Jump to navigation
El pitjor que ens pot passar a la vida als que som pares és perdre un fill. També quan la mort d'aquest fill es produeix durant el període perinatal o gestacional. Sé de què parlo. La nostra societat comprèn l'immesurable dolor que suposa haver d'enterrar un fill (perquè l'hem estimat, l'hem conegut, l'hem vist créixer...) però no entén com caldria que el patiment també hi és quan ni tan sols hem pogut abraçar el nostre fill.
Tant és així que tampoc són conscients dels sentiments que els esperen en tornar a casa els pares i mares que perden el seu nadó durant l'embaràs, el part o al poc de néixer. Ni aquells que es veuen sorpresos per aquesta fatalitat ni aquells que, per motius diversos (que cal respectar), decideixen interrompre l'embaràs.
Sé de bona font que ignoren que també sofriran intensament aquesta pèrdua encara que hagi estat decisió seva (la més complicada de la seva vida), perquè, com la societat, pensen que només podem patir la mort d'aquelles persones que hem conegut i estimat. Però és que una dona que espera un fill (i amb "espera" vull dir que "desitja" aquella criatura) no l'estima des que és conscient que duu una nova vida al ventre? És clar que sí! Té dret a plorar el seu fill o filla encara que no li hagi pogut acaronar la cara ni un sol cop, encara que tingui altres fills a qui abraçar, encara que pugui tenir-ne més en un futur...
Com a comunitat hem de ser conscients que aquestes mares i pares també necessiten elaborar el seu procés de dol i hem d'ajudar-los a enderrocar els murs d'incomprensió que troben quan passen per aquesta delicada tessitura; barreres que els separen de la resta d'individus però que també els allunyen de si mateixos (en no veure's legitimats per estar de dol).
Donar visibilitat a aquesta pèrdua era la finalitat dels actes del Dia del Record, celebrat el passat 15 d'octubre a Tàrrega de la mà del Servei de Suport al Dol, durant el qual l'Ajuntament va anunciar que el cementiri municipal habilitaria un espai on els pares que ho desitgin puguin recordar els seus nadons. Una iniciativa que aplaudeixo perquè enderroca un dels murs existents entorn el dol i ajuda a fer que tornem a tractar amb naturalitat un fet tan propi de la vida com és la mort.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
