Miguel Castellano: 'Mirar conscients el món que ens envolta ens fa trobar la bellesa'

Hem parlat amb el fotògraf i músic Miguel Castellano i amb la poetessa Maribel Sánchez

Cristina Mongay

16/11/2016

Arts

Quan pensem en el món de l’art, habitualment el nostre pensament ens transporta a l’interior d’un museu o d’una galeria, espais plens d’objectes meravellosos, sorprenents, d’una gran potència visual i plens de missatges per comunicar. Però l’art va molt més enllà de les barreres dels murs físics i de la connexió amb el passat i el present, l'art traspassa la matèria, surt al carrer i es manifesta a través de molts més canals expressius que els únicament tangibles. Des del l’11 de novembre, i fins al 27 de mateix mes, podeu reflexionar al voltant de la immensitat d’aquest tema a la Sala Marsa de Tàrrega. En ella s’hi articula l’exposició ‘Abstract Ground’, on podreu descobrir les fotografies del polièdric Miguel Castellano i la poetessa Maribel Sánchez. Parlem amb ells!

· La mostra presenta un diàleg entre la fotografia i la poesia, com va sorgir la idea? Com es va plantejar?
Miguel: A mi m’agrada molt barrejar disciplines artístiques diferents, comprovar com es relacionen i dialoguen entre elles. Amb aquest maridatge encara es potenciïn molt més cadascuna! En el moment que va sortir aquest projecte, jo ja havia tingut diversos experiències multidisciplinàries i vaig veure clar que seria una proposta que no deixia indiferent. Per exemple, feia relativament poc que havia participat amb la Mar Lamas a l’exposició ‘Vive, siente, ama’. Posteriorment, vaig interessar-me en fotografiar el terra, des d'una mirada abstracta, imatges que vaig començar a penjar al Facebook. I va ser llavors quan va entrar en escena la Maribel, que davant d’una va escriure un text.
Maribel: Així va iniciar-se. Va ser llavors quan el Miguel va passar-me prop d’una vintena de fotografies i mirant les línies i els colors que apareixen, anaven sortint les idees i els conceptes. Amb ell és molt fàcil treballar, i també divertit.
Miguel: Tot i enviar una selecció tant gran de fotografies (riures).
Maribel: És curiós com un estímul dugui a un altre, cóm allò que li va cridar l’atenció a ell fins al punt de fotografiar-ho va despertar en mi aquests o altres conceptes.

· Fa molt anys que us coneixeu però, havíeu treballat mai plegats artísticament parlant?
Miguel: Fa molts anys que som amics i còmplices, però fins ara res s’havia acabat de lligar artísticament parlant.
Maribel: Vam fer un intent de treballar plegats en un recital, però finalment no va acabar de consolidar-se. Però tard o d’hora havia de ser, ja que ens movem en cercles comuns i ens engresquem amb facilitat tots dos.

· Aquí ve l’enigma de l’ou i la gallina, que es podria traduir a la mostra targarina com: quin dels dos projectes creatius va nàixer primer, les fotografies o la poesia? O ja existien en paral·lel?
Miguel: En aquest cas va ser primer la fotografia. Fins fa un any tota la meva obra fotogràfica era en blanc i negre i es basava en el carrer, ja que és allí on passen les coses. I va ser allí on va arrancar tot.

Fotografia de Miguel Castellano

· Per què el carrer, en la seva plenitud urbana, com a motiu de reflexió?
Miguel: Allí és on socialitzem, on tot succeeix. Va ser llavors quan em vaig plantejar fer un experiment, continuar treballant amb el carrer però en color i en abstracte. En aquell moment també van coincidir dos factors més determinants per aquest projecte: m’agrada fer fotografies d’allò quotidià, i en feia una cada dia de camí a la feina o a casa; i vaig començar a meditar en moviment. Va ser així com passejant vaig descobrir que al terra, a l’asfalt, hi havia moltes línies, molts elements abstractes i, fins i tot, la bellesa. Només cal atenció.
Maribel: La seva manera d’enfocar la realitat és molt particular. A mi especialment em criden l’atenció de les fotografies d’aquest projecte els colors que hi apareixen, que em suggereixen moltes emocions o idees, com ara la desigualtat o la immigració. De totes maneres, les fotografies permeten tot tipus de lectures, en funció de la persona. Hi ha qui no pot veure res en la fotografia i s’emociona amb la poesia o qui no es commou amb la poesia i vibra amb la fotografia. El que es segur és que la gent, desprès de l’exposició, veurà el carrer d’una manera diferent.
Miguel: Jo mateix desprès de llegir els texts de la Maribel veig la meva fotografies amb una altra mirada.

· Si poguéssiu afegir alguna altra disciplina artística a l’exposició, quina creieu que hi casaria millor?
Miguel: Crec que estem totalment d’acord en la resposta.
Maribel: I tant que sí! Ens agradaria incorporar-la més endavant, d’alguna manera.
Miguel: Seria la música, i si pogués ser, música en directe, el que passa és que és complicat combinar música en viu amb una exposició.

· A què sona la mostra ‘Abstract Ground’?
Miguel: Definitivament, sona a indie (riures).

Fotografia de Miguel Castellano

· Què voleu comunicar amb la vostra exposició? Quin missatge s’endurà a casa el públic?
Maribel: Volem que la gent vegi els elements que l’envolten tot i el pes de la rutina. Repetim tants comportaments i accions cada dia, que ni tant sols som conscients de que els fem i de tot el que passa pels nostres ulls.
Miguel: Cal mirar conscients el món que ens envolta per trobar la bellesa. Cal saber mirar, estar obert a veure, i no deixar-se endur ni ‘contaminar-se’ amb l’incansable pensament.
Maribel: Realment, el que passa és que no estem acostumats a veure. Si parem, si prenen atenció, potser veurem alguna cosa més.

· Què recomanaríeu fer o estar-hi atent a tot aquell que visiti l’exposició?
Miguel: Davant dels textos de la Maribel, i davant de les meves fotografies, ens agradaria que el públic s’adrecés amb la ment oberta. Així podrà rebre tots els estímuls que a nosaltres ens han sacsejat i que hi són presents.
Maribel: Sobretot, tots aquells missatges que ens porten els colors.

· Penseu repetir aviat l’experiència de treballar en un projecte artístic junts o amb altres artistes?
Maribel: I tant que sí! Li llanço aquí el repte al Miguel: espero noves fotografies amb les que inspirar-me ben aviat (riures).
Miguel: De moment, gaudirem moltíssim de l’exposició a Tàrrega, des d’on el seu consistori ens ha donat tot el seu suport que tirar-la endavant, tant cedint-nos l’espai Marsà com donant-nos un cop de mà en el muntatge. És més, la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Tàrrega és l'òrgan que ha produït totalment la mostra, i n'estem molt i molt agraïts.
Maribel: I a partir de la meitat del desembre aquesta podrà veure’s al Cafè del Teatre de Lleida.
Miguel: En tot cas, ens agradaria concloure amb aquest projecte amb l’edició d’un llibre que reculli totes les fotografies, ja que a les mostres només se’n veurà una selecció, i els poemes de la Maribel.

Fotografia de Miguel Castellano

· Com valoreu l’estat de la cultura i l’art actualment?
Maribel: Malauradament, estem acostumats a escoltar ‘a Lleida no es fa res’ i no és així! A Lleida, a tota la demarcació, hi passen moltes coses, el que passa és que en la recepció de la informació hi falla alguna cosa.
Miguel: Es fan moltes coses més enllà de la programació institucional, a la zona underground, però costa trobar un canal de difusió que ho aplegui tot, ja que és cert que moltes activitats pràcticament només s’anuncien en petits cercles i el públic no sempre es mou.
Maribel: Hi ha oferta cultural per a tothom, per a tots els gustos, però cal que el públic també surti i tingui ganes d’experimentar. A més a més, aquí cal afegir que moltes persones conceben que les úniques propostes culturals bones o són molt cares o han de venir consolidades des de fora de les nostres terres.
Miguel: El consumidor de cultura cal que provoqui canvis per a que passin coses. Igual que es reivindica la sanitat i l’educació per a tothom, la cultura també és de tots i per a tots i som els seus responsables.

· Si poguéssiu adreçar unes paraules al públic de Ponent i del país, què l’hi diríeu?
Maribel: Els diria que res és el que sembla, i que si volen desvelar aquest misteri, que es deixin sorprendre a la nostra mostra. Cal que experimentin amb la cultura per sí sols.
Miguel: Jo els diria que sortissin de casa, de la manada i que experimentessin coses noves perquè segur que això els provocarà veure el món i la vida d’una manera ben diferent.