Jump to navigation
És un dia ennuvolat i fa una mica de fred i vent. Típic a Lleida, la tardor no avisa, i has de córrer per agafar l'abric que tenies perdut al fons de l'armari. Aquest matí esmorzem amb The Chronickles, un grup format per tres joves: L'Arnau Fernandez, el Federico Gonzalez i el Jose Sarries.
Quedem a la terrassa d'un bar per poder fer un cafè i parlar una mica de tot. Arribo abans, les estrelles del rock sempre es fan esperar. La música que sona al local és totalment oposada a la que fan The Chronickles, ells toquen rockabilly, blues, rock...Al bar només sona pop i reggaeton. Per fi els veig vindre, i de sobte comença a sonar AC/DC. Casualitat? Jo crec que no.
A la cita acudeixen l'Arnau i el Fede, el Jose no ha pogut vindre. Es demanen el seu corresponent cafè i alguna cosa més per esmorzar; fico la meva gravadora al mig de la taula.
Qui són The Chronickles?
Fede: Som tres nois, el Jose a la bateria i veu, l'Arnau a la guitarra i jo al baix. El grup definitiu es va formar el 2013 amb l'arribada de l'Arnau com a guitarra solista, però el Jose i jo ja fa dies que rodem junts, però si, la creació oficial va ser en aquell moment.
Quin és el vostre estil?
Arnau: No tenim un estil clarament definit, però ens decantem més cap a un rockabilly personalitzat, rock and roll pur.
No teniu un idioma únic per les vostres cançons. Utilitzeu el català, castellà i l'anglès, per què?
Arnau: L'idioma és indiferent. Quan composes treus una cosa de dins, la música no entén d'idiomes, és un llenguatge universal. S'han d'aprofitar tots els recursos que tinguis.
Qui fa les lletres de les cançons, i quina és la seva temàtica?
Arnau: Generalment les lletres les fem entre el Jose i jo, tot i que el Fede, que és un gran escriptor, ens aporta algunes parts.
Fede: La temàtica és fantàstica, contar històries que tinguin relació entre elles.
Quins són els vostres referents?
Fede: A mi m'agraden cantautors com El Kanka, Muchachito o el Niño de la Hipoteca.
Arnau: Per mi sense cap dubte en John Frusciante, el millor guitarrista.
Arnau i Fede: I pel Jose, ens juguem un braç a què seria Police
Actualment sou 3 músics al grup, us heu plantejat afegir-ne algun mes?
Arnau i Fede: Quan fem gravacions sí que hi afegim trompetes, saxo, pianos, etc. I per segons quins directes ens agradaria afegir a un bateria per a què el Jose surti de la bateria i agafi la guitarra. Estem treballant amb això.
Diguem-ne que a Catalunya, actualment, el vostre estil de música no és el més popular, triomfen més el típic «skarumba» que no pas música, podríem dir, més elaborada, per què creieu que és així?
Fede: És bastant trist veure com els grups de música que toquen aquest estil, i que no tenen tanta qualitat, triomfen a la primera i nosaltres ho tenim tan complicat. Falta cultura musical.
Arnau: Exacte, falta cultura musical, la gent ja no coneix a Queen o The Beatles. Crec que és un bon moment per fer música, però és un moment dolent per fer bona música, perquè no té cap ressò.
I per poder arribar a més gent, us heu plantejat canviar una mica l'estil?
Arnau i Fede: Mai, nosaltres creiem en el que fem i som molt tossuts.
I si abans hem parlat de panorama musical català, que penseu del d'aquí de Lleida?
Fede: Podríem dir que a Lleida, des de l'ajuntament es podrien fer més coses per ajudar als grups nous. S'ha de donar més importància i poder a la cultura, és molt important.
Arnau: Sembla que no hi hagi pressupost mai per la cultura. I sempre hi ha problemes amb les sales. I com a Catalunya, aquí tampoc hi ha cultura musical, només es consumeix música de McDonalds, la fas, la menges i la cagues. La gent no s'interessa pel jazz, el blues o el swing. És una llàstima
Quins són els vostres pròxims objectius?
Arnau i Fede: Volem gravar el nostre primer CD amb cançons pròpies i per això hem de fer tots els concerts que puguem per recaptar el màxim de diners possible. I si es pot, anar a l'estranger a explorar el món.
I ja per últim, quin és el vostre millor grup o cantant favorit viu?
Fede: Extremoduro i Roberto Iniesta
Arnau: Ara mateix, per mi, són un referent Obeses.
Tanco la gravadora, i acabem de parlar una mica d'això i d'allò, ha sigut un matí molt agradable, i un descobriment molt gratificant el de The Chronickles. Llarga vida a ells i al Rock and Roll.
Sempre he pensat que hem de treure temps d'allà on sigui per fer feliços als altres. Per això vaig estudiar comunicació, per a intentar, mitjançant la paraula, fer més amè tot aquest camí que és la vida. Lleidatà i de casa. No puc viure sense música i sense saber que està passant al món. Per cert, em dic José Manuel, encara que a tothom li agrada dir-me Pepe. Si em llegeixes, millor a la nit i amb un bon cafè.
