Jump to navigation
Diria que faig una vida senzilla, només esquitxada de tant en tant pel luxe de viatjar fora de les fronteres del nostre país (cosa que des que sóc mare passa, essent molt generosa, un cap de setmana a l'any). Els plaers que em permeto són petits en despesa, però amb uns beneficis immensos. Com bé escric al meu perfil de Twitter, sóc una apassionada del cinema, la lectura, la fotografia o els viatges, i de la meva gent.
Aquests plaers, però, els tinc confinats des del passat mes de març. L'únic que el coronavirus no ha fet tremolar és gaudir de la meva gent; ans al contrari, m'ha regalat més temps amb el meu marit (amb qui no ens hem tirat els plats pel cap!) i els meus fills, cosa que m'ha permès ser testimoni privilegiat del canvi brutal que han fet aquests mesos. Però entre els que anomeno "la meva gent" n'hi ha uns quants més, als quals començo a trobar a faltar en aquestes alçades.
Des que va començar el confinament, i em vaig convertir en periodista teletreballadora i mama-professora a temps complet, només he gaudit del cinema des del sofà (en la immensa majoria de casos amb títols aptes per a tots els públics), no he trepitjat cap teatre, no he anat a cap concert, a penes he tingut temps de llegir alguna cosa que no siguin contes infantils o premsa... Els pocs moments per a mi que he tingut han passat per posar a ratlla uns cabells que feia temps que no em veia tan llargs o preparar les ungles dels peus per lluir boniques en sandàlies.
Des que es va decretar l'estat d'alarma, la cultura, a casa meva i suposo que en tantes altres, ha quedat tocada per la Covid-19 i, ara, amb els rebrots que han aparegut en diversos punts del país, les passa encara més magres injustament. I és que una de les mesures que proposa Salut per frenar els contagis passa per tancar teatres, cinemes o sales de concerts (espais que s'han adaptat d'una manera exemplar a la nova realitat que ens deixa el coronavirus).
Al sector cultural li ha pujat la mosca al nas i clama que la cultura és segura. El seu crit s'ha sentit tan alt que ha fet que el Departament passi a estudiar cas per cas en comptes de vetar la cultura sense miraments. Que no s'adona que la cultura també cura, com ho pot fer prendre un cafè o assaborir un gelat a l'ombra d'una terrassa? Em sento malalta, necessito cultura, una gran medicina per a l'esperit.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
