Ferran Grau: "Som esclaus del capital en tots els àmbits de la vida i el periodisme és un mirall de la vida"

El periodista i escriptor lleidatà ha publicat la seva darrera novel·la 'L’hivern del coiot'

Montse Visa

03/03/2020

Llibres

'L’hivern del coiot' (Crims.cat) és l’última novel·la del periodista i escriptor Ferran Grau (Lleida, 1982) amb la qual s’estrena en el gènere del True Crime. Tot i que el relat parteix de l’assassinat d’Isabel Bascuñana, que va tenir lloc a Lleida l’any 2004, acaba esdevenint una confessió íntima del seu autor. Grau havia conegut la víctima temps abans dels fets que van sacsejar la societat de Ponent. Potser per això és la història que el lleidatà tenia pendent escriure des de fa setze anys. Establert a Barcelona des de l’any 2000, Grau ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació i actualment treballa com a guionista a RNE. Ha publicat, entre d’altres, 'Dues cicatrius' (Capital Books, 2016) i dos volums de ficció sobre el detectiu barceloní Enric Cazaneuve, juntament amb Oriol Molas. L’últim, 'Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat' (Capital Books, 2019), editat recentment.

"No m’agrada el periodisme (o el periodisme imperant) però tampoc m’agrada la societat (o la societat imperant)"

- 'L’hivern del coiot' és la teva última novel·la inspirada en l’assassinat d’Isabel Bascuñana el 2004. Tu havies conegut personalment la víctima. És per això que fa tant temps que volies escriure aquesta història?
El llibre l’he escrit en quatre anys, però realment he trigat setze a fer-lo, ja que és el llibre que volia escriure des que em vaig assabentar del brutal assassinat de la Isabel Bascuñana, l’any 2004. L’havia conegut quan era adolescent i saber de la seva mort, anys després, em va remoure alguna cosa molt endins: un fantasma del passat. Si fos un simple True crime, l’hauria escrit des d’una pretesa objectivitat periodística. La qüestió és que el meu arc biogràfic està lligat, en certa manera, al cas i això és el que va insuflar-me l’oxigen per escriure’n aquesta novel·la tan personal.

- Aquell va ser un fet que va marcar la societat lleidatana, sobretot la nostra generació, i del qual se’n va parlar molt. Has descobert gaires coses que encara no s’havien explicat?
El cas estava explicat. Jo el reconstrueixo i hi afegeixo certs testimonis nous. Però sobretot, sobretot, la novel·la és una confessió íntima: personal, periodística i sobretot literària.

- Qui és el coiot en aquest relat?
El coiot és el mal. El mal que hiverna en alguns tipus i que quan es produeix un desencadenant -que encara no se sap quin és- es desperta una mena de sadisme primaveral. I el coiot també és com em refereixo al monstre, al Monstre de Machala, un dels depredadors més implacables dels nostres temps. Un assassí de dones.

- Un cop més, com a 'Dues cicatrius', parteixes d’un fet traumàtic o una tragèdia per construir un relat a mig camí entre la realitat i la ficció però, on acaba un i acaba l’altre a 'L’hivern del coiot'?
No sé escriure de cap altra manera. M’afronto a la literatura des de la meva tradició literària especialment marcada per gent com Carrère, Cercas, Muñoz Molina o Beigbeder. I aquí, també s’hi barreja el defecte professional, el periodisme. Entenc que totes aquestes peces sumades fan que escrigui novel·les reals on la conjectura literària farceix els fets objectius. En el cas de 'L’hivern del coiot', no hi ha ficció, hi ha suposició i conjectura. En aquest sentit, he fet un pas més.

- Per documentar-te sobre la investigació i els fets, t’ha costat tenir accés als documents i persones properes implicades?
He parlat amb pràcticament totes les parts implicades o relacionades en el cas. Especialment amb els advocats, els Mossos i la família. Ha estat fàcil parlar amb els testimonis en la majoria de casos. També he tingut accés a tota la documentació. Amb l’únic que no he aconseguit parlar mai, ha estat amb l’assassí. Ho he intentat en reiterades vegades per via epistolar. Encara espero la seva resposta.

- Quan es va produir l’assassinat tu ja començaves a dedicar-te al periodisme. Ha canviat molt la professió de llavors ençà?
Ha canviat especialment en la velocitat i en la falta de reflexió. Tot i que intueixo que ja fa temps que s’arrossega aquesta rèmora. No m’agrada el periodisme (o el periodisme imperant) però tampoc m’agrada la societat (o la societat imperant). Som esclaus del capital en tots els àmbits de la vida i el periodisme és un mirall de la vida. Per això hi ha mal periodisme. Però la responsabilitat també és meva. Cal ser més crítics i intentar millorar.

- En quin moment et vas sentir preparat per introduir-te en el món literari on, a diferència del periodisme, t’exposes molt més?
Fins que no vaig fer trenta anys no em vaig atrevir a escriure seriosament. El punt d’inflexió va ser l’any que vaig viure a Madrid fent de corresponsal per RAC1. Em passejava pel Congrés, pel Senat, pels Ministeris i per la Moncloa al meu aire. Potser, qui sap, amb tant bany de realitat em vaig decidir: jo sempre havia volgut ser novel·lista i ho havia de provar. I, a més, els mecanismes interns d’un novel·lista són calcats als d’un periodista. Almenys, aquesta és la meva opinió.

- T’agradaria poder-te dedicar només a escriure literatura?
Sí. Però sent un novell i escrivint en català ho tinc més aviat complicat per dedicar-m’hi al cent per cent. No sé com pagaria el lloguer, la veritat. Però això que dic no és res nou. Vivim en un món (o un Estat) on la cultura no importa o importa ben poc. Fa uns dies, apareixia un baròmetre d’hàbits de lectura que deia que tres de cada deu espanyols no han llegit -ni llegiran- un sol llibre a la seva vida. Això és pitjor que qualsevol pandèmia.

- A banda de 'L'hivern del coiot', fa poc vas publicar 'Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat' (Capital Books) juntament amb Oriol Molas. Què us ha portat a escriure una segona part de les aventures d’aquest investigador?
Amb el meu amic Oriol Molas vam descobrir aquest personatge real de principis de segle XX a través d’un llibre seu i amb les poques dades biogràfiques que se’n tenen, n’hem creat un personatge literari i un homenatge. Cazeneuve va ser el primer detectiu privat -modern- de la ciutat de Barcelona. Ja portem dues novel·les publicades. L’una ambientada el 1909 i l’altra el 1913. Escriure aquesta ficció absoluta, per dir-ne així, ens permet fer múscul i oxigenar-nos a tots dos coautors, dels nostres projectes propis.