Jump to navigation
- Que et va portar a impulsar un projecte com el de Reviure Solanell?Recuperar Solanell va sorgir com a proposta d'un soci, que em va proposar ser partner de la iniciativa, però pel camí ha anat canviant de forma. Va néixer des d'una visió humana de l'arquitectura. El lloc, aquells prats, la història del poble que vam anar descobrint, en van anar cridant l'atenció, i sobretot l'oportunitat de buscar un equilibri en la societat. El sistema actual obvia l'ecologia, per això és important plantejar nous models amb l'objectiu de reequilibrar el territori per donar vida a llocs com Solanell.
- En quina fase està actualment el projecte de Solanell? Hem rehabilitat 5 habitatges i posat en marxa el refugi Gall Fer, que ens ofereix la possibilitat de donar feina, a banda de disposar d'un equipament pel poble, alhora que s'hi poden organitzar esdeveniments, tallers o seminaris. El projecte ha viscut moltes vicissituds i canvis que ens han servit per aprendre i evolucionar sobretot a escala organitzativa i de gestió. Però el cost personal ha estat molt elevat, i els ajuts externs molt pocs, de l'administració poquíssims, més aviat ha sigut una nosa que no pas un projecte que hagin fomentat. Amb les administracions hi estic molt decebut.
- Així i tot, ets optimista amb el projecte? Més que optimista sóc perseverant. Quan algú persegueix molt una cosa acaba sortint, i a Solanell hem fet i consolidat grans coses on no hi havia res.
- Com són les sinergies amb l'administració pública? Escasses. Solanell és un dels 384 pobles abandonats de la província. Això genera desequilibri territorial, però també és una pèrdua cultural. Recuperar una part d'aquests pobles significaria poder tenir cura dels boscos, dels camins i de l'entorn, però també es preservarien la història i el substrat cultural popular. Per exemple, la cançò tradicional 'El Gall Negre' va néixer a Solanell. És un cas paradigmàtic. Des de la metròpoli es fan polítiques que sembla que cerquin una despoblació, un Pirineu salvatge, com si únicament fos una reserva natural. Però el Pirineu sempre ha estat poblat i cal entendre que una antropització mínima és saludable per la biodiversitat, pel territori, per tothom i l'administració hauria de fer l'impossible per recuperar un Pirineu viu i digne.
- Creus que es puguin revertir les tendències de despoblació? Si l'administració no hi aposta, crec que és inexorable el que està passant, no farà més que agreujar-se, els boscos de mala qualitat aniran guanyant terreny, es perdran els prats de muntanya, les espècies autòctones i, on es produiran els aliments de qualitat? L'administració ha d'actuar perquè al final tenir un territori equilibrat no és tenir un paisatge idíl·lic. S'ha de tenir una visió holística del país en la que cada part compleix la seva funció. Tot ha d'estar interconnectat i hem de buscar sistemes equilibrants i que surtin d'aquesta lògica de la galàxia urbana que és el que alguns gurús il·luminats estan venent.
- Quines accions creus que hauria de proposar l'administració en aquesta direcció? Impulsar empreses de l'economia social i fer polítiques que fugin de l'especulació. En l'àmbit de l'economia social, on la finalitat de les empreses no és només guanyar diners, en poden néixer projectes que ajudin a reteixir aquesta interconnexió i equilibri del territori. Imaginem per un moment un projecte d'inserció social i laboral basat a dotar dels serveis mínims un poble i en la pagesia. Donarien feina i revitalitzarien el territori.
- Creus que això significaria esdevenir un pol d'atracció de població?Una part més gran o més petita s'hi acabaria instal·lant, perquè coneixerien l'opció de viure en un poble. El Pirineu està farcit de petites històries familiars que fan un canvi de vida i estan encantats, però s'han de posar les coses fàcils. Calen serveis, infraestructura, vivenda barata i sobretot potenciar totes aquelles eines necessàries pels nous oficis que no necessiten estar fixats en una metròpoli. No s'ha de confondre canvi de vida amb aïllament. La gent habitualment no acostumem a voler sentir-nos allunyats sense serveis.
- Quin paper té el món rural en l'era de les smartcities? Se'n parla molt de les smartcities! Doncs els smartrural: pobles intel·ligents. Posem per exemple un poble com Solanell. És molt fàcil plantejar una calefacció conjunta, gestionar els boscos (que és un servei que necessitem) i amb la mateixa biomassa calefactar les cases, i compartir una bona xarxa d'internet, unes bones xarxes personals que es complementin. Repensar com organitzar tots aquests pobles, aquests llocs, que poden servir de proves pilot per a plantejar altres maneres de viure, des de l'economia però també la governança. Tothom parla de baix cap a dalt, de democràcia participativa, però ens topem amb una realitat piramidal en què, si no segueixes la jerarquia, no pots fer res. La tecnologia ens permet decidir moltes coses, també per consens. En la presa de decisions de la cooperativa del Catllar hi apliquem la sociocràcia, que és un sistema molt proactiu. Tothom pot aportar idees, però ningú pot bloquejar res excepte si la proposta posa en perill el mateix projecte. Aquesta intel·ligència ens està portant a nous models de governança que cal tenir en compte.
- Hi ha sistemes per fugir del comprar o llogar, que facilitin viure dignament i que es puguin aplicar al Pirineu?Davant el preu, moltes vegades abusiu de l’habitatge, coneixem l’experiència de Syndikat, una empresa alemanya que posa en pràctica un model de cessió d’ús. La cooperativa adquireix els habitatges i en gestiona la propietat. L’usuari paga un preu just i no especulatiu per tenir accés a la vivenda. A Alemanya han aconseguit crear 130 projectes. A Catalunya podria trobar el seu símil en les cooperatives d’habitatge.
Facebook del Refugi el Gall Negre Web de la Cooperativa Reviure Solanell
