Ponent, terra de bandolers

Redescobrim els nostres territoris amb una de les seves llegendes més rocambolesques, la de lo Parrot

Cristina Mongay

22/03/2017

Entorn

Amb l'arribada de la Primavera, cada vegada som més els qui tenim ganes de sortir de casa, d’espolsar-nos la mandra de l’hivern, de gaudir de l’aire lliure i de perdre’ns pels paisatges ponentins que ens envolten. Sigui plana o sigui turó, sigui reg o sigui secà, conèixer els paratges que ens uneixen és tan legítim com un plaer sense comparació.

Obrir la perspectiva, retrobar-se amb els espais que fa temps que creiem oblidats, o posar forma a aquells noms que hem escoltat amb freqüència és una experiència que ningú hauria de perdre’s, no només per gaudir d’ells sinó també per prendre distància i per redescobrir-se a un mateix. A més a més, estar en contacte amb aquesta xarxa d’espais i municipis ens permet connectar amb el nostre passat, amb les històries explicades de generació en generació, amb les dites populars i amb les llegendes que volen il·lustrar episodis llunyans i enigmàtics.

Potser altres racons del país s’han convertit en amfitrions de les històries de bandolers (per exemple, la plana de Vic, Osona o el Barcelonès), personatges mitificats pel Romanticisme, a mig camí entre Robin Hood i una colla de delinqüents comuns.

Lluny del que es podria pensar, la Terra Ferma també va viure, en temps passats, moments rocambolescos protagonitzats per aquests personatges. Ja va ser així en època moderna, tal com encara rememora Castellserà amb la seva festa. Però, si es tracta de parlar de trabucaires ponentins, hi ha un nom i una llegenda que ressalten entre les altres. I el seu protagonista indiscutible és lo Parrot, un dels protectors de lladres més representatius de la plana de Lleida de la primera meitat del segle XIX.

Els temps de lo Parrot
Recórrer els camins de la plana de Lleida, en clau històrica, és connectar amb personatges com lo Parrot. Jaume Banqué Bas era conegut com l’‘alcalde’ de Mollerussa, tot i que encara avui es posa en dubte si realment desenvolupà aquest càrrec liderant el govern del municipi, ja que no s’ha conservat cap tipus de document que ho afirmi o ho desmenteixi.

Banqué era hostaler i un adinerat hisendat, fill d’una poderosa nissaga de la capital del Pla d’Urgell. Per situar-nos en el seu moment històric cal imaginar Mollerussa abans de la construcció del canal, una terra fermíssima, dura, castigada per la sequera i la calor infernal de l’estiu. A Ponent, en general, als anys quaranta del segle XIX, hi havia poca feina, eren temps d’inestabilitat política, guerres, desesperació i males collites. Acabava de finalitzar la Primera Guerra Carlina i els carlins catalans no van poder unir-se a l’exèrcit regular, veient-se abocats a l’exili o a formar part dels grups de bandolers. A aquests grups aviat s’unien camperols pobres, obrers aturats, i tot aquell que perjudicat per les desamortitzacions, els tributs abusius i la falta de recursos.

Tot plegat, factors que convertien les Terres de Lleida en un polvorí on només els més agosarats sabien treure’n profit. I aquests eren els bandolers, els assidus de les tavernes i els hostals, els que dormien de dia i es passaven les nits bevent aiguardent, els grans jugadors de botifarra i els que es passaven les hores festejant amb meuques i tramant tot tipus de segrestos i robatoris.

La llegenda
Era el 19 juliol de 1846 i l’astut Parrot va trobar una solució idònia per pal·liar els infortunis que li complicaven la vida. Segon s’havia assabentat pel bandoler mollerussenc Antoni Tarragó, àlies lo Masclet, de l’hostal de les Soques de Bellpuig sortiria a mitjanit un adinerat personatge. Es tractava del polític, advocat i exdiputat barceloní Francesc Perpinyà, que comptava amb estrets lligams amb la plana. Era un home poderós, influent, que de ben segur viatjava amb molt més del necessari.

Per què no robar la seva diligència i demanar un rescat per tant digne i enriquit prohom? Seria un pla perfecte! Calia reunir homes de confiança, i el grup van unir-se l’Isidre Melis, en Joan Olivart el Perruca, en Francesc Bosch el Grenyes i en Ramon Vilamajor (de Juneda), i en Josep Martí el Sord (Cervià).

Aquella mateixa nit va tenir lloc l’assalt. A mig camí de Lleida, van donar l’alto al carro i l’enrenou va fer que el polític es despertés de cop i volta. Un bandoler va preguntar qui era l’adinerat que viatjava en aquella diligència. 'Que baixi el lladre', cridava. I Perpinyà va contestar que el lladre no era pas ell sinó els bandolers. Aquests van obrir la porta de la diligència i el van llençar a terra, aprofitant per robar alguns objectes de valor, i se’l van endur al camp. Abans, però, els bandolers van advertir al majoral que continués al pas durant quaranta-cinc minuts i que no donés constància del que havia passat. Alguns membres de la banda els acompanyarien un bocí per assegurar-se que complia amb l’ordre.

Tot i això, aviat l’exèrcit, la guàrdia civil i els mossos d’esquadra buscaren els responsables d’aquest delicte i el repic les campanes posà en alerta a tothom de la plana. Davant del caos imprevist, els segrestadors es disgregaren. Alguns van marxar a casa, i d’altres es van quedar amb l’ostatge. Un pastor prop de l’ermita de Sant Salvador de les Borges Blanques els va veure, i això va fer-los inquietar encara més si cabia. Calia desfer-se del polític immediatament! Van tornar a Margalef, van lligar-lo en un bloc que pedra dins d’un pou i es van dispersar.

El 20 de juliol el cas passà a jurisdicció militar. Aviat lo Tarragó es va convertir en sospitós dels fets. Va ser detingut a Vallbona de les Monges, on feia de paleta, el 24 de juliol, a les golfes de casa de Josep Pagès. El van trobar amagat entre sacs de blat. Lo Tarragó va ser conduït a Lleida, on declarà i revelà els noms de la resta de bandolers. Però les autoritats no es van creure que tal mesquí acte fos ideat única i exclusivament per uns morts de gana. Havia d’haver algú més ben informat darrere, algú amb poder i malícia...

El 27 de juliol es va trobar el cos de l’advocat dins del pou. Feia set dies que hi era! Havia mort de gana, de fred, del cop que va sofrir al veure’s abocat en ell o ofegat per l’aigua que encara hi havia. Van dur-lo a Lleida i li va tributar funeral a l’església de Sant Llorenç.

Calia fer pagar-ho molt car als culpables d’aquesta mort, calia castigar el bandolerisme i la delinqüència tan estesos a la plana de Lleida! Les detencions no es van fer esperar. El 18 d’agost, lo Parrot era detingut amb el seu fill per encobrir el cap de la banda responsables d’aquest delicte i per ser el cap pensant d’una extensa xarxa organitzada de delinqüents. Durant gairebé sis mesos la premsa i l’opinió pública catalana i espanyola en van anar plenes d’aquest malaguanyat succés.

La pena per tots els assaltats i els col·laboradors no es va fer esperar. A més a més, arran la llei de fugues, el procés va poder ser més ràpid, injust i exemplar pels empresonats. Sis homes van morir per aplicació d’aquesta normativa, sense judici, dos més van ser afusellats per piquets després d’un Consell de Guerra i una dona va ser empresonada còmplice de tot plegat. Finalment, el 7 de novembre de 1946 lo Parrot, l’’alcalde’ de Mollerussa, va ser afusellat.

Hi ha qui diu que lo Parrot era innocent, que tot plegat havia estat una trampa, la qual cosa ha quedat en sospita per sempre més. El cert és que el 31 desembre del 1846, un grup de seixanta-cinc grans terratinents de Mollerussa, Golmés, Almenar, Alguaire, la Portella, Vilanova de Segrià, Juneda, les Borges Blanques, Rosselló i Arbeca van expressar la seva gratitud al Capità General Catalunya per les mesures preses en contra bandolerisme, una tara pels seus negocis i la seva estabilitat econòmica.

El recorregut
Trepitjar, ni que sigui aproximadament, les passes seguides per la banda de malfactors de lo Masclot durant el segrest d’en Perpinyà és una sensació alhora emocionant i misteriosa. Si volem ser el màxim de fidels a la llegenda haurem de calçar-nos bé els quets i preparar-nos per travessar camins del Pla d’Urgell, el Segrià i les Garrigues. I és que a l’encreuat de les tres comarques ponentines va tenir lloc tota la història.

Segurament l’assalt va desenvolupar-se prop dels Pontets, entre els municipis de Bell-lloc i Els Alamús. Per tant, prop dels camins de terra, entre els camps avui regats pel Canal d’Urgell però que llavors mostraven el significat més àrid i cru de l’expressió ‘Terra Ferma’. Com a bona llegenda existeixen altres versions que modifiquen la situació d’aquest escenari. Hi ha qui diu que els fets varen succeir més a prop de la ciutat de Lleida, a tocar del tossal de Moradilla, on encara avui s’aixequen les restes del Castell del Alamús.

En tot cas, després del segrest, els bandits haurien fugit en direcció a la plana del Pradell. La versió més popular de la llegenda diu que deambularen prop del terme de Margalef, a les proximitats de Juneda i Torregrossa. D’altres veus diuen que la intenció dels trabucaires era dur el segrestat a la Masia de Miravall, però que la situació es complicà quan van veure de lluny una patrulla de la guàrdia civil. Fos com fos, prop de la Masia de Margalef, al terme de Torregrossa, s’hauria trobat mort a Perpinyà. Encara que no es pot dir amb exactitud en quin pou va ser –perquè històricament n’hi ha hagut molt a les proximitats d’aquest conjunt d’edificis, alguns dels quals encara es conserven i altres s’han tapat–, probablement aquest devia ser molt similar al que resta encara dempeus al pati de la finca.

Qui sap si de veritat lo Parrot va ser alcalde de Mollerussa, qui sap amb exactitud els tractes que mantenia amb el poder i el contrapoder. Qui sap si realment el mòbil del segrest de Perpinyà va ser únicament els diners, o si, potser, es tractava d’un mòbil polític. Fos com fos, els interrogants que envolten el delicte i el seu ajusticiament, amb el pas del temps, han passat de grans a petits. Han teixit, amb versions més o menys cenyides als fets, tota una llegenda que encara ens fan vibrar i permet transportar a un temps llunyà i mític.