Jump to navigation
- Aquest any celebres quaranta anys de trajectòria a Lleida. Què ha representat per a tu establir-te a Lleida tant personal com professionalment?Són 40 anys a Lleida però jo em considero una mica de tornada. A vegades dic que soc un català nascut a l'Argentina perquè tant la família del pare com de la mare eren d’aquí, per tant jo no vinc per casualitat. Un gran dibuixant argentí em deia: “Com se t’acudeix abandonar Argentina per anar a Lleida?”. És que a Lleida tenia i encara hi tinc família! Vaig arribar la nit de Nadal de 1984, feia un fred que pelava i no sabia si havia arribat a Lleida o a Sibèria! En aquell moment l’Argentina havia recuperat la democràcia, si és que se’n pot considerar democràcia al que té l’Argentina, em genera dubtes, però no parlarem d’això... Vaig tenir molta sort perquè en menys d’un mes, vaig aconseguir feina al diari Segre i hi vaig estar vint-i-cinc anys, també en projectes editorials a Barcelona i continuant la meva carrera al diari La Mañana. Volia venir a la terra dels pares, he heretat aquesta idea o desig del pare de tornar. I parlo de tornar, no de venir, perquè quan jo era molt petit a casa meva es parlava molt de Lleida. El pare va haver de marxar per una circumstància trista i lamentable, l’alçament del feixisme l'any 1936.
- Creus que la teva carrera hagués estat gaire diferent si en comptes de Lleida haguessis anat a una gran ciutat com Barcelona, Madrid o París?Em trobo molt a gust a Lleida i no faig aquest exercici de pensar com me n'hagués anat a París o a Barcelona, també hagués estat més complicat. L’avantatge d’una ciutat com Lleida és que a poc a poc et pots guanyar l’espai, treballant molt això sí, però és més fàcil aquí. Sí que és cert que molta gent m’ha dit que en una altra ciutat hagués fet carrera, però la meva aspiració mai ha estat tenir una mansió a Los Angeles, que ara l’assegurança no em cobriria... No he tingut una ambició professional desmesurada, sempre he intentat fer les coses el millor possible. A Lleida hi estic molt bé, sí que em queixo perquè em vaig fent gran, a l’estiu fa molta calor i a l’hivern fa fred i hi ha la boira... Quan tens trenta anys t'és igual, però ara ja... A mi la boira per exemple m’afecta molt anímicament i segons a qui no li pots dir per què és tot un símbol!
- I això és el que t'ha portat a anar a viure a Maldà?No... si hagués anat a viure a Sitges on el clima és més agradable encara... Però ara visc a Maldà. Hi vaig anar per circumstàncies personals, després de l’infart que vaig tenir el 2019. Els cardiòlegs em demanaven pau i tranquil·litat i jo tinc una gran capacitat d’embolicar-me en molts projectes. A Lleida quan surto a caminar, que m'agrada molt i que faig sovint, sempre em trobo gent que em comenta alguna idea o projecte i jo m’hi posaria... A Maldà és més complicat que passi això perquè som poca gent, hi ha pau i tranquil·litat i les possibilitats d’embolicar-me són inferiors.
- Durant aquests anys t’has embolicat en molts projectes i has rebut diversos reconeixements, entre els quals el Premi Mingote l’any 1993. Què va suposar en aquell moment de la teva carrera rebre aquest reconeixement?El primer que et puc dir, per començar, és que crec que ara no me'l tornarien a donar.
- Per què?Perquè llavors no tenia una trajectòria marcadament independentista o catalanista. Estem parlant de l'ABC que és l’essència de la madre patria! El que és estrany és que no m’hagin demanat que els hi torni el premi, que podria haver passat també, eh! Però va sortir així, i s’agraeix. Està molt bé que des de Madrid donin un premi a un paio que està a Lleida fent una vinyeta cada dia. Estic encantant d’haver-lo rebut, crec que és el premi més important que es dona a Espanya i estic orgullós i content, per aquest i per altres reconeixements. Tot i que jo no soc de participar en concursos, faig la meva feina i si algú creu que paga la pena, benvingut sigui.
- Fa l'efecte que l’humor gràfic es troba en un bon moment. Com en perceps l’evolució en els últims anys?Estem a Catalunya i aquí hi ha una gran tradició de premsa satírica i humorística, i per aquí ha passat gent realment brillantíssima. També tinc el privilegi que a l’Argentina, en un moment de la història en què anàvem alternant dictadures, quan no es podia editar aquí, s’editava a Buenos Aires i quan no es podia a Buenos Aires, s’editava a Barcelona i són ciutats que sempre han tingut una gran efervescència per a l’art en general, però en especial per a la caricatura, l’humor gràfic i la sàtira política. Jo sempre m’he trobat molt a gust aquí i allà, tinc grans referents que per a mi han estat mestres, perquè no pots fer una carrera d’humorista gràfic, no s’estudia, això et surt. A més la cultura politicosocial que tenim, tant aquí com allà, alimenta molt la feina d’un humorista i jo menjo d’aquesta actualitat.
- Com gestiones estar dins de la roda de l’actualitat? Durant quaranta anys t’hem vist als mitjans de comunicació locals, fent cada dia una vinyeta reflexionant sobre diversos temes, siguin locals o globals.No és una exclusiva meva, la gent que fem aquesta feina tan estranya estem les 24 hores del dia amb els radars en actiu. A vegades me’n vaig a dormir donant tombs a una idea de la qual voldria opinar, perquè en definitiva el que faig cada dia és opinar. Opino de forma satírica, irònica i divertida sobre l’actualitat, però en lloc d’escriure jo dibuixo i sempre que puc sense que hi hagi diàlegs als dibuixos. És la meva feina, faig el que m’agrada i em paguen -m’agradaria que em paguessin més!-, i també és una feina que té un gran reconeixement social. Què més puc demanar? És el que he fet tota la vida. També és cert, quan em preguntaves per l’evolució de l’humor, que trobo que potser la gent ara té la pell més fina i de vegades es molesten per qualsevol ximpleria.
- De qualsevol tema se’n pot fer humor?Sí, jo crec que es pot fer humor de tot. Com deia Forges, l’humor és el contrari del que és avorrit, no del que és seriós. Es pot ser molt seriós fent humor, eh? Però nosaltres tenim el privilegi de poder dir més coses que un periodista escrivint o que un articulista. Entre el hi-hi ha-ha, nosaltres donem canya i això crec que és el que valora la gent. És el meu llenguatge, jo parlo d’aquesta manera, a través d’un dibuixet. Una revista em demanava una col·laboració per una vinyeta i després em van demanar una argumentació... No puc fer una argumentació, la vinyeta és el que jo opino d’aquest tema. L’argumentació o la interpretació que la facin els lectors. Sé que no agradarà a tothom, però de lectors n’hi ha molts i més a les xarxes! La vinyeta que publico a La Mañana la penjo cada dia a totes les meves xarxes... A X, que m’estic plantejant deixar-ho perquè està en mans sinistres d’un personatge de terror, no hi participo, només la penjo i me n’oblido fins a l’endemà, però de vegades coneguts que em trobo em diuen que tinc comentaris que em repassen, però m’és igual, a més a X tothom és molt valent, des de l’anonimat i noms camuflats. A mi aquesta facilitat per l’insult i la falta de respecte em fa mal. S’utilitza un llenguatge molt agressiu, però ull perquè té el seu públic, als Estats Units ha guanyat Donald Trump, a l’Argentina ha guanyat aquest impresentable amb un discurs així o la Meloni a Itàlia… Dones un tomb per Europa i et trobes un panorama bastant desolador. I jo aquí no vull entrar, publico la vinyeta i no participo en defensar-la a X.
- L'any 2019 vas lliurar més de 20.000 vinyetes a l'Arxiu Municipal de Lleida. N'hi ha alguna que recordis que hagi tingut un impacte o una incidència especial?Són moltes vinyetes... No se m’acut ara parlar d’alguna en concret, em costaria molt. Estan a l’Arxiu, i a més és una donació oberta, és a dir, cada any al gener incorporo les de l’any anterior. Hi ha tots els meus originals. La idea va sorgir d’una proposta inicial del director del Morera, el Jesús Navarro, a qui agraeixo públicament sempre que puc que incorporés còmic, caricatura i humor gràfic al Museu, que sé que no va ser fàcil, hi ha molts carques... Em va preguntar què feia amb les vinyetes després de tants anys publicant diàriament. Li vaig dir que les tenia a l’estudi de casa meva, en capses de sabates que tenen la mida perfecta DIN-A4, centenars de capses de sabates... El dia que em mori, la vídua què fa amb tot allò? Tindrà dos morts, el que dibuixava i les capses amb els dibuixos! Llavors el Jesús i la Iolanda Enjuanes, la directora de l’Arxiu, em van fer la proposta més formal per fer la cessió, que no és donació, jo puc demanar qualsevol original meu i per contracte el puc recuperar. Sé que estan en bones mans, estan catalogats, s’està digitalitzant tot i la feina que està fent aquesta gent és titànica. Estic molt agraït i content. Ara ja són gairebé 21.000 vinyetes i no et podria parlar d’una en concret.
- A Lleida et coneixem molt per les vinyetes, però potser hi ha gent que no sap que has fet moltes més coses, la més recent el calendari de Pagès Editors 2025.Quan em truquen de Pagès per proposar-me fer el calendari de 2025 per a mi això també és un reconeixement. Cada any conviden a un artista i a Lleida tenim molts bons artistes i quan em van fer la proposta em va semblar fantàstica. A més del plantejament d’escollir 14 imatges de diferents obres que he anat fent. Ha quedat molt bonic, està molt ben fet, ben imprès i la selecció ha estat molt acurada, molt pensada. Estic molt agraït a l’Eva Lega i la Rosa Pach perquè jo no hagués pogut triar, tinc l’òptica contaminada de l’autor i elles han estat totalment objectives. Abans em preguntaves pel Premi Mingote, que és un premi important, però el calendari de Pagès és un altre reconeixement molt important de la meva trajectòria. Calendari de Pagès 2025!
- Fins a final de febrer podem veure obres teves a la Vinya dels Artistes, del Celler Mas Blanch i Jové, a La Pobla de Cérvoles. Fa uns mesos exposaves al Sindicat de Tarrés amb una nova proposta artística. Encara apostes per buscar nous llenguatges?Per a mi una exposició és un examen i no em puc presentar a una sala on m’han convidat i mostrar coses que la gent ja ha vist. No ho suporto això. Quan em van convidar a Tarrés vaig voler experimentar amb la tècnica. I a la Vinya dels Artistes hi ha una proposta molt potent perquè és un espai bestial que recomano visitar, independentment de la meva exposició. La família Blanch i Jové té una enorme sensibilitat artística i això fa que l’examen sigui més difícil, però n’estic content i crec que ells també n’estan pels comentaris que m’arriba de gent que l’ha visitat.
- I entre vinyetes, calendari i exposicions, l’Escola d’Art Ermengol que portes amb el teu fill Matías. Quin planter d’artistes esteu formant?Des de la meva experiència coronària ara ho porta sobretot el meu fill. Portar una escola és complicat, has d’estar molt pendent, sorgeixen problemes diàriament que cal solucionar al dia i el Matías ho està fent de forma brillantíssima. A més tenim un equip de professors molt potent, molt involucrats en el projecte. A l’escola des del primer moment el que valorem és crear persones abans que artistes, i és el que fem. La canalla sobretot aprèn tècniques i ho intentem fer de la millor manera possible, però sobretot de l’escola surt molt bona gent.
- També has tingut un paper rellevant en l’activisme cultural. Què destacaries de la teva contribució a la vida cultural de Lleida?Des de molt jove a l’Argentina ja em vaig vincular als moviments veïnals i associatius i en arribar ho vaig veure com una manera d’integrar-me a una cultura diferent, un altre idioma i gent nova, perquè no coneixia a ningú i em va ajudar molt. Vaig començar a l’Associació de Veïns de Pardinyes, l’Orvepard i van ser uns 25 o 30 anys vinculat sobretot a l’àrea de Cultura. Després amb molts argentins i uruguaians que hi havia aquí quedàvem molt, per fer trobades lúdico-gastronòmiques fins que vam dir que podríem fer alguna cosa més que menjar i beure, i va néixer el Centre Llatinoamericà, que es va obrir a gent que venia del Perú, l’Equador, Bolívia... Anava creixent i avui en dia encara funciona. D’allà va sorgir la Mostra de Cinema Llatinoamericà, perquè ens queixàvem que per veure bon cinema llatinoamericà havíem d’anar a Barcelona. Després, jo com a ninotaire em plantejo que els humoristes gràfics tenim una feina molt solitària, i parlant amb d’altres surt la plataforma Humoràlia que gràcies a la feina d’un noi que teníem que era un crac, aplegava humoristes gràfics de Catalunya i després d’Espanya, de Portugal i d’Amèrica Llatina. Va ser una moguda molt important, d’on va sorgir la Biennal d’Humoràlia, amb exposicions, xarrades i diferents activitats d’humor gràfic. He invertit molt temps, moltes hores, molta il·lusió i ganes en tots aquests projectes que m’han ajudat a vincular-me socialment a la ciutat i aquí ens coneixem tots. En qualsevol barra de bar em puc trobar algú que em faci algun comentari de l’acudit del dia, del d’ahir o de la setmana passada, i això facilita la integració.
- Quin llegat creus que deixes de la teva participació en la dinamització cultural?L’Orvepard continua la seva activitat i no morirà mai! Es va renovant i està molt viva. El Centre Llatinoamericà continua, a més col·labora amb moltes entitats també i fa una funció més social. La Mostra va fer un pas molt important quan la Generalitat l’anomena Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya. Tenia un pressupost molt potent en una època en què va rebre molta ajuda institucional. Està molt bé que hi hagi voluntaris que s’hi deixin la pell, però algú ha de posar els diners, perquè venien molts convidats de Llatinoamèrica i els pressupostos es van anar retallant... El mateix va passar amb la Biennal d’Humor. Havíem portat dibuixants de tot el món i cada edició tenia un país convidat, però si no tens suport institucional, econòmicament tot això no és viable.
- Tens altres projectes entre mans per aquest 2025 per continuar commemorant aquests quaranta anys de trajectòria?Ara mateix res pensat ni planejat. Tinc algunes idees, però les estic madurant. Tinc la sensació que quan parles massa d’un projecte, es crema o hi poses una pressió absurda. Estic pensant en un projecte que necessita mecenatge, com d’altres que he fet i han estat possibles gràcies al mecenatge, a gent o institucions que m’han ajudat a finançar-ho. Aquest és un dels problemes que tenim a Catalunya i a Espanya, que a diferència d’Europa, costa molt que les empreses privades donin suport a un projecte cultural o artístic. No tenim tradició ni una llei de mecenatge clara i això es troba a faltar, perquè hi ha iniciatives molt interessants d’artistes que es queden pel camí perquè no troben finançament per fer art. Hi ha fundacions, però no és fàcil arribar-hi.
Twitter Ermengol