Jump to navigation
Hem volgut parlar amb ell sobre les seves fotografies, que podeu veure a la web ambideraimon.cat, però també del panorama musical al Penedès i al Garraf, de la cultura musical en general i de la necessitat que es valorin les feines, també les que tenen a veure amb la cultura.- Quan fa que et dediques a la fotografia?Dedicar-m’hi, es pot dir que encara no m’hi dedico del tot, perquè aquest món és ultracomplicat. Si no estàs en un mitjà o amb alguna promotora d’aquestes que t’assegura feina fixa és molt difícil poder viure d’això. La majoria ho fem per amor a l’art. Sí que cobres feines i et van sortint coses però no és el principal mitjà professional. A més, si fas fotografia de concerts i assumeixes tot el que implica, també hi ha una part teva que si no gaudeixes no hi vas i aquest és potser l’avantatge de no ser professional del tot. Per exemple, a un concert que no m’interessa per res, doncs potser no hi vaig. A no ser que m’ho paguin o que m’ho demani algú que conec. Però, en tot cas, a la fotografia de concerts, com a mitjà, m’hi dedico més o menys “seriosament” des del 2009.- Per què fotografies música?Jo sempre he estat un amant de la música. És una de les meves grans passions. Sempre he escoltat molta música, sempre he llegit moltes revistes musicals i, per sort, en aquest país n’hi havia quatre o cinc per llegir… I allà veies les cròniques dels concerts, alguns als quals hi havies anat i altres que no, i les fotografies que les il·lustraven t’aportaven aquella visió del concert. La fotografia sempre m’ha agradat molt, tot i que mai he estudiat fotografia, perquè trobo que és una bona manera de plasmar aquell segon concret, aquell moment, i tenir-lo guardat per sempre més. Ara també amb el creixement de l’oblit i la societat de la immediatesa, té molt de sentit. Jo vaig entrar abans de tot això en una dinàmica d’apreciar molt el que era una bona fotografia. I vaig ajuntar les dues coses: la música i la fotografia. Com a músic, sóc un negat. Es veu que els instruments i jo som enemics. En el seu moment vaig pensar que punxar música d’altra gent que m’agradava era una manera de contribuir a la seva difusió i a l’escena musical en general. Però després de deu anys punxant i d’arribar a un punt de saturació, quan va haver-hi l’oportunitat de deixar de punxar, vaig començar a anar a concerts i a prendre-hi fotografies. Després de dos o tres anys de fer-ho i descobrir com m’agradava vaig fer el pas a fer-ho més seriós, obrir el blog, el web i començar a formar part de l’escena musical.- Com ho valores ara?Traient la part econòmica i assumint que, en bona part, la feina la faig perquè m’agrada, estic content. Realment en molt poques ocasions he estat a punt d’agafar i esborrar les fotos que havia fet. Allà on he anat, tots els grups m’han tractat molt bé. I les promotores, els mitjans i les discogràfiques gairebé sempre m’han obert les portes tret de comptades ocasions i sempre amb motius comprensibles. I, sobretot, una de les coses que em fa seguir tenint ganes és el gran ambient que hi ha amb els companys de professió. Tot el que he après ho he après a base d’escoltar consells i mirar com fan les coses els companys fotògrafs, que són una gent fantàstica a qui estimo molt. Si mai tinc algun problema, sé que hi són. És un món on no hi ha cap mena de competició. Entenem que aquí hi ha una part de cultura i una part d’art i no té sentit competir.D’altra banda, la gent sol ser molt agraïda. Si et veuen igual et feliciten per unes fotos de sis mesos enrere perquè encara no t’havien vist en persona, reps missatges d’agraïment, et demanen que els acompanyis al proper concert… Alguns cops vaig amb els grups cap al concert i aquella prèvia sempre és molt xula.- Aquest coneixement del grup et deu ajudar després a l’hora de fer les fotos, oi?És important saber què vas a fer, què vas a fotografiar, què vas a veure… Tota la informació que puguis tenir ajuda: si hi haurà un convidat, si hi haurà alguna sorpresa. Per exemple, al concert del Quimi Portet al Palau de la Música, el Xavier Mercadé, un dels grans fotògrafs de la música, em va passar pel costat i em va dir “Ray, no marxis”, perquè sabia que hi havia sorpresa al concert. Aquests detalls que té gent important del sector amb mi, els valoro molt. Potser tenen en compte la meva constància i el fet que em moc molt. Jo també ho faig amb els companys, si tinc informació sobre el que passarà. Això sempre ajuda a estar alerta per poder captar al màxim el que ha passat al concert amb les mínimes imatges. I que la gent, amb les teves fotografies, es faci a la idea del que ha estat aquell concert.- Dius que no hi ha competència i en canvi el món de la fotografia, almenys la fotografia d’actualitat, l’associem molts cops a les empentes...Sí que ho veig, a vegades. Suposo que els que fan política o successos o esports es regeixen perquè necessiten “allò” i s’han d’espavilar. Però als fossats dels fotògrafs de música, gairebé tots ens coneixem i no acostumem a tenir problemes. Home, algun cop sí que hi ha algú que se’t posa davant, però generalment no és així. És educació i saber estar al teu lloc, res més.Els Pets en un concert a Londres, fotografiats pel Ray Molinari- Quines diferències hi ha entre la fotografia de concerts i la d’altres tipus d’esdeveniments?Jo crec que no la penses gaire més que saber quants músics són i mirar altres fotografies de la gira per tenir controlada la col·locació a l’escenari. En realitat és intentar avançar-te als esdeveniments. Jo, que sobretot faig la música que es fa a casa nostra, tinc la sort de conèixer molts dels músics personalment i tinc la tranquil·litat d’anar a fer les fotografies als concerts sabent què faran i què no faran. Però la veritat és que has d’aprendre a adaptar-te a cada situació, com si arribes tard i no queda lloc a la banda bona del fossat. És important també conèixer l’espai, la sala, i la llum que hi haurà, o que no hi haurà. Un cop tens les qüestions que depenen de tu controlades, el que passa sobre l’escenari ja és cosa dels músics i el que cal és que hi estiguis alerta. Serà tenir el talent i la sort d’enganxar els moments adequats.- Quan vas a veure un concert per plaer, trobes a faltar la càmera?A vegades m’ha passat. Sobretot als concerts grans on no t’acrediten però hi vas igualment perquè les bandes t’interessen. Però al final vaig entendre que cada cosa té el seu moment. A molts concerts als quals vaig a fer fotos, em quedo mitja hora i me’n vaig. Tot i que, sovint, et deixen quedar-te tot el concert. A vegades només pots fer fotos durant les tres primeres cançons i després has de guardar la càmera però, generalment, et pots quedar fins al final. Però si vull veure aquell grup, pagaré l’entrada un altre dia i el veuré.- Ara vas a un concert i està tothom gravant amb el mòbil.Amb això dels mòbils el que fas és molestar a la gent que ha comprat l’entrada. Als fotògrafs no els molestes, perquè ja tenen els espais assignats. Però aquesta gent que es passa tot el concert amb el mòbil aixecat, l’únic que fa és perjudicar les persones que volen veure un concert, no un mòbil. La gent que fa això, tampoc fa filmacions de documental ni fotografies dignes d’aparèixer enlloc. Són merda per dir “estic aquí”. Però tampoc es controla ni es persegueix i la gent que se’n cuida de les sales, prou feina té. Crec que és una falta d’educació per part del públic. Igual que parlar durant els concerts. Si no t’agrada, te’n vas i ja està. I si un concert és gratuït al mig del carrer i vols xerrar, et pots apartar una mica d’on toquen els músics. Falta molta educació en el tema del públic de concert, com en altres aspectes de la cultura. Per això, quan vaig de públic a un concert, m’agrada comportar-me com crec que s’hauria de comportar la resta de públic: escolto i gaudeixo.- Creus que la gent valora prou el que hi ha darrere de la música? O de la fotografia?Crec que falta valorar-ho més, fins i tot per part de la gent de la pròpia cultura. Hi ha gent als qui he anat a fotografiar i amb qui, a més, hem parlat de la importància de valorar la feina, i que després agafen una foto meva, retallen el nom i la fan servir de perfil a les xarxes socials sense citar-me. El Jaume Pla va fer un tuit que deia “Estimat taxista, quan pensis en Uber recorda també la primera vegada que vas piratejar un disc”. Tothom es queixa que hi ha gent que perjudica la seva feina però quan és d’un altre sector, no passa res, a ningú li sap greu.- També hi ha aquella idea de “Com que això ho fas perquè t’agrada”...També. Un músic dedica temps a composar les cançons, a preparar-les, a posar-les a punt pel directe, a anar de bolo... Un fotògraf dedica temps a anar al concert, a fer les fotos, a tornar a casa, editar-les, seleccionar-les... I un dissenyador... I tothom. La gent aquesta que diu “Tu ho fas perquè t’agrada” potser té una feina que sap quan entra i quan surt, que em sembla perfecte, però s’ha d’entendre hi ha altres persones que fan altres tipus de feines, sense horaris tancats, ni agenda fixa. Però que no sigui una rutina, no vol dir que no sigui una feina. Imagina’t que tens un forn de pa i vinc jo i et dic “T’agafo dos barres! Com que t’agrada ser forner...” Fa molts anys que dic que quan es pon el sol, tot és “perquè t’agrada”. Si estàs a la barra de qualsevol bar, et vindrà gent a que els convidis. En tot cas, si vull, ja et convidaré jo. I amb les fotos igual. Si vull, te les regalaré. Si no, les has de pagar. Jo et compraré el disc o, si et ve de gust, me’l regalaràs tu. Quan et passa al teu sector, has d’entendre que també els passa a la gent d’altres sectors. I l’altre tema és que els músics, els fotògrafs, els dissenyadors... invertim una part important de diners en equipament per fer la nostra feina.- Tens alguna foto emblemàtica?És molt complicat, això. No et pots imaginar la de fotos que fem. Jo vaig a una mitjana de 200 concerts l’any. Costa triar. Però, si hi ha una foto que em fa somriure cada cop que la veig, és una que li vaig fer al Peret. Va ser a un concert a Badalona quan jo començava i que va acabar publicada a una revista anglesa: la meva primera publicació en un mitjà. Va coincidir amb un moment en què vaig conèixer molta gent del sector i vaig veure que tot eren encaixades de mans i abraçades, i no copets a l’esquena, que era el que estava acostumat a rebre -allò de “tira, maco”...- La foto del Peret no és la meva millor foto però em ve de gust tenir-la present sempre. Després hi ha fotos de gent amb qui hem acabat sent companys de viatge. O fotos que són importants perquè són les últimes d’aquella banda o, malauradament, d’aquell músic. Com en el cas del Peret, que poc després es va morir.També hi ha altres casos. Com algú que et diu, “Ostres, Ray, m’agrada molt aquesta foto, la vull imprimir, emmarcar-la i regalar-li a ma mare”. Hi ha situacions molt maques i que et recorden molt determinats moments. I costa molt triar-ne una.Peret, fotografiat per Ray Molinari- Tu que coneixes bé les bandes d’aquí, com està el panorama musical al Penedès i al Garraf?Jo crec que el problema més gros que tenim aquí és la falta de locals musicals. Això suposo que frena molt a l’hora d’anar a veure concerts i que els músics d’aquí vegin clar posar-se en la música seriosament. Musicalment hi ha propostes molt interessants al Penedès i al Garraf. Hi ha la gent de Copa Lotus, de Vilanova i la Geltrú, que per a mi no tenen res a envejar a les grans bandes de casa nostra i que ho estan fent tot molt professionalment. Aquí, a l’Alt Penedès, teníem l’Anna Roig com a referent, que ara la tenim una mica en standby. Ara, també hi ha altres grups com els Sunday’s Ska Jazz o la gent d’Eina, que torna ara. A la comarca, hi ha més grups de canya que no pas de pop. Suposo que també és en part perquè hem tingut la gent d’Inadaptats com a referència. Al Garraf, en canvi, potser hi va haver més boom de bandes, en general: quan La Brigada va estar en el seu millor moment de forma, els Gentle Music Men també havien tirat molt, Línia Maginot, etc. Allà també hi ha hagut més moguda pop, en part arran dels festivals. Aquí, en canvi, com que no hem tingut cap festival de referència en molt de temps, ni continuïtat en l’organització de cicles, tampoc hi ha hagut una empenta clara... Abans teníem l’ETC (equipament per a joves de Vilafranca del Penedès que disposava de bucs d’assaig) i anaven sortint cosetes, però des que van tancar-lo, no hi ha aquesta mena d’espais. I des de l’Ajuntament (de Vilafranca) tampoc s’hi ha apostat. Per la cultura sí, naturalment, però per la creació musical, no. Que jo entenc que, si no es fa, és potser perquè no hi ha prou bandes o perquè costa molt o perquè no hi ha una proposta seriosa. És aquella roda que no saps en quin punt hi ha l’error. Si perquè no es fan bandes o perquè no hi ha espais per fomentar la creació musical. Potser és una mica de tot.- A la zona potser no hi ha moltes bandes, però tenim grans músics.Tenim músics bestials! Molts! El Ricard Parera (bateria) ara està en un projecte brutal que es diu Intana que ha crescut, s’ha consolidat i és fantàstic. Els vaig veure al Vida després d’uns mesos sense veure’ls. Però aquí no els coneixem. I proposes que vinguin i potser et diuen, “però qui els coneix?” Si no apostem nosaltres pels de casa... No hi ha circuit, aquí. Quan jo tenia quinze anys o setze, hi havia concerts a la plaça Jaume I (de Vilafranca) cada setmana, i eren grups de per aquí. A Sant Sadurní també es feien coses al pati de l’Índex. Abans hi havia molta cosa i ara, de sobte, no hi ha res. I això deu ser en part per la crisi però també per la manca d’interès en mantenir almenys aquella espurna que teníem abans i que es podia haver convertit en una flama. I, en canvi, vénen bandes de fora amb músics d’aquí i ni ho sabíem, que eren músics.Vivim en un món que, entre la immediatesa, les xarxes socials i la saturació, ens costa molt filtrar la informació: no sabem amb què quedar-nos. Ens trobem que si no hi ha oferta, la gent no hi va i si hi ha oferta i la gent no respon com s’espera, traiem l’oferta. Però no s’entén que una cosa no sempre funciona el primer dia. L’exemple clar és el Festival Talls de Vilobí del Penedès. Jo hi havia anat al principi i érem vint persones. Aquest any, en canvi, no s’hi cabia. I és perquè es fa un cop l’any, els grups estan bé, l’ambient està bé, l’espai està bé... i la gent s’ha acostumat a anar-hi. Brave Coast és l’altre exemple. El Carles Ribot prepara coses i sap que si aconsegueix la continuïtat de les seves propostes cada vegada li interessaran a més gent. Les propostes han de tenir continuïtat, no han de ser un bolet que, a més, costi molts diners.- Passa a tot arreu, no? Aquesta tirania de les xifres...La por als mals resultats frena bastant la iniciativa tant privada com pública. Però si fins i tot a Barcelona passa, amb bandes que saps que podries omplir i no omples perquè igual aquell dia hi ha cinquanta mil coses més. Doncs fora de Barcelona, encara ens ho hem de mirar més.- La clau pot ser la combinació? Entre propostes conegudes i altres que comencen?Jo sóc molt fan del doble cartell i de donar l’oportunitat a grups més desconeguts. Que normalment tenen més o menys el mateix nivell. L’únic que igual el cap de cartell ha sortit a TV3, a algun capítol de ‘Cites’ o vés a saber... Si no surts als mitjans, a vegades el talent per sí sol, no t’obre portes. Com et deia, la clau és la continuïtat. Si s’organitza un cicle, per exemple, la gràcia seria combinar entre noms coneguts i d’altres que no ho són tant o que no ho són gens. I la gent “fa la iaia”, la gent diu “jo hi vaig perquè es fa, és igual el que hi facin”. Aquest punt és molt interessant, perquè si la gent agafa la costum d’anar-hi, descobreix que s’ho passa bé i hi torna. Crec que la gràcia és tenir clar què pot ser aquell concert en aquell espai concret. Valorar, per exemple, la proximitat amb els músics. Per exemple, el que es fa a Vilafranca, realment val molt la pena i potser la gent no ho valora. A mi m’agradaria fer una crida a que la gent vagi a qualsevol proposta, sigui teatre, cinema, dansa o música. Si els porten aquí és perquè valen la pena. Que hi vagin, perquè segurament s’ho passaran molt bé. Vés-hi, encara que no en sàpigues res, segur que val la pena. Per què amb la música ens costa tant anar a cegues? A un concert! Si és el més autèntic que pots veure! On, a més, pots tenir l’oportunitat de parlar amb els músics un cop acabat el bolo. On els hi pots dir què t’ha semblat perquè tens aquesta proximitat. Això és un luxe!
www.ambideraimon.cat Ray Molinari a flickr
