Cristina Mongay
,
14/11/2018
Arts

Gal·la Mor: "Estic molt lligada al treball d’ofici: al metall, al foc, a picar amb el martell"

Parlem amb la dissenyadora de joies lleidatana Gal·la Mor
Gal·la Mor

Foto: 

Surtdecasa Ponent
Gal·la Mor al taller d'orfebreria
Tot va començar de molt menuda, trastejant innocentment amb els plastidecors i les llibretes quadriculades, després de classe. Tarda rere tarda, intentava captar tot allò que la sorprenia sobre un full de paper. Amics de l’escola, animals salvatges, peces de roba, objectes de casa. Tot s’hi valia! Cada forma, cada volum, la feia veure el món des d’una altra perspectiva, una mirada atenta i detallista que ara, de gran, l’hi ha valgut per donar ales a la seva passió: el disseny de joies. Parlem amb la Gal·la Mor, l’ànima de Gal·la Joies.
La producció artesanal és l’única que pot transmetre d’una manera diferent i autèntica els sentiments i les il·lusions

- Per què la joieria? Què et va fer decantar-te cap a ella?
Doncs suposo que per proximitat, perquè des de ben petita he conviscut amb la joieria –els meus pares es dediquen a ella–. Vaig experimentar amb algunes tècniques de la joieria sent una nena, per exemple, quan havia de fer un regal a una professora, i el meu pare m’ajudava a fer una peça.

- Confessem-ho: sempre has estat una persona molt creativa que s’ha sentit plena i lliure entre folis i llapis de colors.
En aquest aspecte segueixo igual! (riures) Sempre que puc, estic pintant o ratllant sobre una llibreta de paper. Però potser quinze anys enrere, no em vaig escoltar gaire. I, en lloc de tirar pel dret, hauria d’haver parat i fer el batxillerat artístic. Però em sento afortunada perquè poder experimentar en el taller familiar fa que toquis moltes eines, que aprenguis dels consells, que et transmetin trucs, que treballis en un espai totalment habilitat, etc.

- A banda del contacte continu del taller dels teus pares, on has seguit formant-te en joieria?
Sent una adolescent, la veritat és que no sabia molt bé on decantar-me professionalment parlant. Vaig acabar l’ESO, vaig fer batxillerat i em vaig parar a pensar una mica per trobar el meu camí. Vaig treballar un any i després vaig estudiar a Barcelona, a l’Escola de Joiers. Allí vaig perfeccionar la tècnica –vaig aprendre a soldar, a agafar les pinces correctament, etc.–, durant un curs. I em vaig engrescar i vaig decidir fer el Cicle Formatiu de Joieria a l’Escola Massana. En ella, em vaig sentir súper lliure, vaig poder donar ales a la meva creativitat i em van deixar ben present que al món de la joieria tot si val! Una peça no té perquè ser únicament de metalls o pedres precioses, també pot fer-se de cartrons, plàstics, etc.

- La gent s’atreveix a lluir joies diferents?
Doncs no sempre! Hi ha persones molt clàssiques en aquest aspecte, que potser arrisquen més amb les tendències de moda tèxtil que amb la joieria. Per això, quan munto una parada, deixo espai per creacions més portadores, i un altre per peces més grans i vistoses.

- T’acompanya alguna mania o ritual en els teus processos creatius?
Sempre duc una llibreta al damunt; és la manera de capturar idees i després poder-les desenvolupar. La inspiració no ve per art de màgia, sinó en treballar i treballar, i al viure. A l’hora de donar forma a les creacions, m’acostuma a acompanyar la ràdio o la música. Per exemple, els temes de Rosalía o algun de rap. Quan necessito molta concentració em fico música, però un cop ja tinc la col·lecció creada, i he de fer copies de peces, em passo a les tertúlies de ràdio.  

- El blau és el teu color?
No sé ben bé per què el vaig escollir com a color corporatiu! I mira que no vesteixo de blau, ni mai m’ha agradat aquest color especialment –sóc més de verds i vermells–. A l’Escola Massana pintava sovint amb esprai blau elèctric per realitzar els meus projectes, i potser em ve d’aquí la connexió. I d’allí vaig treure una col·lecció basada en aquesta tonalitat. Potser és perquè m’agrada molt el lapislàtzuli, com a pedra, ja que l’he inclòs a diverses peces volent representar la lluna. I així vaig acabar fent el primer logo en blau, tot i que ara mateix estic preparant-ne un en blanc i negre. Suposo que es tracta d’adaptar-se als canvis i de que tot evoluciona.

- Parla’ns de ‘Connexions’, ‘Estructures’, ‘Mitges llunes’, ‘Silenci al vagó’, ‘Viatge en globus’, ‘Maneres d’anar a la Lluna’, etc. En definitiva, de les teves col·leccions. En què t’inspires per esbossar-les i donar-los-hi forma?
Cada col·lecció té una història, i la inspiració acaba venint de tot allò que tu vius. Per exemple, un dia estava a casa amb unes amigues i vam trobar un ocell al balcó que no podia volar. A partir d’aquí, vaig evolucionar la idea i vaig crear una col·lecció dedicada als falciots negres. També he volgut capturar, amb les meves joies, les vistes de cases reals, o inventades, on he viscut arreu de la geografia lleidatana. I també he treballat amb fotografies antigues, que encerclo amb materials diversos. Per altra banda, realitzo obres per encàrrec, i això m’encanta perquè em permet conèixer històries de tercers amb molt sentiments. M’agrada acompanyar de text i poemes les joies, ja que es dóna un valor afegit a la peça.

- Valorant la teva experiència, amb quin material et quedaries?
Crec que es poden emprar els materials de sempre i els nous. Però personalment m’agrada molt la plata, té moltíssimes possibilitats i és força econòmica. A banda, els metalls acostumen a durar més anys, tot i que les joies de papers, amb uns tractament especials, poden lluir-se durant molt de temps. Estic molt lligada al treball d’ofici: al metall, al foc, a picar amb el martell.

-  Quina seria la teva joia ideal?
Suposo que la que em regalés algú que m’estimi molt. Crec que el més bonic de les joies és que, segons qui te les regala, el valor ja el té sense mirar el material. Això passa amb les joies familiars, que porten una càrrega sentimental molt gran. Potser aquest és un gran motiu pel qual viu la joieria convencional, què és molt atemporal, i que es passa d’avis a pares i fills sense tenir en compte les modes.

- Creus que s’aposta prou per la creació artesanal?
Per valorar un treball artesanal fa falta temps per part del consumidor, i pel qui crea. Temps per explicar-li la motivació de la peça, com ha estat feta, que significa, temps per executar-la, etc. I avui en dia, tendim molt a anar de pressa. També hi ha gent que valora la feina artesanal, però potser no té els diners per pagar-la. Però el cert és que la producció artesanal és l’única que pot transmetre d’una manera diferent i autèntica els sentiments i les il·lusions.

- Envia un missatge a totes les nostres lectores i lectors!
La meva feina és totalment artesana, i es basa en el treball amb les mans. M’agrada molt mantenir l’ofici joier i també que aquest em permeti innovar. Crec que és important valorar més l’artesania en totes les seves branques, ja que du al darrere moltíssima feina i té molt sentit i valor. Això té a veure amb que caldria viure de manera més conscient, més pausada, més connectada amb la gent. Crec que és més bonic regalar, o comprar, peces sentides, que acumular objectes impersonals. M’agradaria omplir el món de coses especials!

També et pot interessar