Imatge de Núria Llobet

Foto: 

Cedida
Núria Llobet Casals

Núria Llobet Casal: "Als Pirineus tenim una riquesa cultural brutal. Valorem-la i fem-nos-la nostra, perquè és nostra"

Parlem de música, de gènere i de tradicions amb la violinista de l'Orquestrina Trama
Joel Baró Mas
,
20/11/2018
Música
Fent sonar el violí des dels sis anys, ha anat convertint la música en un pilar fonamental de la seua vida. L'estima per aquest art la portà també a estudiar musicologia. Copsada pel patrimoni musical pirinenc la jove de la Seu d'Urgell, Núria Llobet Casal (Escaldes d'Engordany, 1994), dedica el seu temps amb entusiasme a diversos projectes relacionats amb la música tradicional muntanyenca. Per una banda en l'ensenyament, com a mestra de violí a l'Escola Folk o a l'Escola de Música de Rialp. I per altra banda com a violinista i veu en el conjunt Orquestrina Trama, perseguint convertir la seua habilitat i passió en un mitjà de vida.
"Fent música d'arrel tradicional tenim la gran oportunitat d'actualitzar el contingut de les cançons i aprofitar-ho per fer denúncia social"

- Què et va atansar a la música i al violí?
Jo diria que si el meu pare no hagués estat músic, no hagués entrat en aquest món, o sí qui sap. A casa des de petita sempre cantàvem, sempre sentia música, al meu pare tocar, i aquestes coses quan les vius de ben petit després acaben influint a la vida. I el violí... El meu pare tenia un avi que tocava el violí, el pare de la meva àvia. L'avi Lluís va deixar en herència dos violins, prou bons pel que eren i jo crec que el meu pare sempre havia tingut el somni de veure'ls fer sonar per alguna de les seues filles, i així va ser com la meva germana i jo vam començar a tocar-los.

- Què representa la música a la teva vida?
Per mi la música a la vida és part de la meua professió. L'entenc com un ofici, com un ofici qualsevol, més la part artesanal que no l'artística fins i tot. Per mi és una companya de vida que sempre hi és i sempre està a disposició per ajudar-te a superar moments, inspirar-te i compartir.

  • imatge de control 1per1

- Quines són les motivacions que et porten a apostar per la música com a professió?
Descobrir i anar a les Colònies Folk que organitza encara l'Escola Folk del Pirineu va ser el fet decisiu. Em vaig tornar addicta a aquesta setmana de juliol que cada any de la meva infància apareixia i em deixava gaudir de les colònies. Allà vaig aprendre que la música no era només per mi o per compartir en família, sinó que la podia compartir amb amics, amb gent de la meva edat, amb els mateixos interessos i una mica les mateixes inspiracions. A l'escola de música de la Seu vaig ser l'única alumna de la meva edat durant molt temps. Aquest fenomen per mi va ser molt important perquè va ser "Ala! puc estar tocant amb gent de la meva edat, compartint històries i vivències relacionades amb la música". Va ser decisiu a l'hora de triar dedicar part del meu temps o la vida laboral a la música.

- Què et porta a triar la música tradicional com a gènere?
Segurament perquè va ser el gènere amb el qual vaig descobrir aquesta manera de compartir la música entre iguals. I després que penso que la música tradicional té aquest poder integrador i de llibertat creativa que el clàssic, que és l'altre gènere amb què he tingut més contacte, no m'ha ofert mai. És aquest caràcter de llibertat, de volar, que et dóna aquest gènere integrador, de tothom, que es desmarca de l'elitisme i tothom, en sàpiga o no, pot gaudir-lo. La música tradicional en aquest cas encaixava més amb la meva persona i per això m'he decantat per aquí. És poble, la música tradicional és la gent i la força de la col·lectivitat popular, l'individu queda en un segon terme.

- Ets membre d'Orquestrina Trama, en què consisteix el projecte?
L'Orquestrina Trama és un grup que neix per fer només uns concerts de forma puntual, fent difusió del Festival Trama que fa uns cinc anys va néixer a Bellver de Cerdanya. És al cap d'un any de seguir tocant que decidim constituir-nos com a formació musical. Llavors nosaltres com a Pirineu, que és la muntanya que ens acull, decidim fer música tradicional del Pirineu. El nostre projecte musical intenta buscar el nexe de connexió entre les diferents cultures que conformen aquesta meravellosa serralada. Busquem en la música aquesta identitat geogràfica compartida entenent que de punta a punta i entre banda i banda trobem moltes coses en comú més enllà de les fronteres nacionals.

- Quins projectes de futur teniu com a Orquestrina?
En aquests moments estem començant a treballar en el nostre tercer disc amb la intenció de tenir-lo per l'estiu que ve. Inclourà algunes propostes concretes, una mica diferents del que hem estat fent fins ara, pel que fa a la forma. Després tocar aquí i allà, moure'ns i circular pels festivals de ball folk internacionals. Ens agradaria poder tornar a Mèxic o a Itàlia i retrobar-nos amb els amics d'allà que tant estimem. També fa temps que volem descobrir la zona d'Occitània i aquest juny tocarem al Trad'envi. I, com sempre, per aquí a casa que és la nostra raó de ser.

- Sortiu molt de casa... Què n'apreneu?
Quan surts de casa, en la majoria de casos t'adones que als catalans ens costa molt valorar el que tenim en l'àmbit artístic. Vas a un festival a Itàlia i cada músic de cada regió valora molt la música que fa i la toca amb molt convenciment i estimant molt la tradició musical del seu país. Als Pirineus tenim una riquesa cultural brutal, en tots els sentits però també musical. Valorem-la i fem-nos-la nostra, perquè és nostra. Necessitem músics pirinencs, músics del territori, perquè aquesta música pugui sonar en festes, en festivals, al carrer, a tot arreu. Que soni i es pugui seguir treballant i fomentant aquest llegat. Les administracions també hi tenen molt a fer, aportant més recursos per educació i cultura. Si als joves des de petits se'ls hi transmet el llegat i l'amor a la música, de grans entrarà a les seues expectatives per treballar, per dedicar-s'hi, per gaudir-ne, per fer-ne ús o dinamitzar-la.


Concert de l'Orquestrina Trama

- Quin tema et transmet més de tots els que toqueu?
Escollir només un tema és pràcticament impossible. Si n'he d'escollir un d'instrumental segurament 'Bis a bis' que és una bourrée occitana. Tocar-la és com un viatge a l'estat més inconscient. De música vocal escolliria 'La polleta d'aigua' per la proximitat que té i el nexe emocional que hi tinc. És una peça que conec molt, perquè Artur Blasco la va recuperar del meu repadrí, que la cantava xollant, i el meu repadrí la va transmetre al meu padrí que encara la canta en qualsevol festa. Quan la canta és molt emocionant.

- Quin futur li veus a la música tradicional?
La música tradicional, o el que entenc com a tal, fa temps que és morta o gairebé. Per mi aquella música d'ambient rural tenia unes funcions que s'allunyaven molt d'un escenari amb públic i músics. El cant al treball, la música sonada en una festa de forma espontània, el xiular caminant pels carrers, el cantar per explicar una història... La gent ja gairebé no canta treballant. En canvi, la música d'arrel tradicional, que consisteix en la performance d'aquest llegat i que és el que fem nosaltres, penso que està ben viva i té recorregut perquè hi ha molta música per redescobrir. Si a més, es mescla amb noves influències i perspectives, ens trobem amb quilòmetres i quilòmetres de recorregut.

- Creus que el Pirineu és un bon lloc per dedicar-se a la música?
Encara que romangui molt lluny del centre neuràlgic, de les noves creacions de les novetats culturals -malauradament som un país centralista i és difícil descentralitzar certes coses- dedicar-se a la música al Pirineu és una oportunitat. Hi ha molta feina a fer. Només mantenir-te connectat als centres i l'actualitat musical per xarxes o deixant-se caure per les capitals de tant en tant, n'hi ha prou per poder seguin-te cultivant. El Pirineu té molt a ensenyar i hi ha molt per aprendre. És una oportunitat i hi ha possibilitats, sí!

- Des d'una perspectiva de gènere, quin tractament rebia la dona en la música tradicional?
És molt interessant, perquè la tradició és masclista i quan et fiques al món de la música d'arrel tradicional, és ple de cançons molt dures quant a gènere. Però llavors crec que fent música d'arrel tradicional tenim la gran oportunitat d'actualitzar el contingut de les cançons i aprofitar-ho per fer denúncia social. Cal dir que una de les funcions de la música tradicional era la crítica social, el parlar obertament de temes tabú com el sexe o difondre fets insòlits i donar-los a conèixer. Així que, tant a dalt com a baix de l'escenari, la música tradicional i d'arrel pot tenir un caràcter transformador. Si la cultura és viva i canviant tenim la responsabilitat de fer aquesta feina, posar el punt crític, aprofitar per fer denúncia social i promoure transformacions en moltes temàtiques, però sobretot de gènere.

- Quin paper ha de jugar la dona a la música actualment?
Crec que el paper que ha de jugar en qualsevol altra professió. La mateixa oportunitat de dedicar-se a la música que un home, i s'ha d'educar per créixer amb referents femenins que ens inspirin a les dones a veure què és un espai en què nosaltres també podem ser-hi. Que les dones estiguin als escenaris, no només cantant sinó amb qualsevol instrument des de la bateria al contrabaix... I poder trepitjar l'escenari amb tota la dignitat del món i les mateixes facilitats i possibilitats que un home. Una vegada, a la Sílvia Pérez Cruz, li van preguntar sobre l'èxit. Ella respondre que el seu èxit és ser mare i músic a la vegada. Crec que moltes dones artistes o músics s'hi poden identificar, perquè és una cosa que et planteges. Si decideixes tenir fills, podràs fer aquesta tasca o el fill passarà per davant? Una pregunta que ens fem més les dones que no pas els homes. Per part de l'administració ha de donar les facilitats perquè ho puguem fer. I estar als escenaris, no només cantant, sinó fent el que ens surti de dintre, ja que els instruments estan molt generitzats. En qüestió de gènere, encara hi ha molta feina a fer.

Més informació: 

A

També et pot interessar