explicaven els seus llibres.- Des de llavors sempre ha tingut el mateix format?Pere Martí: Sí. És un espai variat en el sentit que no només entrevistem autors. També entrevistem il·lustradors, traductors, editors…JMS: Fins i tot crítics. Fa dos o tres anys vam fer també una sèrie d’entrevistes a bloguers.PM: De tant en tant hem fet alguns especials. Vam fer aquest dedicat a persones que tenen blogs de literatura infantil i juvenil, en vam fer un de dedicat a revistes infantils i juvenils,un altre a jocs d’ordinador en català i algun altre més.- Per tant, són sèries de programes.JMS: Sí, de fet sempre ho fem així. Fem una editorial i durant unes setmanes ens dediquem exclusivament a aquesta editorial. De manera que fem unes sis editorials cada any.PM: Sí perquè és més còmode fer blocs editorials a l’hora de fer el contacte i pactar les entrevistes. Si no hauríem d’anar autor per autor.- 25 anys són molts anys.PM: És clar, ja fa tants anys que ara ens trobem que hi ha autors que ja s’han mort. O editorials i revistes que ja han tancat. L’altre dia vaig tenir una entrevista amb el director de la Institució de les Lletres Catalanes i em va preguntar si teníem tot aquest material en arxiu sonor. Ara ho tenim pràcticament tot penjat a internet dels darrers anys i de més enrere també ho conservem.JMS: Hi ha, per exemple, una entrevista molt maca amb la Joana Raspall. No recordo quin any era, però ella ja tenia noranta i pico d’anys. I estava lúcida i simpàtica. Va ser una entrevista molt xula.PM: I més gent. A la Maria Dolors Alibés l’havíem entrevistada diverses vegades i també es va morir. En canvi, i per sort, hi ha autors activíssims que col·laboren sempre: en Joaquim Carbó, a qui hem entrevistat unes quantes vegades, té 87 anys.JMS: En aquests anys han passat pel Llegir per sentir més de quaranta editorials. Algunes molt grans, de grups editorials potents, i d’altres, petites i casolanes. Alguna vegada hem parlat amb les editorials quan tot just havien estat creades.- Com explicaríeu l’evolució de la literatura infantil i juvenil en tots aquests anys?PM: Una cosa que he vist molt clara és com la crisi ha afectat la literatura infantil i juvenil.JMS: Al 2008 - 2009, als inicis de la crisi, jo els hi anava preguntant als escriptors i editors al respecte i encara es respirava un ambient en certa manera positiu. A partir del 2010 - 2011, la caiguda va ser brutal: una patacada molt forta.PM: La crisi ha afectat molt la literatura infantil i juvenil, sobretot les editorials. Al principi no tant perquè les escoles seguien recomanant i comprant. Amb la crisi ha caigut el nombre d’edicions i el nombre de títols a la majoria d’editorials. Algunes editorials han tancat. A partir del 2011, sobretot, la crisi es va accentuar per diverses raons. Una de les importants va ser que, per estalviar, a les escoles es va posar de moda la reutilització, o la “socialització”, que en diem, malentesa. Consisteix a comprar, per exemple, quaranta llibres d’un autor i posar-los com un llibre de text més a l’aula que els nens llegeixen durant anys. Va en contra de tots els valors. El nen veu el llibre literari com un llibre de text més i no pot formar la biblioteca personal, tenint en compte que hi havia famílies en les quals els únics llibres que hi entraven pràcticament eren els recomanats per l’escola. Aquesta situació ha fet mal a la indústria perquè una escola compra quaranta llibres de cop però després potser no en compra més en deu anys. Per postres, de vegades no s’actualitzen les biblioteques perquè la crisi també va fer que el Punt Edu famós, el pla de biblioteques el Departament d’Educació, quedés aturat. Va tornar a convertir-se en voluntarisme pur. A les editorials, les vendes els han caigut en picat, han hagut de fer un esforç molt gran i s’han vist obligades reduir les tirades.JMS: De retruc els que han acabat rebent han estat els autors, els escriptors i els il·lustradors. El que han fet les editorials, imagino que per quadrar números, és anar a les fires internacionals i comprar els drets de llibres que no es fan -ni s’escriuen ni es dibuixen- a Catalunya. L’editorial només ha de buscar un traductor, que és la feina més barata. Les traduccions sempre s’han fet i és bo que se segueixin fent. Però la crisi ha fet que augmenti aquest segment i es redueixin molt les possibilitats dels escriptors i els il·lustradors de treballar a Catalunya.PM: I això té una altra conseqüència que és que el que en diem imaginari nacional queda cada vegada més diluït. Cada cop hi ha més castors i més avets perquè es tradueix del món anglosaxó i, en canvi, el bosc mediterrani, els conills o les musteles, pràcticament no hi surten. I ja no cal dir amb tot el que és cultura popular. Els nens de seguida saben què són els trolls o els elfs i no saben què són els minairons o els follets. L’imaginari col·lectiu cada vegada es perd més, si només es tradueix. S’han fet esforços. Gent com la Maite Carranza, a qui hem entrevistat diverses vegades, ha fet una saga de bruixes catalanes. D’alguna manera, autores com ella o com la Maria Dolors Alibés, actualitzaven i modernitzaven l’imaginari popular del país.JMS: Jo penso que el normal seria una proporció de 70 - 30, entre producció “local” i traduccions.- I aquests llibres que importem d’on solen provenir?PM: Del món anglosaxó i de França, sobretot.JMS: França és una potència en literatura infantil i juvenil, tant en escriptors com en il·lustradors.PM: Hi ha una tradició molt forta a França de potenciar llibres que es consideren adequats per a la canalla. És una tradició que s’ha anat mantenint sempre. I pel que fa al món anglosaxó, a més, allà no tradueixen gaire. Que et tradueixin a l’anglès és molt difícil. Jo penso que les editorials, més petites o més grosses, o no han volgut o no han sabut vendre els productes d’aquí tot i que tenim escriptors i il·lustradors magnífics. A més, crec que institucionalment no s’ha fet un esforç per vendre la literatura infantil i juvenil fora.- Sobre la literatura infantil i juvenil feta a Catalunya, com han evolucionat els continguts?JMS: Jo diria que el món de l’audiovisual ha afectat tota la literatura en general, però la infantil i juvenil encara més. Si llegeixes textos del Joaquim Carbó, per exemple, contenen unes descripcions molt acurades. Té una narrativa que avui dia potser costa més. Actualment es tendeix molt més a la imatge: hi ha determinats elements que ja no es descriuen perquè estem acostumats a veure imatges en tot moment. Ja no cal que ens els expliquin, ens els imaginem de seguida, només amb una paraula. Jo diria que l’estil és cada cop menys descriptiu i amb molts més diàlegs. Com si fos una pel·lícula.PM: Passa en general. Es tendeix a una literatura molt més directa i amb molta més acció. Als nens, les descripcions gaire llargues se’ls fan pesades. I passa això que diu el Josep Maria, ja tenen les imatges més assequibles. També penso que s’ha anat fent un esforç per seguir les modes que s’estan donant a nivell internacional. Sempre hi ha autors que miren de seguir aquella moda, a vegades amb productes molt vàlids i a vegades no tant. Amb la moda del Harry Potter van sortir no sé quants mags catalans. O les trilogies fantàstiques imitant un ‘Senyor dels Anells’, també s’han intentat fer sagues d’aquest tipus. Algunes han tingut èxit. En Raimon Portell ha fet la trilogia ‘La llum d’Artús’, molt potent, elaborada i rica. Així que s’estan fent esforços per adaptar-se als nous corrents. Després també, una cosa que s’hi ha notat és que cada vegada, com que els nens són més visuals, s’han introduït paraules amb diversos colors, amb lletres més grosses, amb diferents cal·ligrafies o paraules “en llibertat” que sembla que s’escapin de la pàgina. Fins i tot jocs amb paraules que, si hi passes el dit, fan una olor determinada. Això ho han posat molt de moda llibres que tenen un èxit extraordinari com ara els de Geronimo Stilton. Algunes d’aquestes traduccions estrangeres han tingut un èxit espectacular. La crisi també ha fet que les editorials, cada vegada més, busquin el best-seller. Per tant, sempre fan pla de viabilitat per veure si el llibre serà rendible o si no; es mira més si arribarà al públic que no pas la qualitat literària, com aquell qui diu. El més important és que els nens s’hi enganxin. Això fa que, en determinats llibres, hi prevalgui la senzillesa i que arribi a tothom, més que no pas el seu valor literari. Hi ha autors que fan obres molt literàries. Ara penso per exemple en Miquel Rayó, un dels grans noms de la literatura infantil i juvenil. Ell mateix diu que ja ha deixat d’escriure perquè veu que la seva literatura no interessa. Per començar els mestres la troben complicada i els hi sembla que als nens no els hi arribarà. O la Margarida Aritzeta, que també fa una obra molt literària, plena de referents. A ‘Aigües de tardor’ hi ha una influència clara de Joan Puig i Ferreter i les seves ‘Aigües encantades’ o a ‘Quimera’, que beu de Manuel de Pedrolo. Són obres molt literàries que els mestres, principals prescriptors, quan les llegeixen s’espanten. Busquen coses més senzilles, píndoles de gènere. I això ha fet que les col·leccions tinguin més èxit, com també passa en literatura d’adults, que quedi clar.JMS: En aquest sentit jo penso que la literatura adreçada a nens i nenes a partir dels 10 anys pot estar més influenciada per l’escola però, en els més petits, la influència principal és la família o els propis nens. I aquí hi juga un paper clau la il·lustració. En aquest àmbit s’ha vist una evolució espectacular en els últims anys. La il·lustració i el treball d’edició que han fet les editorials ha estat brutal. Que no vol dir que abans no hi haguessin grans il·lustradors. La Maria Rius, de Sant Pere de Riudebitlles, fa molts anys que treballa i és una grandíssima il·lustradora, per exemple. I no parlem de noms d’abans de la guerra civil com ara Junceda, Anglada... Però en els darrers anys hi ha autèntiques “virgueries” de llibres que atrauen els lectors més joves, sobretot entre 5 i 8 anys.- Als més joves els hi segueix agradant tenir un llibre entre les mans.PM: Jo vaig a moltes escoles a 2n de primària perquè és quan comencen a llegir i a fer-ho d’una manera compartida. Vaig cada any a unes vint escoles que llegeixen ‘La tortuga d’en Hans’.JMS: Encara?PM: Encara!JMS: Però quantes edicions portes, de ‘La tortuga d’en Hans’?PM: En català més de 25.000 exemplars. En devem tenir 12 edicions.JMS: Quina passada!PM: Aquest matí, a l’escola que he anat havien llegit ‘La tortuga d’en Hans’ i els nens estaven entusiasmats. Són llibres que són assequibles però al darrere hi ha valors: valors ecològics, quan el nen se n’adona que els animals salvatges han d’estar al seu hàbitat; hi ha les emocions, el nen és capaç de tornar aquell animal al seu hàbitat natural malgrat com se l’estima; permet treballar des del punt de vista geogràfic a través dels viatges que fa el nen des d’Alemanya fins a la Costa Brava… I també hi ha uns valors literaris al darrere que, a vegades, en determinats llibres, es troben a faltar. El que fa pensar al nen que la seva tortuga no deu ser feliç és precisament un llibre que llegeix. La lectura et fa canviar les maneres de pensar, et transforma. Penso que, per desgràcia, una part de la producció només són anècdotes i entreteniment. Si un llibre pot anar més enllà d’entretenir -que és lògic que ho intenti-, si pot obrir petites finestres de tipus cultural i emocional, això és el que l’enriqueix. Hi ha massa llibres que es converteixen en pures anècdotes. Poden estar molt ben il·lustrats i editats, però al darrere hi trobes a faltar aquesta feina més literària.- Pel que fa a l’oferta de llibres, n’hi ha en totes les franges d’edat?PM: Jo diria que aquests últims anys ha caigut una mica la publicació de literatura juvenil. Cruïlla, que editava moltíssim tant a “El Vaixell de vapor” com a “Gran Angular”, ha reduït molts títols. Penso que en els darrers anys la literatura juvenil ha caigut massa en una sèrie de repeticions, allò que en dèiem “literatura d’institut” gairebé. Eren textos molt didàctics que es repetien massa i que als nois i noies no els acabaven d’agradar: primers amors, el perill de les drogues…JMS: Semblaven d’encàrrec.PM: I, en comptes de treballar-los literàriament, s’utilitzaven per altres temes: per tutoria, per parlar de la diversitat o del perill de les drogues. Quan un llibre l’instrumentalitzes corre el perill que perdi el valor i es converteix en una cosa que sembla d’encàrrec. Malgrat tot hi ha hagut esforços per actualitzar-ho. La trilogia de la Xènia, de la Gemma Pasqual (‘Xènia, tens un whatsapp’, ‘Xènia, #keepcalm i fes un tuit’ i ‘Xènia, estimar no fa mal’), té un èxit extraordinari entre la gent jove. I també hi ha les modes. Ara han sortit quinze o vint llibres amb les dones com a protagonistes. Sí que és veritat que durant molts anys la literatura ha estat molt masculinitzada, però no sé si cal tants llibres d’aquest tipus. És cert que es tracta també una manera d’incidir en la necessitat que la dona sigui més visible i la literatura, lògicament, hi pot ajudar. S’han fet estudis de gènere en la literatura infantil i juvenil i veritablement hi havia molts més protagonistes masculins que femenins. Ara es busca un equilibri. Si tu presentes una novel·la de colla i hi ha cinc nens, l’editorial et dirà que hi posis un parell de nenes.JMS: Un altre aspecte que ha canviat en els darrers anys és la presència en la literatura infantil i juvenil de la diversitat. Hi ha més diversitat ètnica, protagonistes amb algun tipus de discapacitat, des de tartamuts, passant per nens en cadira de rodes… I un altre tema del qual es parla des de fa ja una colla d’anys és de la separació dels pares i dels canvis en el model de família.- De fet, us volia preguntar sobre aquests continguts i altres que són difícils d’abordar, com la mort o el sexe.JMS: Fa anys, en acabar l’any, fèiem un sopar tertúlia en un restaurant de Vilafranca. Venien autors que havíem entrevistat durant l’any, sopàvem i després fèiem una tertúlia al voltant d’un tema. I sempre sortien temes tabús, com la mort o el sexe. Fa vint-i-cinc anys, autors i editors sempre criticaven que hi havia temes que no es podien tocar. Avui en dia crec que passa el contrari: la mort o la malaltia, per exemple, interessen a les editorials.PM: En aquest aspecte s’ha millorat. Sempre s’ha dit que en literatura infantil i juvenil s’ha de poder parlar de tot. La qüestió és com en parles.JMS: El sexe potser és un tema menys explorat.PM: En literatura juvenil sí que es tracta, però segueixen havent-hi tabús. Jo recordo un premi Edebé de literatura juvenil en què hi havia una masturbació explícita. Com que va ser premi, va sortir publicat. Però en devien fer una edició petita perquè aquell llibre va desaparèixer de seguida. Es devia queixar algun centre o el que sigui. Les escoles també tenen por. Hi ha una certa autocensura: “Aquest tema val més que no el tractem no sigui cas que tinguem problemes amb els pares”. Quan la base de l’ensenyament és poder discutir de tot. Però, és clar, si ja et trobes que ni el Parlament pot discutir de segons què, doncs imagina’t.
Web Llegir per sentir
