,
15/03/2019
Reflexions
Representació dels batecs del cor
Foto:
Simon Migaj on Unsplash

Gàbia de silenci

Quan vaig veure anunciat que el 30 minuts del passat 24 de febrer parlava de la mort d'un fill durant l'embaràs, el part o al poc de néixer, una experiència que he viscut en primera persona, tenia clar que el volia veure. Sabia que les llàgrimes em caurien galtes avall en reviure, a través del testimoni de les persones que compartien la seva experiència a Sense batec, sentiments que em van assaltar el fatídic mes de maig del 2013. Però "necessitava" veure'l.

Calen molts més reportatges com aquest, que donin veu a problemàtiques silenciades, que demostrin que la vida no sempre és de color de rosa com se'ns vol vendre, que ensenyin que del dolor en poden brollar bellesa i amor, que la foscor es pot transformar en llum... Sense batec és dur i dolç alhora; trist i tan necessari com normalitzar una situació desagradable però quotidiana. 

Després d'escoltar el testimoni de les mares i pares que han posat paraules al seu dolor i al seu dol, altres se sentiran una mica més acompanyats. Comprensió i acompanyament sovint és l'únic que necessitem les persones, sobretot en situacions tan delicades com afrontar la mort d'un fill. Hi juguen un paper cabdal els professionals sanitaris que ens acompanyen en aquests processos. Hi posen la pell perquè les famílies que passem per aquest tràngol sentim l'escalf que necessitem en moments així.

Però potser caldria que la nostra societat, que (com bé es diu en el reportatge) ens permet absentar de la feina més temps quan ens casem que quan se'ns mor un familiar, obri els ulls i millori els protocols vigents (en cas que n'hi hagi i en cas contrari, que els defineixi) d'atenció a les famílies que perden el seu nadó. Una bona atenció i acompanyament més enllà dels centres sanitaris cert és que no minvaria el nostre dolor, però ens oferiria més comprensió de la que rebem avui dia. Com bé expressen les parelles del reportatge, l'allau emocional que ens cau a sobre és tal que en aquells moments no saps com reaccionar, ets incapaç de fer-ho i, amb el temps, lamentes que el teu entorn no t'ajudés a fer-ho en millors condicions. Cal que això canviï, convé destruir la gàbia de silenci que contribueix a silenciar una realitat que cada dia afecta sis famílies arreu de l'estat.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.