Jump to navigation
Quan vaig veure anunciat que el 30 minuts del passat 24 de febrer parlava de la mort d'un fill durant l'embaràs, el part o al poc de néixer, una experiència que he viscut en primera persona, tenia clar que el volia veure. Sabia que les llàgrimes em caurien galtes avall en reviure, a través del testimoni de les persones que compartien la seva experiència a Sense batec, sentiments que em van assaltar el fatídic mes de maig del 2013. Però "necessitava" veure'l.
Calen molts més reportatges com aquest, que donin veu a problemàtiques silenciades, que demostrin que la vida no sempre és de color de rosa com se'ns vol vendre, que ensenyin que del dolor en poden brollar bellesa i amor, que la foscor es pot transformar en llum... Sense batec és dur i dolç alhora; trist i tan necessari com normalitzar una situació desagradable però quotidiana.
Després d'escoltar el testimoni de les mares i pares que han posat paraules al seu dolor i al seu dol, altres se sentiran una mica més acompanyats. Comprensió i acompanyament sovint és l'únic que necessitem les persones, sobretot en situacions tan delicades com afrontar la mort d'un fill. Hi juguen un paper cabdal els professionals sanitaris que ens acompanyen en aquests processos. Hi posen la pell perquè les famílies que passem per aquest tràngol sentim l'escalf que necessitem en moments així.
Però potser caldria que la nostra societat, que (com bé es diu en el reportatge) ens permet absentar de la feina més temps quan ens casem que quan se'ns mor un familiar, obri els ulls i millori els protocols vigents (en cas que n'hi hagi i en cas contrari, que els defineixi) d'atenció a les famílies que perden el seu nadó. Una bona atenció i acompanyament més enllà dels centres sanitaris cert és que no minvaria el nostre dolor, però ens oferiria més comprensió de la que rebem avui dia. Com bé expressen les parelles del reportatge, l'allau emocional que ens cau a sobre és tal que en aquells moments no saps com reaccionar, ets incapaç de fer-ho i, amb el temps, lamentes que el teu entorn no t'ajudés a fer-ho en millors condicions. Cal que això canviï, convé destruir la gàbia de silenci que contribueix a silenciar una realitat que cada dia afecta sis famílies arreu de l'estat.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
