El meu 1-O

Quarts de set del matí. Fa estona que dono tombs al llit, sola (el meu marit és al col·legi electoral del poble), tot esperant que soni el despertador. Tipa de fer giragonses amb els llençols no dono treva al despertador, en desconnecto l'alarma i em llevo. El silenci regna a casa i m'hi moc neguitosa sense patir de despertar els nens, que s'han quedat a dormir a casa de la padrina. Em canvio i esmorzo malgrat que els nervis m'ho posen complicat. M'obligo a menjar alguna cosa abans d'afegir-me al meu marit i la resta de veïns que són a les portes de l'ajuntament per garantir que el punt de votació pugui obrir amb normalitat a les nou del matí. Ho faig perquè sé que serà un dia llarg (però era incapaç d'imaginar que ho seria tant!). Tinc el cos estrany, he maldormit quatre o cinc hores. És el que té treballar quan estàs de festa major...

Quarts de vuit. Arribo a l'ajuntament i comprovo que són desenes els vallfogonins que en sortir del concert del dissabte de festa major enfilen carrer Major amunt en direcció l'ajuntament. La fan petar mentre gaudeixen de la deliciosa xocolata calenta amb melindros que es va present en gairebé totes les grans ocasions del poble. Sens dubte, l'1-O n'era una. I aquell dia, en aquelles hores, baixava a plaer. Quan passen uns minuts de les vuit del matí, sense saber ben bé com, ell arriba amb l'urna dins una bossa de les escombraries i tots aplaudim d'alegria (què innocents, aplaudir perquè arriba un exemplar d'aquelles temudes capses de plàstic!). Ens la mirem i remirem des de la porta mentre els membres de la mesa la posen al seu lloc, com si temessin estar somniant.

Poc abans de les nou, arriba una parella de Mossos d'Esquadra i tots els assistents es planten a les portes del consistori flanquejats pel Miquel i la Roser, dos dels gegants del poble que esperaven sortir a ballar com cada diumenge de festa major. Corro a fotografiar-los des de la vorera oposada. La vena de periodista em mana, com ho farà al llarg de tota la jornada. Un dia que el meu jo persona, individu, ciutadà, queda sobrepassat i gairebé aniquilat, i en el qual el meu jo professional pren les regnes. Aquell dia era més senzill actuar que no pas pensar. Veient que era impossible endur-se les urnes, els agents desisteixen i decideixen observar uns quants metres més enllà els esdeveniments.

Les nou i un minut. Entro decidida a la Sala de Plens de l'Ajuntament amb un DNI a les mans que tinc ganes d'oblidar ben aviat i amb la meva papereta en un sobre preparada per convertir-me en la primera vallfogonina en votar l'1-O. L'emoció del moment és embriagadora. Llàstima que durés tan poc! Espero que el meu marit voti i me n'acomiado. Marxo cap a Tàrrega, a treballar, i quan ens separem poc em pensava que em passaria el dia anhelant el moment d'abraçar-lo de nou amb força (a ell i als nens).

Quarts de deu del matí. Primer cop que les llàgrimes se m'escapen galtes avall en sentir a la ràdio el que estava passant en municipis com Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president Puigdemont. El pitjor dels malsons es compleix. Imatges com les viscudes en aquell poble inundarien la xarxa i, de retruc, el meu mòvil durant tot el dia alimentant el neguit. Aquella jornada em costa tant reprimir les llàgrimes que fins i tot em retraten eixugant-me-les.

En arribar a Tàrrega perdo consciència de les hores d'un dia que recordo llarg, molt llarg. Aparco a prop de la feina i passo per davant d'uns quants col·legis electorals abans d'arribar a la plaça Major, dividida per una filera de persones que esperen el seu torn per participar en el referèndum. La faig petar amb gent il·lusionada pel que vivim aquell dia (aleshores els incidents amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil eren anecdòtics) i els companys periodistes. Davant l'aparent calma que es respirava, amb la Cristina de Tàrrega TV anem a fer un cafè i un croissant que semblen baixats del cel. En acabar, ens separem.

És de retorn a la plaça que veig les primeres imatges de la brutalitat policial que es repetien aquí i allà. Sóc incapaç de recordar a quin municipi pertanyien les primeres que vaig veure, ni tan sols quines eren. Són una allau que em sepulta en una pena i neguits constants al llarg del dia i que s'estén dies, setmanes i mesos enllà. Començo a patir de veritat. Truco el Xavi, el meu marit, però no m'agafa el telèfon. Truco la meva sogra, però tampoc em respon. Els envio un whatsapp demanant-los que vagin amb compte, que vigilin els nens. L'ambient que es respira no m'agrada i pateixo per ells.

És la sensació que tinc durant tot el dia, mentre parlo amb gent, faig fotos, les comparteixo a les xarxes i prenc notes per tal de preparar la crònica de la jornada que després publicaria a "Nova Tàrrega". Aquell dia dino pollastre a l'ast i patates fregides gràcies a la solidaritat de l'amic Jaume Solé, col·laborador del setmanari, i una senyora que comparteix amb ell la meitat del darrer pollastre rostit que tenien en una botiga a tocar de la parròquia de Tàrrega. El Jaume i jo dinem amb la vista posada a les portes de l'ajuntament, tement que es produís aquí el que havíem vist durant tot el matí a tants i tants pobles catalans.

Si he d'escollir moments que recordi, us diria l'emotiu moment que van arribar els observadors internacionals a la plaça (recordeu l'alcaldessa i altres regidors abraçats entre llàgrimes?), l'instant que un noi va despenjar la bandera espanyola del balcó de l'Ajuntament i la va llençar a la gent de la plaça entre aplaudiments, els moments que en Ramon Elias feia sonar el seu violí per destensionar l'ambient, l'instant que m'arriben vídeos de les càrregues a Menàrguens (un poble a escassos quilòmetres del meu), quan per fi puc parlar amb el Xavi i m'assegura que no pateixi per ells, que em cuidi jo, quan anaven arribant a l'ajuntament les urnes dels col·legis que anaven tancant portes entre rumors que tenien a veure amb la benemèrita, l'instant que es va donar a conèixer l'eixordadora victòria del sí a Tàrrega o quan una plaça Major plena a vessar ballava el "Final feliç" de La Terrasseta de Preixens (bona part dels components del qual són fills de la ciutat) després d'entonar una altra cançó (la memòria em juga una mala passada i m'impedeix recorda quina) sota la llum dels mòvils (vegeu imatge).

Amb el cor encongit, la bateria del mòvil sota zero i embriagada per tants i tants sentiments emprenc el camí a casa. Quan hi arribo el Xavi és al sofà mirant la tele i els nens ja dormen. Ens mirem amb els ulls vidriosos i ens fem l'abraçada que havia estat anhelant durant tot el dia. Aquest és el meu 1-O.