Jump to navigation
- El confinament ha propiciat moltes situacions més o menys desitjades però també n’ha forçat d’altres, com ara retorns inesperats a llocs que s’havien deixat enrere per motius diversos. Aquestes circumstàncies són les que et van inspirar a l’hora de crear ‘El niu’?La idea del curtmetratge va sorgir en el moment de la pandèmia en què ens vam haver de quedar tots a casa. Amb el meu germà Albert tenim l’empresa BECOMMO i ens dediquem a la producció audiovisual però més en l'àmbit d’empresa i de publicitat. Aquells dies, però, vaig tenir més temps lliure i una de les coses que feia, sobretot com a afició, era produir alguns curtmetratges. A més, un dels temes que m’agrada tractar és el de les persones joves que s’han hagut de desplaçar d’entorns rurals a ciutats o a altres llocs lluny de la seva família per motius normalment laborals, a causa de la seva situació econòmica o per temes de progrés professional, i de com això els separa de les seves arrels. A partir d’aquesta reflexió i del que podia passar durant els primers moments del confinament, quan hi havia una gran sensació d’incertesa, el curtmetratge va sortir arran d’ajuntar aquestes dues situacions: una persona que havia hagut de marxar per motius laborals o professionals, ara ha de tornar a casa perquè un dels seus pares està ingressat a l’hospital. La idea de tot el curtmetratge va, per una banda, en línia amb la reflexió sobre la pandèmia i la sensació d’incertesa que comporta, i, per una altra banda, amb la sensació d’entrar en una casa buida on en aquells moments només hi ha el gos i en què tot pivota al voltant del mateix tema: la buidor. A més, malgrat que a ‘El niu’ hi hagi el tema d’una persona que està malalta, també hi apareix la imatge del germà, que tampoc hi és i que segurament també ha estat expulsat per algun motiu d’allà on havia nascut. També hi ha la sensació de les oportunitats que es perden quan es marxa d’un indret i del fet que, quan hi tornes, et pots trobar amb el fet que ja no tornaràs a veure o a tenir a prop algun familiar estimat perquè, d’un dia per l’altre, sigui per la pandèmia o per qualsevol altre motiu, deixa de ser-hi.
- Els retorns a espais de la infància són autèntics viatges en el temps. A ‘El niu’ hi ha unes imatges molt suggerents de rellotges que avancen però que marquen hores diferents. És una metàfora del que comporten aquestes situacions?Sí. Per una banda, hi ha la sensació que marxes i que el temps passa sense passar. És a dir, tornes de Nadal en Nadal, segons la situació en què et trobis, per veure la teva família i el temps queda una mica en suspensió i, si tot va bé, només els veus en aquella situació concreta. Al mateix temps, la imatge dels rellotges també era una reflexió sobre el mateix confinament, sobre la sensació que durant aquells tres mesos vam estar tancats a casa i el temps va quedar a l’espera, en suspensió, però que també constantment hi era present. És a dir, el temps costava d’avançar. Quina era l’expectativa que teníem i quant duraria tot això? Quan vaig gravar el curtmetratge ja hi havia hagut alguna pròrroga del confinament. Normalment, el temps passa volant però en aquell moment, per primera vegada, el temps era quasi físic, era una cosa present ressonant per l’ambient.
- De fet, mentre parla per telèfon amb la seva mare, el protagonista del curtmetratge diu “sembla que tot està com sempre”. Volies remarcar els punts d’ancoratge vitals que tots tenim en determinats espais i amb determinades persones?La frase juga amb l’ambigüitat perquè en el moment en què el protagonista pronuncia aquesta frase, l’espectador encara no sap que parla amb la seva mare. La situació és que l’edifici i l’espai no canvia, el que canvia són les persones. És a dir, tot està com sempre però la mare es troba a l’hospital i jo tampoc sóc la mateixa persona que era quan vivia aquí. Cada vegada que hi arribo, ho faig com una persona estranya que cada cop es retroba amb el seu passat i amb el que podia ser la seva vida, però que ara mateix fins i tot se li pot fer tot una mica aliè. És com dir que sempre que torno, tot està com sempre fins i tot quan no està com sempre. Sembla que tot continuï igual.
- El tema de tornar a casa ja l’havies tractat també al curtmetratge ‘L’etern retorn’. Per què t’interessa donar visibilitat a aquesta situació?Jo sóc fill d’àrea rural, però vaig estar vivint fora durant un temps. És un tema que crec que està una mica abandonat, ja que sobretot la ficció sempre s’ambienta des d’un punt de vista molt urbà. És un tema que en el nostre ambient està menys tractat i que em sento més meu. Al final, escrivim i creem històries sobre el que coneixem i, tant per històries pròpies com de coneguts, sé que és una situació en la qual es troben moltes persones. Hi ha la sensació que al món rural les coses no avancen o no canvien tan ràpidament, però quan marxes, sembla que la teva vida evoluciona molt més de pressa. Per això, quan tornes ho pots trobar tot igual o tot diferent. La reflexió dels dos curtmetratges en aquest punt era bastant similar i el punt de partida era gairebé el mateix. En aquest cas, el de ‘El niu’, la mare simplement està a l’hospital. En l’altre, el de ‘L’etern retorn’, la mare s’havia mort i el protagonista tornava a un ambient en què tot havia canviat.
- Presentes el curtmetratge ‘El niu’ com una reflexió sobre l’arrelament al territori i el despoblament de les àrees rurals, alguns dels temes sobre els quals més s’ha debatut arran del confinament. N’has extret conclusions pròpies al respecte?Jo sóc de Vilanova de Bellpuig i la meva reflexió és que si les àrees rurals estan despoblades, no és per qualitat de vida, ni de facilitats, ni de tenir tots els serveis que pots tenir en una ciutat que estigui relativament a prop, sinó que simplement és per una qüestió d’oportunitats econòmiques i laborals. I no em refereixo a les àrees súper despoblades, que potser són les que surten més a la televisió. Així que, si les oportunitats econòmiques arran d’aquest confinament es deslocalitzen més, els indrets rurals o més apartats tindran l’oportunitat de créixer i de captar gent. Al final, la qualitat de vida que pots tenir en un poble d’entre mil i tres mil habitants és molt similar a la que pots tenir en una ciutat, pel que fa a serveis bàsics. Et faltaran concerts, espectacles, però al final, agafes el cotxe i en dues hores de ruta els pots tenir a l’abast.
- La realització del curtmetratge ‘El niu’ la vas fer amb la col·laboració de la teva família. Com va ser compartir aquesta creació?La vaig fer amb el meu germà Albert, que també havia col·laborat en altres curtmetratges. En la realització de ‘El niu’, el més destacable va ser com solucionar tots els problemes que sorgien pel fet d’estar a casa amb les persones amb qui pots comptar, sí, però sense actors, sense la possibilitat de gravar so directe amb condicions i sense poder produir d’una manera mínimament normal. Vam haver de dur a terme molts trucs de gravació perquè tot està construït a banda, no hi ha res gravat en directe. En tota la part d’interpretació, la meva boca no es mou mai. Ho vaig fer per tenir la llibertat de centrar-me en el moviment i després poder doblar-ho tot. Es va fer així per intentar que el resultat final fos el més semblant a una producció normal, però tenint en compte que hi havia moltes limitacions.
- A més de per crear ‘El niu’, què et va suposar el confinament en el teu vessant com a productor audiovisual?La part de creació de curtmetratge de ficció és més aviat una afició que tinc, però abans de la pandèmia, sí que és veritat que també era una excusa per trobar-me amb altres professionals del mateix àmbit i d’elaborar projectes de manera conjunta. L'any 2019 vam fer tres curtmetratges en pocs mesos, però al 2020 va quedar tot més pausat. Només en vam fer dos durant el confinament i un altre durant un laboratori de creació audiovisual a l’estiu, que ens va permetre trobar-nos amb més gent. El festival concurs de curtmetratges ‘Almacelles Films in Situ’ no es va fer i les opcions per compartir-hi projectes i opinions van desaparèixer. Esperem recuperar-ho tot aviat.
Un instant del curtmetratge | Foto: Cedida- ‘El niu’, però, va ser seleccionat recentment per competir a la secció de ficció internacional del Festival Internacional de Cinema de Lebu, a Xile, i en altres festivals d’abast nacional i internacional. Com vius la repercussió que viu la teva creació?‘El niu’ és un curtmetratge petit pensat per a festivals de confinament. Curiosament, en aquest tipus de festivals, potser perquè la temàtica estava massa relacionada amb el confinament, me’l van agafar en molt pocs, un o dos. Per aquest motiu, vaig decidir fer una distribució a la resta de festivals tradicionals i, en aquest cas, va tenir més èxit. Al primer festival gran que me’l van agafar va ser a l’Star Film Festival de Croàcia, que era per a creadors menors de 35 anys, i després va arribar al festival La mida no importa, de Barcelona però també d’àmbit internacional. De fet, ‘El niu’ ja porta vuit seleccions en diferents festivals. I va arribar la de Lebu, un dels sis festivals que hi ha a Sud-amèrica i que qualifiquen per als Òscar. Quan me’l van seleccionar, vaig preguntar si realment estava a la secció que qualificava per als Òscar i m’ho van confirmar. Va ser tota una sorpresa! Entre els seleccionats, a més, hi havia ‘A la cara’, de Javier Marco Rico, guanyador del premi Goya d’aquest any al millor curtmetratge, i ‘The Present’, de la directora palestina Farah Nabulsi que ha estat nominat als Òscar en la categoria de millor curtmetratge d’acció real. De fet, al Festival Internacional de Cinema de Lebu hi havia uns 40 curtmetratges seleccionats de més de 4.000 que havien rebut. Així que la selecció de ‘El niu’, un curtmetratge fet d’aquesta manera i tan petit, era difícil però ho va aconseguir. Va ser una sorpresa molt agradable perquè la resta de seleccionats tenien molta producció al darrere.
- Arran de la difusió que es fa de ‘El niu’ en aquests festivals, quin copses que és l’estat de salut del món del curtmetratge actualment?Quant a indústria, és una llàstima que el curtmetratge no es valori com el que és perquè al final és el caldo de cultiu a partir del qual en surten els realitzadors del futur. La indústria depèn molt de les ajudes, del finançament privat o de la passió de qui hi ha al darrere per voler aixecar el projecte. El curtmetratge és una part important de la indústria, on s’experimenta més el llenguatge cinematogràfic, on es proven coses noves, però a la vegada, a l’estat espanyol és molt difícil aixecar projectes i les subvencions són bastant limitants i acaben buscant un perfil que no afavoreix massa els nous creadors. Pel que fa a la creativitat, el curtmetratge també és on es produeixen coses més interessants que, a més, són fàcils de veure. Si t’empasses un nyap no passa res perquè dura poquet [riu] però de vegades t’endús sorpreses en el bon sentit. Quant a salut a Espanya i Catalunya, però, el curtmetratge sempre ha estat una part bastant precària de la indústria. Es produeix una gran quantitat de curtmetratges, però la majoria es tiren endavant més per la il·lusió que per diners, malgrat que són la porta d’entrada a la lliga dels grans.
- I quin és, a parer teu, l’estat de salut de la cultura en una mirada més àmplia i després de com se n’ha gestionat la seva supervivència el darrer any?És una situació complexa perquè la cultura viu del públic i si el públic no es pot moure i no el pots tenir en certs espais d’una manera que sigui coherent amb la resta de mesures que es prenen, evidentment hi ha un problema. Aquest potser ha estat el problema de la gestió general de la pandèmia des del meu punt de vista: el de transmetre que les mesures eren coherents i congruents amb el que estava passant. Si ho eren, potser moltes vegades no s’han explicat bé. I amb la cultura, la sensació que ha quedat és que els espais són segurs, que no s’hi produeixen contagis, però a la vegada, és molt difícil justificar que puguis deixar entrar per sistema gent en un teatre o en un cinema i després no els puguis deixar anar a un bar o a un restaurant. Al final, tot depèn més de l’actitud de la persona, del seu comportament intrínsec amb la gent que l’envolta, que no del fet que estiguin en un espai concret. El risc hi és, però no és el mateix interactuar amb altra gent en un bar menjant que estar assegut en una butaca a dos metres d’una altra persona. Però, ¿com crees una normativa a través de la qual puguis explicar fàcilment que una cosa es pot fer i l’altra no perquè bàsicament la gent no es comporta de la manera que pertoca en un lloc o en un altre? És una situació sobrevinguda que a qui li ha tocat gestionar, prou feina ha tingut.
- En el teu cas personal, més enllà de ‘El niu’ i de les creacions en confinament, quins són els teus projectes de futur?Ara tenim dos curtmetratges més en distribució. Un que es diu ‘L’altre costat’, que és de caràcter més experimental i juga amb el llenguatge. N’hem començat la seva distribució fa poc més d’un mes i l’hem presentat a Màlaga, a València i a Valladolid. Pel que fa a ‘El niu’, està inscrit a bastants festivals encara. Ara comença el circuit i sabrem si hi ha noves seleccions, sobretot arran d’haver estat a Lebu. En tot cas, el cinema, com qualsevol cosa que sigui art, depèn molt del moment, de qui estigui valorant la peça, i als festivals el problema que hi ha és justament aquest. Per sort la producció de curtmetratges s’ha disparat i en qualsevol festival, per petit que sigui, potser hi pots trobar 500 o 800 propostes malgrat que en alguns només se n’acabin projectant una desena. També cal tenir un punt de sort mentre el curtmetratge compleixi un mínim de qualitat. Al món de la cultura potser no hi ha gaires diners, però de creativitat i de talent n’hi ha molt.
Web Domestika (Xavier Mitjana) Tràiler El Niu
