Jump to navigation
- Com vas començar en la música?Vaig començar tocant la guitarra clàssica. No cantava. De fet, cantava malament. Anava a la coral del conservatori i em posaven a l’última fila. I quan hi havia papers de “prota” sempre em deien: “Nerea, tu no”. A mi, en realitat, em van apuntar al conservatori perquè tenia afonia i problemes de vocalització. Després ens vam mudar i ho vaig deixar. Vivíem a Mataró i d’allà vam venir al Baix Penedès, entre Sant Jaume dels Domenys i La Bisbal del Penedès. A l’institut vaig començar a tenir grupets. Hi ha alguns àudios d’aquella època que prefereixo no escoltar (riu). Però és important fer coses horribles per després fer coses no tan horribles. Al batxillerat hi va haver algun altre grup i, més tard, vaig estar amb un grup format per vuit noies. Fèiem ska i pop rock en català i teníem bastants bolos. En aquest grup no cantava, hi tocava la guitarra i feia segones veus. I després, al projecte que vaig començar a fer temes meus i a cantar, va ser a See You Monday. És una banda de rock en la qual continuo. Però amb una banda costa tenir prou bolos, així que vaig decidir tirar endavant amb el projecte acústic en solitari. Necessitava guanyar pasta.- Com va anar l’enregistrament del disc? A veure, en aquest projecte acústic jo no tenia pensat gravar un disc. La idea era fer versions perquè anessin sortint bolos i així guanyar pasta. Era totalment pragmàtic. Però funcionava molt bé i la gent em demanava disc. O sigui, realment, la gent no compra discos perquè no va a la botiga però, sí va a un concert i li agrada, te’l compra. Si tens bolos, vens discos: és una cosa que va molt lligada. Així que m’ho vaig començar a plantejar. També tenia algun tema al calaix que no era per a banda de rock i quedava bé en format acústic. Em vaig comprar un aparell d’aquells que connectes a l’ordinador i al micro. M’he gastat els diners en aquest aparell i en la maquetació, tota la resta m’ho he fet a casa i és free.- Quant de temps vas tardar a fer ‘Lucid Dream’?Un any ben bo perquè estava fent les cançons mentre les gravava i aprenia a gravar.- I com ha estat aquest aprenentatge pel que fa a l’enregistrament? Prova i error? Quan comences a gravar i hi fiques pocs elements gravats amb una qualitat mitjana, a la mínima sona bé. El problema és quan comences a superposar elements per fer el so més ric. Has de prioritzar els volums, tenir en compte la panoramització...- Què és això?Hi ha una concepció espaial. I la panoramització és com col·loques els instruments en aquest espai. Has d’aprendre a prioritzar. És una mica complicat. - Al disc hi ha guitarra, veu i base rítmica. És una bateria electrònica que em va deixar un col·lega.- També toques la bateria, doncs?Sí. De fet ara estic fent el pas de cantant a bateria.- Sembla difícil!La bateria és molt guai i la coordinació s’aprèn. I ara et motivo perquè aprenguis a tocar la bateria. Jo crec que és dels millors instruments perquè pots assajar sense necessitat de tenir una bateria. Tu estàs al tren i t’avorreixes, no? I la gent sol fer coses inútils, al tren, com dormir o mirar el mòbil. Però tu pots practicar la sincronia. Si després ho fas amb una bateria, et surt! Jo he après a tocar la bateria gràcies a les hores perdudes al tren.- De debò?Hi ha molts exercicis que pots practicar al tren: els paradiddles i tot això. Pots aprendre a tocar la bateria sense una bateria! És brutal! Prova-ho! Hi ha un munt de vídeos i tutorials a YouTube.- M’ho apunto.Això sí, la gent del tren et mirarà “raro”.
Nerea Bassart from Visual Radio Arts Ltd on Vimeo.
- Millor fer això que moltes altres coses que fa la gent al tren... I com ha resultat l’experiència de fer un disc a casa?Molt guai. Però, per altra banda, tinc una mena de trauma. Si algú em posa una de les meves cançons he de marxar de l’habitació escopetejada.- Per què?Les he escoltat tants cops que les odio. Les odio gravades, vull dir. Quan les canto sí que m’agraden. És que amb la gravació el problema és dir: “Aquí he acabat”. No acabaries mai, la cançó sempre et sembla imperfecta. I ara les escolto i penso: “Aquí se sent massa fort, aquí se sent massa fluix...”- Doncs a mi m’agrada.Perquè tu estàs fresca. Jo ja estic saturada.- I ara què? Que esperes fer amb aquest disc i aquest bagatge?Espero vendre’l. De moment no em plantejo fer un altre disc perquè en concursos i això m’han donat per gravar gratis, així que miraré d’enregistrar temes nous una mica “sueltos”.- Vas guanyar el concurs de música jove Palau Ressona (un certamen organitzat per l’Espai Jove Escorxador de Palau-solità i Plegamans).Sí, gravarem quatre temes al gener. Cantaré i tocaré la guitarra i la bateria.- T’estàs descobrint? Vull dir, estàs descobrint coses que no sabies de tu mateixa i que surten a través de la música?Sobretot amb els concerts. No és que et creïs una altra personalitat, sinó que portes la teva pròpia personalitat a l’extrem. A l’escenari sempre has d’estar molt al límit perquè la gent estigui atenta. I, al final, t’ho emportes a casa. Ets tu, però ets tu al límit.- T’ho passes bé amb els directes? Sí. Molt.- Ets d’improvisar?Al principi portava el repertori. Ara ja no. Sé les cançons que funcionen més o menys i, a mesura que avança el concert, segons la reacció del públic, vaig fent. Una mica de feedback.- Per on has tocat en solitari? I quina experiència en treus?Per Barcelona he tocat molt perquè hi ha molt locals petits on el format acústic va genial. A les províncies de Girona i Lleida també hi he tocat i és un rotllo diferent. També cobres millor. A vegades hi ha llocs on sembla que et facin un favor per deixar-te tocar.- Tenim un problema amb la música en directe, oi? Hi ha pocs llocs que ofereixin música en directe fora de Barcelona tot i que tenim molts bars a tot arreu. A tot se li pot donar la volta i ara faig un canvi de tema molt bèstia. Això és com el que passa amb les beques menjador: se suposa que és bo que els alumnes vagin a l’institut de 8 a 15h perquè així tenen tota la tarda per descansar, però això també perjudica qui disposava d’una beca per cobrir el dinar, que ara ja no li donen i potser no té per pagar el menjar. Vull dir que coses que a priori són bones per la música en directe, com el bon clima i el gran nombre de bars que hi ha, fan que al final no es valori. Hi ha tanta oferta d’oci!- Parla’m ara dels temes que tractes a les cançons.Tinc un petit problema. No m’agrada fer lletres. Per a mi, és la part xunga de tot això. Tinc una cançó i he de fer una lletra. Si pogués dir lalalalalaaa, ho faria. Però quedaria fatal. Les lletres formen part de la sonoritat de la cançó, donen un joc de textura. O sigui que a les lletres també hi ha musicalitat. Ho vincularia amb el fet que les meves lletres són en anglès. És la sonoritat a la qual estic acostumada. D’altra banda, no m’agrada que em psicoanalitzin a través de les lletres. Si les faig en anglès, sembla que estigui més protegida. En tot cas, les lletres parlen de la dicotomia entre el “món seriós” i el “món d’oci” i la manera com se’t pressiona perquè facis alguna cosa suposadament seriosa. Però, en canvi, et diuen que si no fas una cosa que t’agradi no la faràs bé. Així que és contradictori. Al títol del disc, ‘Lucid dream’ parlo d’un “somni lúcid” perquè soc plenament conscient que això és una cosa passatgera. Ara visc amb els meus pares i puc dedicar-me a la música però això s’acabarà. Sóc conscient que un dia em despertaré i això s’haurà acabat.- Ara que parles dels pares, t’has sentit recolzada?Sí. De fet, he pogut estudiar Musicologia. Imagina’t! Però això del suport també té una doble lectura. A ells els hi agrada que canti però potser voldrien que ho fes d’una altra manera. Per exemple, a ma mare no li agrada gens que jo canti cridant. I li dic: “Però, mama, si és l’únic valor afegit que tinc! Si la gent em ve a veure per això!”. És a dir, que no és només que et valorin sinó també que et valorin per com fas tu les coses.- Estàs contenta, però, amb com et van les coses?Sí. Sí que ho estic. Sobretot perquè em feia por que amb el disc fes un “parón”. A vegades passa: tens un objectiu, el compleixes i ho deixes tot. Però, en comptes de parar, segueixo fent coses.- Una cosa que no t’he preguntat sobre el disc és aquesta concepció global que té.Quan acaba un tema hi ha una outro i després hi ha una intro, de manera que tots els temes estan lligats. També l’últim amb el primer.- Tornant al que deies abans. Creus que s’acabarà aquest “somni lúcid” que estàs tenint?En realitat no ho sé, clar. Estic estudiant per ser professora de música, així que puc tenir les tardes i els caps de setmana lliures (somriu). És compatible. Però no és compatible amb la mateixa intensitat.- Em pots avançar alguna cosa sobre els nous temes? Ara fliparàs. Quan vaig tocar al Palau Ressona, a banda de guanyar el concurs, em va contactar un músic que fa house. Bé, és com house amb sons de “pajaritos”. És un gènere que es diu tropical no se què... Doncs m’ha demanat que canti per un tema seu. L’he estat gravant a casa i queda bé! Em sento molt estranya cantant jo allà a sobre, però queda bé, tu!- Saltaràs a la fama amb música house o què?Mentre no em facin sortir en un vídeo...- No ho portes bé?Si no ho miro, no passa res. Però si m’ho fan mirar... És que faig moltes cares. Si em fas una foto i m’estic quieta, bé. Però, si em fas un vídeo, captaràs les vuit mil cares que poso. És que no arribo a copsar-les! No puc assimilar-les! Són massa... I aquí et parlo de quan estic normal. Quan canto multiplica-ho per mil.- Parla’m de les teves influències. Jo sóc molt fan d’Eddie Vedder (Pearl Jam). I, de fet, m’ho diuen a vegades. Vaig aconseguir entrades pel concert de Barcelona, i mira que estaven difícils, eh? Li vaig dir a ma mare i li vaig posar un tema. I ma mare em va dir: “Tu imites el xaval aquest”. No l’imito, és que ja em surt així. M’agrada molt el rock dels 90 i el grunge. Una mica de tot, però molt noventero en general.- Eres molt petitona, als noranta. Sí, vaig néixer l’any 1993 i el disc famós del Pearl Jam és de 1991 (‘Ten’). Jo crec que això passa. No sé si a tothom, però passa. És l’època on no hi hem arribat ni jo ni els meus pares. La meva època serien els 2000 però als 2000, quines cançons ho petaven? A primària em van fer cantar en un recital de l’escola aquella d’uns tios que saltaven d’un avió...- Maya hi maya ha... Vaig cantar això en un espectacle de final de curs! Saps els mal que fa?! En fi, crec que em vaig fixar en els noranta perquè no hi arribava ni la gent de la meva època ni tampoc els meus pares, que van deixar d’escoltar música als vuitanta. Els noranta eren una època que no havia existit musicalment per a mi ni per als meus pares. Un buit que em feia sentir curiositat.- I què opines de la música que s’està fent ara?Pensa que sóc musicòloga, no puc ser jeràrquica. No hi ha música bona ni música dolenta. Va contra el meu codi ètic. Imagina’t que et dic que el trap és una merda. Seria mentida! Has vist el vídeo de Las Meninas? És boníssim! El trap és com... bases d’electrònica súper a saco i canten amb un estil de hip hop però súper obscur. Mirem el vídeo de Las Meninas! Analitzen el quadre de Velázquez i fan una crítica al masclisme amb una cançó de trap. Va, posa’l!(No us deixarem sense l'enllaç al vídeo...)
Web Nerea BassartFacebook Nerea Bassart
