Jump to navigation
No ho entenc. No em cap al cap que ningú es cregui amb dret d'agredir una altra persona per la raó que sigui, ni pel fet de tenir un color de pell diferent, ni pel fet de tenir pocs recursos, ni pel fet de pensar diferent, ni pel fet de ser dona, ni pel fet ser ser gai... Però, dissortadament, hi ha massa gent que pensa que sí, que està legitimada per clavar cops de tota mena als altres.
La successió d'agressions homòfobes de les darreres setmanes demostra que el col·lectiu LGTBI+ (que l'Observatori contra l'Homofòbia recompta en un centenar només enguany) és a la diana. El més greu d'aquests atacs diumenge passat va acabar amb l'assassinat d'un jove gallec. En Samuel va ser brutalment apallissat fins a la mort per ser homosexual! La indignació del col·lectiu va omplir les xarxes i ciutats de tot l'Estat aquest dilluns.
Però aquesta lluita no tan sols és seva, és nostra, de tota la societat, com ho és la guerra contra la violència de gènere, perquè la violència contra les persones LGTBI+ és un problema estructural i cal abordar-lo. És urgent. No podem mirar cap a una altra banda i esperar que l'onada ens arrossegui. La destrossa que pot deixar rere seu té un preu inassumible.
Creia que, com a comunitat, ho estàvem fent millor, que érem més tolerants i estàvem educant les generacions que pugen en el respecte a la diferència (en sentit ampli). Però no. Segons l'Observatori, les agressions han anat in crescendo els darrers cinc anys i les autoritats asseguren que justament és gent molt jove, fins i tot menor d'edat, qui hi ha darrere d'aquests intolerables atacs.
No hi ha excusa que valgui per legitimar la violència ni la discriminació. Hem de posar fil a l'agulla per revertir la situació. De la mateixa manera que, com a mare, vull que la meva filla pugui caminar sola pel carrer sense perill de patir cap agressió i que no sigui víctima de violència pel sol fet de pertànyer al que anomenem gènere femení, també vull que ella o el seu germà puguin passejar tranquil·lament si se senten atrets per persones del mateix gènere, ens expliquen que no s'identifiquen en el gènere binari o qualsevol altre supòsit que els diferenciï de la resta de persones. Deixem de badar. Hem de fer alguna cosa més que penjar la bandera de l'arc iris cada 28 de juny. Ens hi va la vida, la de totes.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
