,
21/03/2020
Reflexions
Dos germans jugant amb coixins
Foto:
Allen Taylor on Unsplash

La vacuna som nosaltres

Reconec que ser optimista amb la que tenim a sobre, em costa (el meu estat d'ànim avui en res s'assembla al de fa una setmana). Suposo que no sóc l'única i això que crec que no tinc dret a queixar-me, ja que l'única limitació que tinc en aquesta crisi del coronavirus (maleïda l'hora que et vam conèixer!) és la de no poder sortir de casa o, més ben dit, de sortir només per allò que és just i necessari.

Així que miraré de no queixar-me gaire... Mira que de motius en tenim! La gestió que es fa de la crisi (sobretot des de Madrid) genera molts interrogants i dubtes, i posa els nostres dirigents polítics davant el mirall. Quan tot això passi, més d'un haurà de donar explicacions i rendir comptes. Però d'això no en vull parlar. Només tensiona encara més una situació ja de per si prou estressant...

Teletreballar està molt bé. De tant en tant ja ho feia. Però fer-ho amb dues criatures petites a la vora... és diferent. Informar amb rigorositat de com es viuen aquests primers dies de confinament a Tàrrega al ritme que marquen els "mama, tinc pipí", "mama, la tata no em deixa jugar", "mama, internet no funciona", "mama, això no m'agrada", "mama, m'he mullat la samarreta"... és una experiència, com a mínim, innovadora. Tot un repte que em neguiteja una mica, si us sóc franca, però que agraeixo, perquè mantenir-me connectava amb tots vosaltres m'ajuda a fer passar aquests dies molt més de pressa del que havia imaginat.

Ara sí, anem al que de veritat us volia dir. Volia posar en valor allò que trobem de positiu arran d'aquesta crisi: grans mostres de solidaritat entre les persones, incomptables mostres d'enginy i creativitat per fer passar les hores de la millor manera possible, la demostració que tenim uns professionals de la salut excepcionals en aquest país (que fan una tasca ingent aquests dies atenent les persones malaltes), així com uns servidors públics (i aquí sobretot em refereixo a alcaldesses i alcaldes i altres representants de les administracions locals) que són al peu del canó per mitigar els efectes de l'alerta sanitària més important del que portem de segle i vetllar pels més vulnerables. Preneu-vos, tots vosaltres, aquestes paraules com una sincera mostra de reconeixement. Vosaltres formeu part de la vacuna del coronavirus, com en formem part (com bé deia dissabte passat el Batiste) tots nosaltres que #ensquedemacasa. Amb gent així segur que #totaniràbé.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.