Jump to navigation
- Què expliquen els seus quadres?Quan dibuixo vull expressar una part molt intima, molt detallada de com veig la vida. Busco l'essència de les coses petites, que per mi són les més grans. Pinto amb minuciositat els petits detalls, buscant les ombres, els matisos, la veritat que a voltes no veiem. Normalment reprodueix la natura. Cada vegada faig menys paisatges grans perquè hi ha tantes coses dins d'una gran panoràmica que no podria entrar en els detalls. Sovint penso: "Roseta has de simplificar" perquè si no simplifico, i el tema és gran, l'acabo deixant.
- Com se sap que el quadre ja està acabat? Això és el més difícil. És el gran tema. Em cal estar atenta. Aturar-me en el moment precís en el qual penso que si continuo retocant, no el milloraré. Quan pinto sobre seda em passa el mateix.
- Els dibuixos sobre seda són una reminiscència dels seus estudis a l'Escola Massana? Sí. Vaig passar cinc anys fent dibuixos per al tèxtil i això m'ha deixat un pòsit en algun racó de la meva ànima. El tèxtil et permet fer una flor i anar-la reproduint amb matisos, encaterinar-me en els detalls.
- Professionalment es dedica a l'elaboració d'un formatge excepcional. Combina bé la tasca artística amb la feina al camp? Sí, perquè jo hi col·laboro a la formatgeria, la feina més grossa la fa en Jesús: pasturar el ramat, munyir, elaborar... En l'elaboració quan fa falta m'hi poso, però jo sobretot tinc cura de l'ordre, neteja, preparació dels lots i de la venda del formatge. Si hagués d'anar a pasturar, no sé com m'ho faria... se'm perdria la ramada! A mi el que m'agrada és anar a fer companyia a Jesús al prat i dibuixar les cabres! Recordo, però, que una amiga meva em va dir que era bonic treballar amb el blanc de la llet, perquè del blanc, de la llum, en surten tots els colors! Fer formatge és una feina molt repetitiva, cada dia és el mateix procés: escalfar la llet, tirar el ferment, mirar els graus, tirar el quall, remenar, posar a la premsa.... sovint, quan em toca a mi fer el formatge, penso en com acabaré els dibuixos que tinc en marxa.
- La seva doncs, és una obra molt reflexionada? Mai començo i acabo una obra el mateix dia. Sempre en tinc de començades i això em permet anar-les reflexionant i fent a poc a poc. Del tot diferent de quan faig apunts. Sempre porto un bloc al damunt per agafar notes, un esbós ràpid, que ajuda a exercitar la mà, el pensament, les ganes... És un dibuix molt fresc, com una espurna d'inspiració.
- Com ha plantejat l'obra que exposa a 'Retalls'?Ha passat que, la casa on vaig néixer, ara està del tot remodelada. Abans de les obres, en vaig fer una colla d'apunts per poder mantenir visualment la casa tal com era quan jo era menuda. Fins que vaig tenir la idea que n'havia de fer una exposició. Em va venir de gust, però, d'unir la casa on vaig néixer amb detalls i motius d'on ara visc. De tot plegat en va sortir el conjunt que vaig anomenar Retalls. Retalls, perquè a cada dibuix li anava deixant trossos en blanc, com un trencaclosques, com els petits retalls que fan un tot del conjunt dels nostres dies, de la vida. Així és com per fi he simplificat! He deixat que cadascú imagini el que hi ha en aquest blanc que conjunta el dibuix. Realment ha estat un canvi, en el qual m'hi sento a gust i hi penso continuar. He de dir també que, mentre anava dibuixant, em sortien munts de paraules i les anava escrivint. De fet, fa molts anys que escric i m'agrada dir-te també que en fa uns quants que a l'estiu assisteixo al curs d'escriptura creativa que imparteix l'escriptora Raquel Picolo, nascuda a Cervi. A mesura que explicava aquesta compaginació de dibuix amb relats, m'engrescaven a què en fes un catàleg amb tot el contingut de què anava a exposar. I m'ha satisfet un munt poder-ho dur a terme! El catàleg ha vist la llum i per a mi, és tot un goig!
- Sembla un canvi d'estil total.El detall el mantinc, però penso que ara l'obra és més creativa, perquè permet pensar, com he dit, en el que hi ha guardat i que no es veu en aquests espais en blanc. A més jugo amb fons esquitxats en tinta de colors i dibuixo i desdibuixo enmig aquestes taques preparades. És molt engrescador!
- Viure al Pirineu dóna qualitat de vida, però tal vegada resta projecció a un artista.La projecció exterior la puc fer igualment, un cop tinc obra per a mostrar. Viure en un petit poble em permet la pau i el silenci per a treballar. Després pots fer exposicions on vulguis, o un puguis. Trobo més important poder treballar amb tranquil·litat que fer-ho en una ciutat gran. Aquí es pot escoltar el silenci perquè només parla la natura. Quan baixo a la ciutat m'agrada dur el bloc per fer apunts, però no tinc el cap concentrat com el tinc al Pirineu.
- En l'àmbit sanitari i de serveis, viure al Pirineu no deixa de ser un handicap.Això si, però ben mirat, el lloc ideal per a viure no existeix. Una ciutat aporta activitats culturals, hi ha tots els serveis, que en un poble petit són nuls. Però el bullici i l'individualisme de la ciutat no el tens als pobles. Al Pirineu sempre trobes persones disposades a donar-te un cop de mà. Els onze anys que vaig passar vivint a Barcelona em posaven neguitosa interiorment.
- Qui viu lluny del Pirineu pot veure'l com una frontera que ens separa de França. Vostè com el veu?Passar la frontera i entrar a França és mantenir un paisatge ben semblant. Ara bé, en la qüestió de la pagesia, com a fet puntual, crec que allí la tenen molt més considerada. Em demanes com veig el Pirineu i com que sóc una romàntica en la meva forma de viure veig que el que s'ha fet al Pirineu és una destrossa amb la qual no puc estar gens d'acord. Gens. S'ha arraconat molt la pagesia. Som comptades les persones que continuem treballant la terra, i el paisatge ja no és el mateix si no es conrea. Un prat amb un ramat és un paisatge viu en constant evolució. Ara els camps estan erms, l'alimentació ens ve de lluny, s'ha fet una construcció desorbitada per a especular i fer més rics als que ja ho eren. No tan sols s'ha embrutat el paisatge, sinó que, a causa del preu, no donen oportunitat al jovent a quedar-se al poble. Avui, ser fill d'un poble del Pirineu, et fa molt difícil comprar-te un habitatge per a seguir-hi vivint. Tot això m'ha desil·lusionat molt. El que vàrem fer Jesús i jo de comprar-nos una casa i tenir un ramat, avui és prohibitiu pel preu que en demanen. Com fixem gent al territori si econòmicament no es pot?
- De tota manera, el turisme dinamitza l'economia pirinenca.El turisme és molt positiu per l'economia, perquè és de passada, fa estada a pensions, hotels, cases rurals, adquireix productes de la comarca... però el tema de les segones residencies és diferent. Per exemple, bona part de l'alimentació, diuen, que la porten de fora perquè al Pirineu la vida és més cara. El turisme ens ha ajudat a mantenir les rendes del treball, però la construcció de les segones residencies han fet malbé molts paisatges, naturals i humans. Han convertit els pobles en pobles fantasma on hi viuen poquíssimes persones i que són plens de cases buides la major part del temps.
- Què la va enamorar, Jesús o el Pirineu?En conèixer a en Jesús vaig descobrir que és un romàntic com jo. A voltes penso que forma part del paisatge, en coneix les pedres, els camins, sap l'hora sense mirar cap rellotge... Com a persona em va enamorar per la seva generositat i en aquell moment, quan vàrem venir, el Pirineu era molt viu, encara hi vivien molt pagesos. Ambdós em varen atreure.
- La seva producció de formatge és artesana. Les noves tecnologies hi intervenen?Hi ha un exhaustiu control sanitari de totes les operacions, utillatge i productes emprats. Els requeriments sanitaris són molt estrictes.
- La qualitat el formatge depèn de l'alimentació de les cabres?Moltíssim. Hi ha un formatge de primavera, d'estiu i de tardor. Quan les cabres mengen l'herba fresca de la primavera, a la llet li falta proteïna i en necessitem més per a fer el mateix formatge que a la tardor. Vull dir que, a la tardor amb molts menys litres fas més formatge, i el gust també és diferent. Tenim clients que venen en el moment que troben el seu gust específic, el quin més els agrada. Nosaltres fem dues varietats. El clàssic i el que feien les padrines, que és més gustós. També fem el formatge de tupí i el brossat. A la tardor fem el quadrat de la padrina.
- Per comprar el vostre formatge cal pujar a Gavàs?Per la nostra producció, no ens cal entrar en les grans cadenes de distribució. En Jordi Abella, que és el director de l'Ecomuseu d'Esterri d'Àneu (una casa del segle XVIII equipada amb peces de l'època i bressol de la cultura pallaresa), ens va proposar de ser radials del Museu. Així és com, a la sala de venda de la formatgeria, hi tenim una vitrina amb els estris antics de fer formatge, cedida per la casa Museu, i en Jesús fa visites explicant el mètode de fer formatge de les padrines. Després, es passa a l'obrador i veuen com es fa ara. Cada cap de setmana venen visitants i a l'estiu s'omple. El noranta per cent de què produïm el venem directament i la resta tenim un parell de botigues que el comercialitzen. Creiem molt en la venda directa, per ser més còmoda i segura.
- A banda d'artista i productora de formatge, la Roseta és també una dinamitzadora turística del Pallars?Al nostre nivell potser sí. Hi ha gent que ens ha trobat a través d'internet i ens truquen abans de venir.
- Quin paper juga la dona en la vida rural?És bàsica. Les dones som el pal de paller de les cases. Una dona al Pirineu es posa on calgui: a la cuina, al camp, amb el ramat, amb les màquines... la dona s'ha incorporat en tots els àmbits de la feina. Les padrines encara parlen de la feina de l'home i la feina de la dona, jo els dic: la feina comunitària. Encara hi ha homes que entren a la cuina a seure, mentre les dones rasclen, seguen, fan l'herba, planten.... les dones ho sabem fer tot. Em va fer gràcia que, tan bon punt vàrem arribar al Pirineu, a en Jesús li deien hippy i a mi, hippa.
- La Roseta és una reminiscència del 68?No, perquè sóc nascuda el 56 i al 68 era molt xica, de totes maneres, sóc una reminiscència hippy. El meu lema i sentiment continua sent: estimem-nos i que hi hagi pau en tot moment.
