Jump to navigation
- Què podrem escoltar el divendres a les Bodegues Pinord de Vilafranca?Venim a presentar el disc que vam treure el setembre passat amb Intana. Intana és un projecte nou que hem engegat amb la Núria Moliner i el nostre grup – trio, que era Àrid (amb el Guillem Callejón i el Jordi Mestres). Vam decidir unir-nos i, a partir dels temes de la Núria, vam fer el disc ('Intana', 2017), que l’hem enregistrat aquí a Llorenç, a La Casamurada. Ara estem en gira de presentació d’aquest disc i està anant molt bé.- Agrada, oi, aquest projecte? Jo crec que està tenint una bona rebuda. A tots els discs en què hi participo sempre crec que hi ha alguna cosa, allà. Però n’hi ha que van millor i n’hi ha que van pitjor. En el cas d’Intana, la rebuda és bona. Hem tocat a bastants llocs sense ser ningú, sense tenir padrins… Vull dir que és una cosa que ha entrat per la música i prou i això és súper positiu. Jo m’hi sento molt còmode tocant allà i m’ho sento molt meu. Amb la Núria hem viscut un procés molt natural: d’una banda, de connexió amb els seus temes i, de l’altra, de deixar-nos fer. Jo crec que tots els del grup ens sentim molt representats en aquest disc i en aquest projecte. Al concert de Vilafranca hi presentarem temes del que serà ja el segon disc, que esperem gravar la tardor o l’hivern que ve. Així que s’hi podran escoltar tres o quatre temes del nou repertori. Els anem provant ara en directe i estan funcionant bé. Jo tinc la sensació que la banda ha fet passos molt ràpids: conèixer-nos, fer concerts, gravar un disc… Estem en constant evolució.- Una evolució natural. Sense autoimposicions?És com que tot el procés està sent súper natural. També és un procés xulo en el sentit que, quan comences un projecte, no tens tantes obligacions. No és com quan un projecte s’ha fet gran i estàs en un nivell concret.- Quan has de respondre a les expectatives que s’han creat... Suposo que hi has de respondre. En temes de management, de promoció i aquest tipus de coses. En canvi, amb Intana és com que la música va guiant el camí i tots ens hi sentim representats i còmodes.- La música d’Intana t’embolcalla, et dona sensació d’intimitat. Com traslladeu aquestes sensacions al directe?És cert que els temes de la Núria, la seva veu, el timbre que té, creen una atmosfera al seu voltant. A nosaltres, el rotllo atmosfèric ens encanta. El fet de portar un pedal steel també hi influeix. Així que al directe intentem recrear aquesta atmosfera. Diria que en directe potser anem més a l’extrem. Perquè al disc sempre hi ha aquella por de voler fer cançons que siguin reconeixibles però al directe impulsem el vessant íntim, d’una banda, i el vessant amb més canya, de l’altra. Els músics d’Intana, tant el Guillem com el Jordi i com la Núria, toquen molt bé i és un plaer tocar amb ells. Als concerts hi passen moltes coses que no estan “escrites”. El Jordi fa una frase de guitarra diferent, el Guillem allarga una nota, la Núria s’espera una mica més per començar a cantar… I allà estem tots alerta, connectats, creant un rotllo íntim en el qual sempre hi passen coses.- Com a bateria, que creus que aportes a Intana? Penso que els quatre membres d’Intana coindicim en això que et diré ara: que autoproduïm nosaltres. Com a bateria a vegades hi aporto un ritme; però, altres vegades, tinc una idea, la trasllado a la resta, són tan bons que la reprodueixen a la primera i llavors veiem si funciona o no. El mateix pot fer la Núria, el Guillem o el Jordi. Ens fem d’autoproductors. La meva manera d’aportar a Intana com a bateria no és estrictament rítmica. És com que ens anem proposant moltes coses entre tots. Crec que la meva aportació al projecte ha estat en bona part ajudar a produir els temes. Tenim un tema que el porta la Núria amb la guitarra sola i ens preguntem com ens l’imaginem.- No deu ser fàcil tenir aquesta complicitat. Tu que has estat en molts grups, com ho veus?Hi ha grups que no són així d’oberts perquè hi ha una persona concreta que assumeix el paper de productor musical o, a vegades, està tot molt marcat. Per exemple, quan anava a tocar amb l’Amparo Sánchez tocava unes parts de bateria que ja estaven fetes. Ella havia gravat a Tucson amb els Calexico -que és un grup que m’agrada molt-, però jo el que feia era reproduir allò, a la meva manera sempre. Mai 100% igual. Era un altre tipus d’aportació.- Són maneres diferents de treballar.Sí. Amb l’Amparo també m’hi trobava molt còmode. Però amb Intana hem donat aquest tomb. És un projecte molt creatiu.- Quins altres fronts tens oberts? La setmana passada vam parlar al Surtdecasa de l’Open Jazz Collective.Sí, això de l’Open Jazz és un projecte súper xulo. És un espai molt obert de propostes: s’accepten totes, es valoren i es proven: és un laboratori d’idees. Molt en el rotllo més jazz però bàsicament on tothom està disposat a aportar coses i a provar-les. S’hi torna a sumar el tema que els músics són molt bons. Tu tens una idea, la penses i la portes allà. En aquest cas, jo he pensat un arranjament per a un tema, el porto allà i mirem si sona. Si sona bé, endavant, i si no, mirem entre tots com ho podem fer: “Ostres, és que aquesta tessitura que fas servir és massa alta i no sona amb el saxo baríton”. Doncs ho corregeixo.- Tot això que expliques, per als qui no som músics, sona molt complicat. Com crees un arranjament com aquest?Ja, ostres, com crees?… A l’Open Jazz Collective, per exemple, he aportat un arranjament d’un tema d’un bateria que m’agrada molt, Paul Motian. He agafat un tema seu i l’he arranjat per la formació aquesta, sabent els músics que hi ha i què pot fer cadascú. No hi havia intenció de fer concert però va sortir una oportunitat per part del Jazz Club Vilafranca per fer un concert de final de temporada amb gent de casa i vam decidir fer una “apretada”. La filosofia inicial, pero, no era fer concerts: només quedar els dilluns a la nit per tocar i provar coses. Però com que hem vist que sortien coses xules, les tocarem. Serà el dia després d’Intana.- Quin cap de setmana t'espera... Però podria ser a punta i punta de Catalunya i, en canvi, és tot al costat de casa.- Això et volia dir: quins músics i quina oferta musical al Penedès! A què es pot atribuir? Pot ser que les escoles de música estiguin donant els seus fruits?Com a professor de l’Escola Municipal de Música de Vilafranca et puc dir que estan sortint coses d’allà.- Allà potencieu molt el grup, el conjunt instrumental. Sí, sobretot des que hi ha el David Miret a la direcció. I comencem a veure com gent jove de 14, 15, 16 anys ha fet el pas i se n’ha anat al Taller de Músics, a l’ESMUC o al Liceu. Hi ha una certa ebullició. Per altra banda, la generació de músics que jo més controlo són persones que no havien entrat encara en aquesta dinàmica però, tot i així, estan fent coses molt interessants. En l’àmbit del jazz, el pianista Joan Solana té el trio Threejay, el saxofonista Rogeret Martínez està tocant a la Nación Funk All Stars… I, en l’àmbit de la música tradicional, s’estan fent projectes molt bons: hi ha el projecte de gralla i orgue Cornucòpia del Jordi Mestres i el Jonatan Carbó. Em vaig comprar el disc i és al·lucinant. I crec que la influència del que estan fent les escoles de música del Penedès es veurà més encara d’aquí a uns anys. Així ho espero.- Després està l’altre tema: on tocar? No tenim massa llocs, aquí, per tocar música en viu.No tenim molts llocs, no. Jo no sé si és perquè em desvisc per la música i vaig a veure concerts on calgui: a Vic, a Manresa, a La Garriga, a Tarragona, on sigui… Però trobo que els músics s’han posat molt al dia i, en canvi, trobo a faltar més públic. En el cas de Vilafranca, per la dimensió de la ciutat, trobo a faltar espais i trobo a faltar públic. Veig que, per exemple, iniciatives com la del Jazz Club Vilafranca funcionen bé amb una, dos o tres generacions per sobre de la nostra. Però hi ha com un impàs entre mig que no sé per què ens costa tant. Jo tinc una teoria...- Explica'm.Crec que les generacions per sobre de la nostra es van haver de guanyar la cultura. La van lluitar i la van adquirir. Nosaltres, en canvi, hem enganxat una època en què la música és gratuïta, que si vull veure una pel·li la miro des de casa on line… És com que hem tingut la cultura tan a l’abast, que no l'hem valorat. Jo vaig al Jazz Club i sóc el jove, de bastant, però veig que està ple gairebé sempre. La gent paga 12€ d’entrada i no passa res. En fi, no sé ni els motius ni les solucions. No vull emetre tampoc cap judici però, no sé, els bars estan plens. Que em sembla genial, que estiguin plens, però per què un concert gratuït al Forat del Pany - que porta anys i anys apostant per la música en viu- costa d’omplir a vegades. Per què ens costa anar-hi? Per què ens costa anar a veure els espectacles que programa La Cisterna? Jo hi he anat una vegada com a públic i una a tocar, eh, vull dir que no em puc posar medalles tampoc. A l’Auditori Municipal també sempre que puc hi vaig i moltes vegades trobo a faltar més públic, tot i que les propostes solen ser bones. Jo vaig tenir la meva època, amb vint anys, de “a Vilafranca no fan mai res, no fan res per a mi…” i ara m’ho miro i penso “doncs no està gens malament”. Han vingut grups punters d’ara i tot i així ens costa anar-hi. Ens costa sentir que allò també és part nostra. I després també hi ha una part molt hipòcrita: als debats polítics tothom valora molt la cultura i tots tenim clar que s’ha de valorar la cultura, doncs potser que la reivindiquem més.- Fer activisme. És que em preocupa també perquè em toca de prop. Anar a fer un concert i que no hi hagi gent és una putada. Per contra, hi ha llocs on sempre hi ha gent. A Vic acostuma a haver-hi gent. O a Banyoles, també. Tampoc és tan gran però tenen un caliu molt interessant al voltant de la cultura. A Vilanova hi ha un munt de festivals, amb un munt de persones involucrades per a fer-los possible, la majoria no són professionals. Són gent que que fa esforços molt grans per tirar endavant els seus festivals.FOTO: Ray Molinari- Et volia demanar també pel vessant de professor. Com vius l’ensenyament? Jo vaig estudiar magisteri. Ma mare és mestra i suposo que sempre he viscut l’ensenyament de prop. L’educació sempre m’ha interessat. A la universitat van haver-hi dos o tres professors que em van fer tenir interès per alguns temes i vaig acabar trobant aquesta possibilitat: primer d’ensenyar bateria i ara ja bateria, percussió i conjunt instrumental. Primer vaig estar a una escola d’arts musicals al Poble Nou i després vaig entrar a l’escola municipal de música de Vilafranca. Aquí va arribar aquest tsunami que és el David Miret i crec que tenim un claustre molt convençut que seguim treballant, que no estem adormits. A mi m’agrada molt. Estem fent coses molt xules: s’han potenciat, com dèiem abans, els conjunts instrumentals i es va canviant la manera d’ensenyar música mica en mica. No són canvis d’avui per demà però l’ensenyança de la música està canviant molt. S’està fent també el projecte Més música a les escoles, amb l’alumnat de tercer de primària, per acostar la música a persones que potser no hi podrien accedir. La música és cara. La idea és apropar a tothom el plaer que se sent fent música, que en el fons és quelcom molt bàsic, molt accessible, que tothom pot fer però que no tothom fa. - Quan érem petits l'ensenyament de la música era bastant avorrit.Jo vaig plegar! Quan anava a primer o segon de primària li vaig demanar a ma mare que m’hi apuntés i era solfeig. No ho entenia. No entenia una cosa molt bàsica: si la música és un llenguatge, per què aprenem a escriure’l abans que a parlar-lo? Ho veig ara de gran. Si estem aprenent un llenguatge, primer l’hem de parlar. Després ja aprendrem què és una blanca i què és una negra. El xoc que vaig tenir jo amb la música va ser aquest.- I quan et vas reenganxar?A l’adolescència. L’adolescència sempre és complicada. Ara et sonarà molt americà això que et diré però quan tenia onze anys el meu pare es va morir i vaig passar per un procés complicat i estrany. La música va ser un recolzament, segurament. Recordo, amb dotze o tretze anys, començar a connectar amb la música que es feia. Ma mare va arribar un dia d’un viatge: “M’han dit que s’escolta això” i em va portar un CD de Nirvana i va ser com “Uau! Què és això?!”. I després va ser Green Day, i Offspring… I no sé per què vaig anar a parar a la bateria. Un amic meu, l’Oriol Romeu, em va proposar de formar part del grup que estava muntant amb el Lluís Arnan i tots aquests. L’Oriol em va dir: “El dia que tinguis una bateria, la portes al local”. I la bateria va anar de casa del venedor al local directament. Allà vaig començar a tocar. M’hi vaig enganxar. I fins ara.
Web Intana
