Jump to navigation
- Per començar ens agradaria que ens expliquessis com va començar aquesta aventura.La primera idea era que només anés la cançó a Istanbul, i que l’important fos la interacció dels turcs amb ella. Però, en veure els resultats es va decidir que jo també anés allà a conèixer-los. Per això, l’última part del documental és la que toquem tots junts i com treballem, mentre que la primera part fa referència a com reben la cançó. El procés va ser bastant llarg. És un documental que es va fer de manera altruista per part de tothom que hi participava. Això va fer que es dilatés molt en el temps. Però, estem molt contents com ha quedat. Personalment, m’ha aportat experiències molt bones com a músic. He quedat flipat amb les reaccions d’alguns músics, ja que sense saber de què anava la lletra, clavaven molt el sentiment que jo tenia al cap quan vaig fer la cançó. Fins i tot, els cantants diuen frases que gairebé estan a la lletra, sense saber que hi deia perquè no l’havien traduït. A nivell vital és molt gratificant.
- A partir d’aquesta experiència, va ser quan veu decidir començar un nou projecte junts?No va ser una cosa immeditada. Després de veure com havia quedat el documental i la reacció del públic, va ser quan vam pensar que seria una bona oportunitat fer-los venir aquí i fer la jugada inversa. Vam trobar que era bona idea. Així va ser com vam engegar el projecte.
- Però els músics viuen a Turquia. Amb quines dificultats us heu trobat durant el procés de preparació?Les dificultats de caire logístic en un projecte d’aquestes característiques són bastant grans. A més, ells tampoc són un grup. Són músics separats, cadascun d’ells té la seva carrera professional. Per això, entre tots els que van participar en el documental, vam haver de fer primer una tria i contactar amb ells -tots van dir que sí-. A partir d’aquí, hem anat posant fil a l’agulla. És un projecte comú però difícil que tingui continuïtat.
- Quin és l’objectiu d’aquest projecte comú?En aquest projecte una cosa ha portat a l’altra. Primer vaig anar a allà i tot plegat ha portat que ells vinguessin aquí. Anirem fent els capítols a mesura que vagin succeint.
- Quants músics i instruments hi trobarem a dalt l’escenari?En total a dalt l’escenari serem vuit músics, cinc d’ells -l’Eylül Bice amb la guitarra, l’Ülkü Serdar Deli amb el kabal (flauta), l’Hakan Güngör amb el kanun (arpa), el Yurdal Tokcan amb el llaüt i l’Aybala amb la seva veu- i tres de nosaltres, jo amb les meves cançons, el Miquel Sospedra i l’Aleix Bou, baixista i bateria.
- Hi haurà influència de les dues cultures en les actuacions?Bàsicament el que més hi haurà seran cançons de Mazoni reinterpretades per tots nosaltres. Paral·lelament, la cantant també tocarà alguns dels seus temes. Si tenim temps en l’espai per assajar, la meva idea és preparar algunes cançons tradicionals turques que ells tinguin en comú, que siguin típiques per tots ells i nosaltres hi puguem entrar. Estarem tots barrejats. A més, no tota l’estona estarem tots a dalt l’escenari, hi haurà petites parts on potser només serem tres o quatre. Aquests espais ens permetran explicar característiques d’alguns instruments, particularitats històriques... per donar a conèixer la seva cultura a partir d’aquí.
- Què t’ha aportat en l’àmbit personal aquest projecte? Com ha influenciat en les teves cançons?Això és complicat de saber perquè no és una cosa automàtica. T’impregnes d’alguna cosa per un costat i potser acaba sortint per un altre, però no saps ni quan sortirà ni com. Pot ser que hagi influït en les noves cançons. Vital segur. Per mi no va ser un documental qualsevol: em van arribar moltes coses. Em vaig sentir molt en sintonia amb com ells s’agafaven la música. Cada vegada que es posaven els cascos i escoltaven les cançons, em veia a mi fent el mateix en una situació com aquesta. Vaig veure aquest compromís fort amb la música que tenim tots i amb el qual també m’hi sento molt identificat. Vaig veure tothom molt concentrat, intentant donar el millor, i em vaig emocionar. No perquè fos una cançó meva, sinó perquè és un sentiment que també sento quan faig música. És molt bonic veure que tot i els quilòmetres que ens separen vivim la música de la mateixa manera.
