Josep Llor: “M'agradaria tornar a veure aquella gran colla de nens i nenes jugant a la plaça”

Entrem a la ferreria del Josep Llor, l'últim ferrer d'Alins (Vallferrera)

Ivet Eroles

13/07/2019

Activa't

El Josep Llor va ser l'últim ferrer d'Alins (Vallferrera, Pallars Sobirà). Ara, amb 89 anys, ens obre les portes de la seva ferreria per repassar mig segle d'un ofici que ha anat mutant amb el pas del temps. El primer cap de setmana de juliol, la Vallferrera va celebrar la X Fira del Ferro Pirinenc amb la presència d'uns 90 forjadors i forjadores.

“Sovint ens manen de fora sense saber quina realitat tenim aquí”

- Vas començar a ser ferrer a partir dels 15 anys.
Sí, i va ser per la meva pròpia voluntat. Jo havia estat molt juganer de petit, aleshores a Alins érem entre 40 i 50 nens i nenes. Quan ja em vaig anar fent gran, em tocava jugar amb nens més petits, ja que els de la meva edat guardaven vaques, corders... i jo me'n donava vergonya. El meu pare tenia un mosso llogat a la ferreria i jo vaig decidir deixar de jugar per posar-me a treballar aquí.

- També teníeu bestiar?
Una mica, perquè teníem una mica de pagesia, uns quants trossos i un prat. Vaig tenir unes 30 ovelles i tres ecues, però mai vaig tenir vaques. Jo em guanyava millor la vida ferrant, ja que aquí fèiem llibreta tot l'any i es pagava a finals d'any, però quan marxava a ferrar a fora, tornava amb diners a la butxaca.

- Quines eines utilitzaves habitualment?
A la caixa d'eines tenia de tot, com claus que ja no es fabriquen per ferrar els animals. Feia servir el botavant, les estenalles, el martell... Durant la Fira del Ferro també feia una exhibició, mostrava com ferrar animals; l'espai de davant la ferreria semblava un amfiteatre ple de gent. Jo he ferrat dels 19 anys fins als 70, quan abans hi havia tants animals, sortia dos o tres cops per setmana a ferrar pels pobles. I havia tingut tanta sort que no m'havia trencat mai la pell del dit!

- Com vas aprendre l'ofici?
He sigut la tercera generació de ferrers, el padrí ja ho era i el meu pare també. Després he tingut dos fills, un s'ha fet taxista i l'altre electricista. Vaig aprendre de veure el padrí i el pare, a més vaig estar un any amb un ferrer de La Pobla de Segur que sabia fer molt bé les eines de tall. També hi vaig anar per voluntat pròpia, per aprendre coses diferents i canviar la rutina, perquè el padrí i el pare només feien coses de pagès: ferrar, arreglar les eines... Però el dia que van aparèixer els tractors, la feina del ferrer va anar minvant i per això em vaig adaptar a la maquinaria agrícola. He tocat de tot, ja que he viscut la transformació de l'ofici i la societat. Vaig néixer abans de la Guerra Civil, l'any 1930, i vaig viure la República, després la guerra i la postguerra, que va ser pitjor que la guerra. Així que he anant vivint tota l'evolució, passant de la misèria a l'abundància. Durant la guerra no ens va faltar mai res perquè el poble estava ple de combatents i a l'església hi tenien el subministrament de menjar i la nostra ferreria estava requisada pels soldats republicans. Això sí, la postguerra va ser molt dura, però sembràvem patates i teníem bestiar i això ens proporcionava allò essencial per viure.

- En aquella època, com ho feies per rebre el material per fer la feina?
Hi havia un magatzem a Tremp i havíem de fer una carta per demanar el que necessitàvem, una carta que arribava al cap d'un mes i mig o més. Nosaltres havíem de fer de banquers pels pagesos perquè teníem el diner líquid. Jo he viscut moltes èpoques diferents, i és que vam començar a la misèria i vam arribar a la cúpula de tot, de l'abundància, però ara ja tornem a baixar i la joventut no té tantes oportunitats i alguns no es mouen prou per treballar. Si vols guanyar, has de treballar i jo he treballat molt.

- Durant més de 20 anys, vas combinar la feina de ferrer amb la d'agent forestal.
A partir dels 40 anys, fins que em vaig jubilar, uns 22 anys. Aprofitava el temps!

- Quan feies de ferrer, hi havia altra gent a la zona que també ho era?
Quan vaig començar hi havia un altre ferrer a Alins, però va ser provisional. I últimament en hi havia un altre, però ja va tancar. Jo vaig ser l'últim ferrer d'Alins.

- Com va anar evolucionant la teva feina?
Abans la ferreria era molt més petita perquè només es feien ferradures i s'arreglaven les eines de pagès, però més endavant vaig necessitar més espai perquè vaig començar a fer balcons i altres coses. Per exemple, teníem un magatzem pel carbó vegetal fet amb la llenya dels boscos d'aquí, amb els residus de llenya que sobraven de les subhastes que es feien, ja que a cada poble es feia un aprofitament de la fusta. Per tant, a la tardor havíem d'omplir el magatzem per passar tot l'hivern. Va arribar el moment en el que em vaig adonar que fer carbó no ens sortia a compte econòmicament i vaig apostar pel carbó mineral. Totes les baranes del poble les he fet jo, també moltes finestres o plataformes pels remolcs, per portar l'herba... Cendrers, làmpades, cremalls, cullerots...

- Gaudies fent aquesta feina?
Sí, tinc aquest ofici perquè em va agradar des del primer moment. Quan era petit pensava què faria quan sigués gran i quan vaig anar creixent vaig veure que la resposta la tenia a casa. Quan en tenia 19 ja ferrava! El meu pare era faltat de salut i s'esforçava molt per ferrar i això a mi em tocava el cor, per això em vaig espavilar aviat.

- Veus possible un relleu generacional de ferrer per aquesta vall?
És difícil guanyar-se la vida del que jo feia. És una llàstima perquè jo he vist aquests poblets plens de vida i de salut, i ara fa pena. Abans érem de 40 a 50 nens jugant a la plaça, ara del poble hi deu haver tres o quatre nens, els altres nens i nenes que venen a l'escola són d'altres pobles. Si la gent jove no tenia feina aquí, marxava. El ferrer o forjador més proper que hi ha actualment és fill d'Araós i està instal·lat a Sort, ell ha fet les plaques amb els noms de les cases.

- Molta gent de la generació dels teus fills ja va marxar a treballar fora?
El meu fill gran és l'únic que queda aquí de la seva edat i a mi també em va passar, només en va quedar un de dos o tres anys més jove que jo.

- Què en penses dels forjadors i forjadores que venen a la Fira del Ferro?
És diferent al que feia, ells fan forja viva, és més artístic. Han fet moltes coses en els últims anys, moltes escultures pels pobles de la vall, com el drac d'Araós, que és una peça molt bonica que té set caps que representen els pobles de la Vallferrera. Totes les figures tenen molt valor per la feina feta, cada any fan una peça diferent. Té molt mèrit el que fan, aquest any han vingut d'Ucraïna, fa uns anys ja van venir i s'ho van passar molt bé. A més, venen desinteressadament perquè els hi agrada l'ofici, exposen les seves obres i les venen. També hi ha forjadores, una noia de Llimiana va fer una figura d'una dona que li diuen la Dama dels fallaires i està a l'ermita de Sant Quirc.

- Què et semblen les fires com aquesta?
Són molt interessants per tota la vall i per a tothom qui ve. També valoro molt que es facin les falles, però és cert que cada cop es massifiquen més. Cal destacar el gran voluntariat que hi ha perquè això sigui possible.

- Què s'hauria de fer perquè vingui més gent?
S'hauria de fer alguna cosa que tingui continuïtat, els dies de fira o falles ve molta gent, però també marxen de cop i ens quedem sols. Es fa trist passar de tant bullici a quedar ben pocs. A mi m'agradaria tornar a veure aquella gran colla de nens i nenes jugant a la plaça. Nosaltres quan sortíem d'estudi veníem a buscar el berenar i anàvem a jugar. Ara, encara que hi fossin, no sé si sortirien perquè hi ha la televisió i el telèfon. Però això no només passa a Alins, sinó a tot arreu, no hi ha vida al carrer, és un mal general de tot el Pirineu. Tot ha de començar per l'educació, però s'han de posar altres mitjans, com facilitar que la gent pugui treballar aquí dalt, per no haver d'anar a buscar feina a fora. Si s'invertís en el territori hi hauria molta feina, però sovint ens manen de fora sense saber quina realitat tenim aquí.