Roser Regolf
,
05/12/2019
Arts

David Casals-Roma: "Les històries locals s'han de treballar d'una manera universal"

El creador audiovisual és el director de la primera escola de cinema de Lleida, l'Escola Catalana de Cinema i Televisió
David Casals, director ECCIT LLeida

Foto: 

Lleida TV
David Casals, l'impulsor I director de l'ECCIT de Lleida
David Casals-Roma (Lleida, 1972) és creador audiovisual, guionista i director d'una escola de cinema. Al llarg de la seva carrera professional ha begut de diverses fonts d'aprenentatge, sobretot de les escoles de cinema franceses o angleses, on va estudiar i treballar durant molt de temps. Amb tot, sempre l'hi havia quedat un tema per resoldre: haver hagut d'esperar molts anys per poder fer de la seva passió un ofici. És per això que, després de molts d'anys d'experiència, va fer un pas endavant per obrir les portes de l'Escola Catalana de Cinema i Televisió (ECCIT), la primera de la història de Lleida.
"La sort s'ha de buscar. Has de trucar portes, anar a festivals, anar a buscar gent... està tot lligat"

- És la primera escola de cinema a Lleida. Com neix la idea d'iniciar l'oferta aquí?
Tot parteix d'una situació personal. Fa uns 20 anys em vaig trobar que volia estudiar cinema però no hi havia cap escola a Lleida. És més, en tota Catalunya només n'hi havia una i estava a Barcelona, era l'actualment desapareguda Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). I el que va passar és que en aquells temps anar de Lleida a Barcelona era molt costós i poc econòmic, a més que els meus pares no s'ho podien permetre.

- Però finalment vas aconseguir estudiar cinema.
Vaig acabar estudiant a Londres, però molts anys després. Per això crec que sempre he tingut al cap portar el cinema cap a les terres de Lleida, perquè entenc que la gent hagi d'emigrar per treballar però no per formar-se. A més, uns anys més tard vaig estar treballant a una altra escola de Barcelona on m'arribaven molts alumnes de Lleida, per això vaig pensar que, juntament amb la meva experiència, era el moment de fer un pas endavant.

- Com va anar el procés?
A Lleida havien muntat el Magical, que és un centre de producció, però resulta que la gent no anava a fer pel·lícules i llavors jo els hi vaig oferir utilitzar l'espai com a centre de formació. Al principi la gent era una mica escèptica, perquè creien que no hi havia una massa demogràfica important interessada en aquest sector, però jo havia realitzat estudis de mercat i estava molt convençut. I així vam posar-ho en marxa.

- Quins estudis oferiu?
De moment oferim una Diplomatura de Direcció Cinematogràfica que té una durada de 3 anys i va dirigida a persones que es vulguin dedicar a ser directors, productors o guionistes. Paral·lelament també fem cursos monogràfics, que duren uns 3 mesos, i que engloben un públic totalment diferent, sobretot gent que treballa i vol aprendre coses noves i força específiques.

- Ara al setembre vau iniciar les classes. Quants alumnes sou?
Ara mateix som 18 alumnes a la diplomatura. Són alumnes molt diferents, tenim des d'un noi de 37 anys que no havia pogut estudiar mai cinema per temes geogràfics fins a noies que estan a punt de complir els 18 anys.

- Com a director i professor de l'Escola, podem dir que combines tot el que has après en els diferents països en els quals has estat?
Jo he donat classes a escoles del Regne Unit, vaig estar vuit anys a Perpinyà i després també vaig treballar una temporada a una escola de Barcelona. I vulguis o no, treballant a escoles diferents veus formes de fer molt diferents. Jo he intentat agafar lo millor de cada lloc per intentar implementar-ho a l'Escola.

- Potser amb els anys anem disminuint els estigmes, però el cinema és un dels sectors que està encasellat en diferents tòpics segons el seu país d'origen.
És una de les coses que intento impartir als meus alumnes. Estem molt contaminats pel cinema americà, llavors sempre tenim al cap que el cinema espanyol són tot "espanyolades", però això ha canviat molt. Hi ha pel·lícules catalanes com 'Pa negre' o 'Estiu 1993' que són exportables arreu del món perquè parlen d'emocions que es poden extrapolar aquí i al Japó. De fet, si preguntes a la gent on està gravada 'Pa negre' no ho saben, perquè al cap i a la fi si un llargmetratge emociona i arriba a la gent la llengua i la ubicació són el de menys.

- Però a través del cinema es pot reivindicar espais i històries humanes silenciades que eren desconegudes fins al moment de l'estrena...
Sí, però és secundari on hagin estat gravades i en quina llengua. Quan veig un alumne que està escrivint sobre una història al pont de Brooklyn el faig reflexionar que ja hi ha un escriptor a Nova York escrivint sobre aquella zona. Ens hem de centrar en la història que hi ha a Alamús, a Flix o a Gandesa... perquè si no som nosaltres qui escrivim les històries locals, qui ho farà? Les hem de treballar d'una manera universal perquè arribin a tot el món.

- Que marca la diferència en un director que s'hagi format en una escola i un que ho hagi fet de manera autodidacta?
A l'escola la corba d'aprenentatge és molt més ràpida i evites molts errors. I sobretot comparteixes passions amb gent d'interessos similars, perquè quan vas per lliure trobar un equip és força difícil. A més, una escola et pot oferir espais, material professional i professors que segurament serien inaccessibles per a una persona individual.

- En un sector que es renova constantment, un guionista o director s'ha de reciclar i seguir estudiant sempre. És així?
I avui en dia hi ha també molts continguts i plataformes. Amb tota aquesta oferta cada cop existeix més necessitat de crear contingut, i aquest el porten a terme els guionistes, els productors i els directors.

- Però no tot és la teoria. Per tenir un bon relat s'ha d'haver viscut molt...
Però l'edat no té res a veure amb haver viscut. Hi ha persones de 18 anys que han hagut de viure més que algú de 40, o que potser han llegit més llibres o han viatjat més. Tot això comporta que puguin explicar drames socials i històries molt potents.

- Ets professor de guió. Quin procés porta escriure'n un? És com una novel·la?
No, són dos processos totalment diferents. Una novel·la et permet més llibertat i un guió té una fórmula matemàtica: ha de tenir un plantejament, un nus i un desenllaç, ha d'ocupar unes dues hores... A més també és més simple, que no senzill, i ràpid de fer que una novel·la. Però s'han de saber les normes per poder-les trencar.

- Parlant de novel·les, també acabes de presentar la teva primera obra literària.
Sí. És una novel·la policíaca que passa íntegrament a Lleida. I també podria ser un guió de pel·lícula, però com estava una mica saturat dels guions he apostat per aquest format. La novel·la es titula '21 días de ira' (Grupo Tierra Trivium) i dintre de poc en treure'm una segona edició.

- Tornem a les classes. Que és el primer que ensenyes als teus alumnes?
Que es necessita molta paciència per a fer una pel·lícula. Els hi dono una càmera i els hi dic "vinga, graveu!". I ells mateixos ja veuen que necessiten unes bases teòriques, perquè el rodatge d'una peli és el procés més curt, però preparar-la pot durar anys.

- Així, a banda de les bases teòriques i una càmera, que més es necessita per fer un bon llargmetratge?
Jo els hi dic que necessiten tres coses: el talent, la perseverança i la sort. El factor sort és important perquè tu pots presentar un projecte molt bo, però si el productor no està interessat en aquell moment o té més projectes entre mans, el teu pot no veure mai la llum. Com tot al contrari, semblar-li fantàstic de primeres i tirar-lo endavant.

- I com es treballa la sort?
La sort s'ha de buscar. Has de trucar portes, anar a festivals, anar a buscar gent... està tot lligat.

- Al llarg de la teva carrera has fet drama, tragèdia, thriller... no se't resisteix cap gènere?
La comèdia és el més complicat, perquè és més difícil fer riure que fer plorar. Tot i això també n'he fet i m'agrada molt però, ara que ho dius, a banda dels drames socials no tinc un gènere preferencial. Com deia Voltaire "a mi m'agraden tots els gèneres menys els avorrits."

- Quins projectes tens entre mans ara mateix?
Ara farà dos anys que estic gravant un documental sobre l'Elena Jordi, la primera directora de cinema de tota Catalunya i Espanya. Estic recuperant la seva memòria històrica, però és un projecte molt lent perquè ho estic fent de manera gairebé artesanal jo sol. Espero que cap a final de l'any vinent ho pugui tenir tot muntat.

També et pot interessar