Tones de paciència

07/01/2015
Una estelada feta amb espelmes

Han passat les festes de Nadal i res no ha canviat, o ben poc. Si deixem de banda la creixent influència de Podem (Podemos) segons les enquestes, el panorama polític d’avui i el del passat 19 de desembre és gairebé el mateix. Es veu que els independentistes i/o els partidaris d’establir noves regles en la relació Catalunya-Espanya no ens hem portat prou bé durant el 2014, perquè els Reis Mags (si bé no ens han colgat de carbó) tampoc no han fet cas dels nostres precs.

Vam tenir un ensurt la tarda de dilluns, quan es va saber que el president Mas i Oriol Junqueras estaven reunits per mirar de desencallar el procés, però la trobada no va fructificar i es va quedar només en això, un miratge. Hauria estat massa bonic, idíl·lic fins i tot! De moment, mantenim les ampolles de cava a refredar mentre no arriba el “gran moment” (resarem perquè de tant esperar el cava no se’ns congeli).

Esperem que com a mínim, Ses Majestats hagin repartit tones de paciència entre els catalans, que comencem a estar tips de la incapacitat dels nostres polítics per resoldre la situació. I en això, segur que hi estem tots d’acord, independentistes i unionistes. Vist des de fora, com a mer espectador, tot plegat ja fa pudor. Resulta incomprensible que els dies passin, les posicions no avancin i la corda entre uns (CiU) i altres (ERC) no faci res més que tensar-se, quan tots dos s’omplen la boca defensant la independència de Catalunya. Vigileu, que si la corda es tensa massa, es pot trencar i, em temo que la immensa majoria dels que el passat 9-N vam anar a votar no els ho perdonaríem, ni als uns ni als altres.

Aquest dimecres, la vicepresidenta Ortega (imputada juntament amb el president de la Generalitat i la consellera Rigau precisament per fer complir la voluntat popular i posar les urnes) culpava Esquerra de la immobilitat del procés, però als ciutadans tant ens fa de qui sigui la culpa (com diu la meva àvia “és molt negra”). Nosaltres exigim resultats. No ens hem mobilitzat una vegada i una altra perquè ara els nostres representants polítics no estiguin a l’altura i ho engeguin tot a rodar.

Potser sembla que el suflé sobiranista es desinfla, però el que perd força és la confiança en els nostres polítics, siguin del color que siguin, siguin de la tendència que sigui, s’hi juguen la seva credibilitat. Justament ara que ens havíem oblidat de l’anomenada “desafecció política”, ara que havien aconseguit il·lusionar-nos, no poden fallar-nos. Els sortiria massa car. Ningú, ni nosaltres els ciutadans, ni ells els polítics, ni Catalunya s’ho pot permetre.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.