L’ànima feta de música de Roger Subirana

El músic vilafranquí és l’autor de la banda sonora de l’esperat documental Barça Dreams i, aprofitant l’estrena, parlem amb ell de la seva passió

Goretti Martínez

06/10/2015

Música

Tinc la sensació que el Roger Subirana no se n’adona de com de bo arriba a ser i crec que això el fa ser més bo encara. Pràcticament em costa de creure que la música que fa surti d’una petita habitació del seu pis de Vilafranca. Sona tan gran! Sona enorme! La música del Roger Subirana demostra el que ell mateix afirma, que la necessita per alimentar la seva ànima. Ara ens demostra tota la seva versatilitat al llargmetratge documental Barça Dreams, dirigit per Jordi Llompart, una pel·lícula que vol explicar per què el Barça és més que un club.

"La feina porta feina i, si la fas amb el cor, les coses van sortint"

Tot el que té a veure amb el FC Barcelona són paraules majors. Treballar per a una marca d’aquesta potència significa obrir la porta de bat a bat a noves oportunitats. Així ho veu el músic vilafranquí Roger Subirana, que ha tancat fa poc un any i mig de feina per fer la banda sonora del documental Barça Dreams, de Jordi Llompart. La pel·lícula s’estrena el divendres 9 d’octubre i, com tot el que té a veure amb el Barça, ja ha generat una expectació màxima.

Des de Surtdecasa Penedès hem volgut aprofitar l’estrena per parlar amb el Roger d’aquest projecte, de la seva música i de la gran aventura que va iniciar l’any 2011, quan el van fer fora de la feina i va decidir dedicar-se professionalment a la seva passió, la música. El Roger treballa en una petita habitació de casa seva. Un teclat, la taula de so i un parell d’ordinadors l’acompanyen. És un home orquestra del segle XXI, que crea sons i melodies enormes a través de les noves tecnologies.

El Roger traspua sinceritat, bonhomia, humilitat... Cada paraula que pronuncia el defineix. I per això basem aquest article en algunes de les frases que ens deia en el transcurs de l’entrevista.

Sobre Barça Dreams
“Quan, al principi, em van fer l’encàrrec, vaig pensar “un documental i, a sobre, de futbol... serà una cosa tancada”. Però el Jordi Llompart ha fet una pel·lícula que permet la fantasia a través de metàfores i imatges inèdites que la fan cinemàticament molt atractiva”.

“Jo, que sóc del Barça però que no sóc cap forofo, vaig veure de seguida que Barça Dreams explica realment per què el Barça és més que un club. És una realitat molt gran que abarca des de fets històrics, fins a relats èpics o fantasia. Per això ha estat un projecte en el qual, al contrari del que pensava al principi, m’he hagut de sortir moltíssim dels meus registres. A Barça Dreams he fet, òbviament, fragments de banda sonora pura, però també hi ha música tradicional catalana, música electrònica, rock dels anys setanta, música èpica barrejada amb Vivaldi, percussions, textures a l’estil James Horner... He acabat tocant una varietat de sons increïble i, clar, he gaudit moltíssim!”

“Amb el Jordi Llompart sempre hem parlat molt obertament i ens hem entès. Em feia indicacions sobre cada escena que no em feien sentir gens tancat i, de seguida que li portava la proposta, l’acceptava encantat. Té una ment molt oberta en el sentit musical i ha estat fàcil treballar plegats”

“Treballar directament amb una marca com el Barça crec que em representarà tenir una porta oberta per rebre més oportunitats. He anat fent coses que no tenen aquesta anomenada i malauradament ens movem en un món en què no importa tant si el que fas és bo o no com si és rendible. Barça Dreams és un punt de partida, una referència que ja fa que l’interlocutor pari les orelles”.

Sobre la música
“Com molta gent, a causa de la crisi em vaig quedar sense la meva feina no musical. Feia deu anys que treballava d’administratiu en una empresa. Tenia, com si diguéssim, dues feines: una la necessitava anímicament, per alimentar la meva ànima, i l’altre materialment, per tenir diners a la butxaca. Però no m’havia plantejat mai dedicar-me exclusivament a la música. Així que, en quedar-me sense feina i veient que no trobava res, em vaig tirar a la piscina. Sóc una persona molt conservadora. Probablement no ho hagués fet mai si no m'hagués quedat sense feina. Ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui”.

“Ara ha vingut el moment de dir que sí a totes les propostes que m’arriben. Quan treballava d’administratiu, me n’arribaven i havia de dir que no. Em dedico completament a la música des del 2011 i estic veient que, tot i que no és per tirar coets, la feina porta feina i si la fas amb el cor les coses van sortint. És que això no té preu. És una cosa que faria sense cobrar res perquè m’encanta i, de tant en tant, cobro alguna cosa. Així que estic molt content.”