Marta Rius
,
07/03/2018
Llibres

Mireia Redondo: “L'anarcofeminisme desafia tot allò que és obligat”

Més enllà de la lluita de classes contra l’estat, el capital i el patriarcat
Mireia Redondo, autora de "Tal com raja" (Barcelona, 07/03/2018)

Foto: 

Teresa Prat Guasch
Mireia Redondo (Barcelona)
A l’obra 'Tal com raja' (Editorial Descontrol, 2017), la cunitenca Mireia Redondo reflexiona, des de plantejaments llibertaris, sobre la incidència de l’anarcofemisme en la lluita de classes contra l’estat, el capital i el patriarcat.
"Aquest 8 de Març, fem la traveta al capital i a l’heteropatriarcat"

"Ja que l'anarquisme és una filosofia política oposada a tota relació de poder, és intrínsecament feminista".

Susan Brown

- Què li critiques a l’anarquisme vigent?
La gran crítica a la corrent anarquista vigent respecte als feminismes segueix essent la de sempre: falta un treball intern que permeti anar més enllà dels discursos i posicionaments, i en el qual es demostri que dins de les cases, parelles, relacions, assemblees i col·lectius no existeixen relacions de poder. No es tracta simplement d'una postura de cara a la galeria, sinó que hi ha una voluntat de construir un món sense masclisme des del minut u. I això es materialitza en comportar-se de manera diferent com a individus i, també, en poder posar en marxa mesures concretes i clares en cas d'agressions dins dels col·lectius.

- I als feminismes predominants?
Penso que han contribuït a descafeïnar la mateixa radicalitat de la lluita feminista i que, en molts casos, han contribuït també a treure del discurs i la pràctica feminista qüestions tant importants com la lluita de classes, contra el feixisme i el racisme, o també treure'ns l'ús de pràctiques més de carrer i acció directa com a maneres de fer habituals.

- Què proposa l’anarcofeminisme avui?
La proposta anarcofeminista segueix encara viva perquè sabem que és possible i així ho vam poder comprovar durant la Guerra del 1936, amb les milers d'afiliades a Mujeres Libres, que parlaven de dones lliures de les opressions per raó de classe, gènere, sexe, raça, etc. La base és la construcció d'un món sense relacions verticals i amb individus autònoms, per tant, de dones lliures, autònomes, sense tirans, ni fora ni dins de casa. Aquest món es basa en els pilars de l'autogestió, el suport mutu i l’acció directa. L’autogestió per aconseguir amb pedagogia i acció que les persones no depenguin -entenent que hi ha un tipus de dependència negativa i una essencialment humana-, d'institucions ni patrons. Que les vides de les dones no depenguin de que hi hagi prou pressupost al circuit contra la violència de gènere; que al marit li vingui de gust fregar o que a l'empresari li vagi bé tenir un Pla d'Igualtat. El suport mutu per educar i educar-nos en un món de recolzament entre les iguals, les precàries, o sigui en la sororitat, evitant la competitivitat, la verticalitat, les fronteres, els autoritarismes... I l'acció directa, que també podríem anomenar autodefensa, com la manera de respondre i organitzar-se des de la pròpia opressió, per exemple, articulant grups de defensa dels barris que acullin i emparin les dones amb dificultats i assenyalin els agressors, o activant una acció sindical feminista en tots els centres de treball.

- D’on vindrà l’alliberament d’homes i dones?
L'alliberament de les dones només pot venir de les dones. De fet una de les coses més aberrants de la nostra Cultura és la sistèmatica insistènia en esborrar el que les dones hem fet segle rere segle per alliberar-nos. La mania d'insistir en que no hem sigut agents polítics protagonistes i actives de la nostra història i de la de tots. Sempre hem sigut i som les que ens hem alliberat, perquè ho hem lluitat i ho seguim lluitant. I així s'aconsegueixen els drets i les llibertats, no pidolant, exercint-les. Recordant les oblidades que les han exercit. Recordem Mujeres Libres, les vaguistes de La Constància, la Teresa Claramunt, les anònimes que feien vagues eternes de treball, de lloguers, de cures i de ventres sense pensar ni tant sols un moment si hi perdrien diners, ja que estaven parlant de dignitats i de vida. El dels homes, ells diran, però segurament vindrà d'ells, de treure's totes les cuirasses i els patrons que porten al damunt i dins, en base a l'escolta activa.

- Un aspecte fonamental de l'anarcofeminisme és la seva oposició a les concepcions tradicionals de la família, l'educació i els rols de gènere. Amb quines alternatives ens podem organitzar socialment?
L'anarcofeminisme desafia tot allò que és obligat i una convenció social que amaga més dolors i hipocresies que una altra cosa. És insostenible que sigui una obligació firmar papers, tenir una parella heterosexual o tenir una parella. En el sentit de les relacions sexoafectives hauríem de reaprendre conceptes bàsics com el consentiment, els límits, la seguretat, la intimitat o la confiança. Entenent que en tota relació, curta o llarga, basada en un consentiment explícit de les parts implicades, les que siguin, i que aquestes parts es relacionen amb cura i horitzontalitat, no calen més protocols ni convencions. De la mateixa manera ocorre amb tot el que envolta el gènere. Si entenem que es construeix, perquè torturar les persones tancant-les en un sol rol o en un rol imposat segons uns genitals concrets. Tot allò après socialment i individualment es pot desaprendre. O reformular. Si les persones som les que ens apliquem pactes socials, bé haurem de ser les persones les que els canviem, revisem, reformulem o el que faci falta de manera activa. Això té relació directa amb l'educació, que hauria de partir potser d'una escolta activa del que necessita o motiva a les criatures, de deixar de tractar-les com a dipòsits on posar-hi ordres i convencions. Hauria de tenir continguts nous també, com el consentiment o l'autodefensa, per exemple, i que hauria de ser bàsica, si busquem una transformació, una educació no formal, fora dels centres, per a persones adultes que treballin totes les noves perspectives exposades. La pedagogia informal és tant essencial com la formal.

- Quins reptes tenim al voltant del 8 de Març?
Aquest 8 de Març, en concret, ens trobem amb la Vaga General Feminista, un fet especial, i que ja s'ha donat al llarg de la història de les dones treballadores, però que ens connecta amb elles. Tenim un repte essencial que és mirar-ho com un primer pas i examinar bé. Quines dones poden fer i fan la vaga? Quines de nosaltres podem dir que som classe treballadora? Com ens podem organitzar de manera massiva com ara fa un segle ho van fer les dones treballadores per a lluitar contra el capitalisme i el patriarcat? Una Vaga General Feminista és una eina molt seriosa; és l’eina per excel·lència de la classe treballadora, doncs fem-la servir bé i donem-li una continuïtat real per seguir amb la tasca de les nostres rebesàvies. Organitzem-nos a les fàbriques, tallers, assemblees de treballadores de petit comerç i hosteleria, supermercats, serveis de neteja, subcontractes, etc. I fem la traveta al capital i a l'heteropatriarcat, apartant a tots i cada un dels agressors masclistes, vinguin d'on vinguin, de la nostra tasca alliberadora.

També et pot interessar