,
31/01/2018
Reflexions
Meritxell Serret al parc de la Bassa Roja de Vallfogona de Balaguer
Foto:
Lourdes Cardona

Somiar per després topar amb la realitat

El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom. Sense dubtar-ho m'hi acosto i ens fem una càlida abraçada mentre li dic, amb els ulls negats d'emoció: "Meritxell no saps quant t'hem trobat a faltar!". I ella respon un: "Com esteu, bonica?". En despertar topo de morros amb la realitat. La Meritxell, com Toni Comí, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Carles Puigdemont, encara és a Brussel·les; i els Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn segueixen empresonats.

Amb Meritxell Serret, consellera d'Agricultura del govern de Puigdemont, no som amigues íntimes, però en un poble petit tots ens coneixem i amb qui més qui menys tenim coses en comú. Amb ella vaig compartir la meva etapa com a directora de la revista local El Xop, que edita l'associació cultural homònima. Ella em va convèncer de no tirar la tovallola a la mínima de canvi, ella és una de les persones que m'han ensenyat com d'útil és a la vida mantenir la serenitat, ella em va contagiar la vocació de servei al nostre poble.

Malgrat no formar part del seu cercle íntim la seva absència em cou. I això que, tot i que sempre que podia deixava l'etiqueta protocol·lària que suposa el títol de "consellera d'Agricultura" per ser simplement la Meri, la dona simpàtica i riallera que tots coneixem, des que era consellera era més senzill veure el cotxe oficial aparcat al portal de casa seva que no pas a ella!

M'indigna pensar cada cop que em trobo els seus pares que els tinc més a prop jo que ella, m'enutja que no ho tingui fàcil per parlar amb els seus germans, em dol saber que no pot acaronar els seus nebots quan li plagui... M'irrita perquè no ha robat, no ha mort ningú, no ha fet mal a ningú. Se l'acusada d'un delicte de rebel·lió. Però al meu entendre l'únic crim que ha comès és lluitar per allò que es va comprometre a defensar. Malgrat estiguem a les antípodes de les seves idees polítiques (les de la Meri i la resta d'encausats), no podem permetre ni justificar enviar-los a la garjola o condemnar-los a l'exili. Així no es resol res. En quina posició queda la democràcia si els polítics tenen via lliure per desfer-se de qui no pensa com ells?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

01/02/2019
Les crítiques mai no agraden. No conec ningú que no es posi a la defensiva en entomar una crítica, encara que sigui constructiva. No sóc una excepció.
16/01/2019
Aquest inici d'any no m'agrada. Ja té unes quantes coses que voldria canviar, la que més m'enfurisma de les quals m'interpel·la directament com a dona.
22/11/2018
El pitjor que ens pot passar a la vida als que som pares és perdre un fill. També quan la mort d'aquest fill es produeix durant el període perinatal o gestacional. Sé de què parlo.
28/09/2018
Quarts de set del matí. Fa estona que dono tombs al llit, sola (el meu marit és al col·legi electoral del poble), tot esperant que soni el despertador.
07/09/2018
Avui fa un any que tot va començar.
11/07/2018
Demà se celebra el dia gros dels San Fermines, una festa tenyida per la polèmica arran de la violació múltiple que va patir-hi una jove ara fa dos anys.
21/06/2018
La setmana passada fou notícia la situació de l'Aquarius, un vaixell de l'ONG SOS Mediterranée France que va pass