Els crits en defensa del castellà

13/05/2015
Imatge promocional de la campanya en defensa de l'escola en català

N’hi ha que insisteixen en proclamar a so de bombo i platerets que el castellà és una llengua en perill a Catalunya. Res més lluny de la realitat. Ja ho va deixar ben clar el líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, el mateix dia que vam saber que l’Advocacia de l’Estat havia presentat, a instàncies del Ministeri d’Educació, un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què demana que es repeteixi el procés i s’obri un nou període de matriculació escolar a Catalunya que garanteixi el castellà com a llengua vehicular durant el curs 2015-2016. “Qualsevol alumne que acaba la primària a Catalunya parla el triple de llengües que qualsevol president espanyol”, va dir irònic el dirigent republicà per argumentar que el sistema d’immersió lingüística a Catalunya funciona i que els catalans tant sabem parlar en català com en castellà. El mateix Albert Rivera (que sembla que tanta por els fa a Madrid pels vots que pugui esgarrapar al PP en les properes generals) n’és un exemple magnífic.

Però no cal recórrer a personatges públics per adonar-se’n. La immensa majoria de llars catalanes en són exemples dignes. A casa som catalanoparlants i, en general, al poble la llengua que empra el 80 % de la població és el català. Però la meva filla de tres anys té amiguets la llengua materna dels quals és el castellà, mira la tele en castellà i català (i poso primer la llengua espanyola perquè el còmput d’hores és superior) i quan juga amb les seves estimades princeses de Frozen ho fa en castellà. No és aquesta la millor prova que el sistema actual funciona? Aleshores per què canviar-lo, per què atacar-lo d’aquesta manera?

Per què s’acosten eleccions? Ja em perdonaran però no ho veig motiu suficient, i tampoc no ho trobo intel·ligent. Que no es recorden a Madrid que cada cop que obren la boca amb arguments anticatalanistes, “fabriquen” una nova remesa d’independentistes? Sembla que no... o potser és que no tenen altres arguments, cosa que encara és més preocupant.

No m’empasso que em diguin que les famílies catalanes (les castellanoparlants) ho demanen a crits, perquè nosaltres, des d’aquí, no les hem sentit. En canvi, sí que es fan sentir, i molt, les que s’enerven cada cop que el ministre Wert surt amb alguna de les seves ocurrències. Tot i que la consellera Rigau dijous passat assegurava en una intervenció al programa El món de RAC1 que no n’està tipa (“no es pot acabar tip d’una persona”, deia) som molts els que li “tallaríem el coll” (en sentit figurat, no em malinterpretin).

Com li hem de fer entendre que el que tenim a Catalunya, la nostra riquesa lingüística, és un tresor que cal preservar? Tant dolent és desitjar (i lluitar perquè així sigui) que els nostres infants i joves se sàpiguen expressar correctament en català, castellà, anglès o en tantes llengües com sigui possible? Altra cosa és en quina se sentin més a gust i, en això, tothom és lliure d’escollir.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.