Club 49: modernitat artística en temps de foscor

Muriel Gómez Pradas i Joan Maria Minguet impulsen aquesta exposició al museu Morera de Lleida

Cristina Mongay

, 19/10/2026 - 10:45

Arts

Més de setanta anys després, el Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, recupera aquesta aventura barcelonina amb 'Club 49. La modernitat vigilada (1949-1970)', una exposició que es pot visitar fins al 31 de gener de 2027, i és el resultat de sis anys de recerca dels comissaris Muriel Gómez Pradas i Joan Maria Minguet. La mostra ens convida a redescobrir aquest episodi fonamental de la cultura catalana contemporània. En els temps més foscos, la cultura és la llum que s’escola per les escletxes del sistema. Així va succeir a la trista i grisa Barcelona del franquisme, quan el Club 49 va convertir-se en una finestra oberta a les avantguardes i a la modernitat que floria arreu d’Europa. Tot i no fer cultura de resistència explícitament, entre els anys 1949 i 1970, va impulsar més de cinc-centes activitats artístiques i culturals al marge de la censura, desafiant, des de la complicitat i l’experimentació, els límits d’una dictadura que volia controlar també les formes de crear i mirar el món.

La programació no es limitava a oferir espectacles: també volia formar els públics i obrir-los la ment a llenguatges expressius poc habituals en la cultura oficial

A través d’un recorregut per diferents àmbits, el seu fil conductor recupera la història d’aquesta xarxa d’artistes, intel·lectuals, crítics i mecenes que va trobar maneres de mantenir viva la modernitat malgrat la vigilància i la censura franquista. El projecte enllaça amb l’experiència d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), el grup que havia promogut les avantguardes a Catalunya durant la República, i mostra als públics com alguns dels seus protagonistes van reprendre aquella voluntat renovadora després de la Guerra Civil.

De Joan Miró a Ton Sirera, la modernitat a través de múltiples mirades
Pintura, escultura, fotografia, cinema, teatre, dansa i música conviuen a la planta 1 del Morera a través d’una temporal que posa de manifest l’eclecticisme del petit burgès Club 49 i la seva capacitat per fusionar disciplines i generacions. Entre les peces i els documents que s’hi poden descobrir hi ha obres d’artistes imprescindibles de les avantguardes, com Joan Miró, Pablo Picasso, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Joan Josep Tharrats i Ángel Ferrant, al costat de creadors com Magda Bolumar, Josep Guinovart, Joan Ponç, Moisès Villèlia i Eudald Serra.

Miró hi ocupa un lloc destacat. Vinculat al voltant del Club 49, l’artista va contribuir a mantenir viu el llegat de les avantguardes i va donar suport a diverses iniciatives. La seva presència dialoga amb la de Picasso, protagonista d’una exposició organitzada el 1957 a Barcelona amb la col·laboració de la Sala Gaspar, i amb la d’altres creadors que aleshores obrien camins nous en l’art català.

La fotografia i el cinema experimental tenen, igualment, un espai protagonista. En aquest àmbit, la presència de Ton Sirera és especialment significativa per a la ciutat de Lleida. Fotògraf i cineasta d’adopció lleidatana, Sirera va explorar les possibilitats plàstiques de les imatges, des de les fotografies de líquens i escorces fins a les seves pel·lícules experimentals. La seva presència recorda que la modernitat artística catalana no es pot explicar només des dels grans noms i els centres metropolitans habituals, sinó també des dels vincles entre territoris i creadors.

La música contemporània i les arts escèniques, espais de llibertat
La música va ser un dels grans motors del Club 49. De fet, gairebé la meitat de les activitats documentades estaven vinculades a aquest àmbit creatiu. Les audicions de música dodecafònica de compositors com Igor Stravinski, Arnold Schönberg i Josep Maria Mestres-Quadreny convivien amb la passió pel jazz -estil considerat com tota una metàfora a la llibertat- que va portar a Barcelona figures internacionals com Louis Armstrong, Count Basie, Dizzy Gillespie i Lionel Hampton. La programació no es limitava a oferir espectacles: també volia formar els públics i obrir-los la ment a llenguatges expressius poc habituals en la cultura oficial. Les audicions guiades, les conferències i les projeccions permetien conèixer noves maneres d’escoltar, mirar i entendre la creació contemporània. En el terreny escènic, Brossa va tenir un paper rellevant, mentre que la companyia de dansa de Merce Cunningham, amb música de John Cage i un cartell dissenyat per Miró, va protagonitzar una de les experiències més singulars d’aquell període.

Per fer possible aquesta activitat, el Club 49 va teixir aliances amb galeries, sales de concerts i instituts culturals estrangers. La Sala Gaspar, la Sala Aixelà i l’Institut Francès, entre altres espais, van contribuir a obrir escletxes en el panorama cultural de la postguerra. Algunes iniciatives es desenvolupaven en cercles privats o en horaris restringits; d’altres, a mesura que s’ampliava la xarxa de col·laboracions, arribaven a nous públics. La complicitat entre els polièdrics membres i el suport de mecenes van ser essencials per sostenir una programació que, sense constituir una oposició política explícita, s’allunyava del conservadorisme imposat pel règim.

Una pregunta que travessa el temps
Més enllà de la necessària recuperació històrica, l’exposició 'Club 49. La modernitat vigilada' -i els seus comissaris, de retruc- planteja una qüestió que continua interpel·lant el present: quin paper ha d’assumir la cultura quan la llibertat i els drets no es poden donar per conquerits? La història d’aquesta agrupació parla de la força de les xarxes, la necessitat de crear espais de trobada i la capacitat de la creació per eixamplar els horitzons col·lectius, fins i tot, en les circumstàncies més adverses.

Amb aquesta exposició, se’ns convida a mirar el passat sense nostàlgia i ens impulsa a preguntar-nos quines escletxes necessita avui la cultura per continuar experimentant, qüestionant el present i imaginant futurs possibles. En definitiva, per continuar essent i formant part activa de la societat democràtica.