Putxa: "Amb el treball del moviment, les arts escèniques es fan més accessibles"

Zero en Conducta ultima els detalls del seu cinquè espectacle, ‘Eh man hE – La mecanica del alma’

Cristina Mongay

26/09/2018

Espectacles

Visitem un dels pols de cultura més potent de les Garrigues, el Teatre Foment de Juneda, on ens esperen en José Antonio Puchades (Putxa), Julieta Gascón, David Maqueda, Jonathan Guisado, Elena Lalucat i Pino Speiner, membres de Zero en Conducta. Zero en Conducta, nascuda l’any 2011, és una companyia teatral especialitzada en teatre gestual i de titelles. Actualment, ultima els assajos del seu nou espectacle –el cinquè–: ‘Eh man hE – La mecanica del alma’, una coproducció de la Fira de Titelles de Lleida amb el suport del Teatre Foment de Juneda.

Ens agrada que el públic tregui les seves pròpies impressions de cada representació

- Per què ‘Zero en Conducta’?
José Antonio Puchades (Putxa): El nom neix perquè, abans que fundés el projecte, vaig treballar com educador. M’agradava el concepte de ‘Zero en Conducta’, ja que deia als nanos que portava que no eren bons estudiants si no aprenien a desobeir. La desobediència és un treball, també! S’ha de conèixer molt bé allò que estàs desobeint. Pel nom em vaig basar en la pel·lícula de Jean Vigo ‘Zéro en conduite’ (1933), ja que vaig trobar que era molt interessant pel tema i donava peu a quelcom que pot ser tan irreverent com pot ser el teatre.

- Com va començar Zero en Conducta?
P.: El projecte neix al ‘Taller de Pepe’, un taller alternatiu de titelles del Raval de Barcelona. Crec que a causa de la meva poca traça a l’hora de construir titelles, vaig començar a treballar amb el llenguatge físic dels titelles. Allí vaig començar a estudiar quin seria el llenguatge de la companyia. Aquesta es va completar amb l’entrada de Julieta, que vaig conèixer a l’escola de mim i teatre ‘Moveo’.
David Maqueda: Fa tres anys que vaig entrar a la companyia, per casualitat. En principi només com a tècnic de substitució d’un bolo puntual. Això va passar una setmana, la següent, l’altra, i finalment ja em van oferir quedar-me com a tècnic. De seguida em van convidar a veure els assajos de l’espectacle que llavors treballaven, ‘La dernière danse de Brigitte’, i com que sóc actor i m’agrada molt la direcció, em van demanar consell de què modificar. Finalment vaig entrar a la companyia com a ull extern, ajudant de direcció.
P.: I des de llavors ens hem convertit en una caravana titellaire viatjant pel món (riures)!
Elena Lalucat: En Pino i jo vam fer un càsting fa dos anys, perquè buscaven dues persones per aquest nou projecte. Jo fins llavors no coneixia el seu treball, i em vaig informar una mica. Sóc ballarina de formació i mai abans havia fet res de manipulació de titelles.
P.: Però com diu Calvente, el titellaire del mirall negre, res millor que la gent que es dedica al moviment per entendre els titelles.
Jonathan Guisado: Jo conec a Pucha des de fa més de set anys, que va ser el dia que vaig entrar en el ‘Taller de Pepe’. A banda de l’amistat i l’afició per els titelles, jo vaig estudiar a la mateixa escola que ells, i ja fa una mica més de dos anys que Pucha i Julieta van comentar-me que els faria il·lusió que participés al seu nou projecte configurat per cinc persones sobre l’escenari.
Pino Speiner: Jo vaig entrar a la companyia a través d’un càsting, però sí que els coneixia d’abans. Sabia al que anava (riures). En aquell moment treballava com a cuiner d’una casa de colònies, i vaig decidir que plegava d’allí.
P.: De fet, cap dels integrants està a la companyia per casualitat.

- ‘Nymio: teatro digital’, va ser el vostre primer espectacle. Seguidament, l’acompanyaren ‘Allegro ma non troppo’, ‘La dernière danse de Brigitte’ i ‘Trashhhhh!!!’.
P.: El primer espectacle treballava amb les mans, i vaig començar a fer cabarets per a gent sorda. Aquest fet va convertir a la companyia en quelcom més universal. Hi ha una frase que diu que quan treballes per una minoria, la teva feina acaba sent més majoritària que mai. Amb el treball del moviment, les arts escèniques es fan més accessibles.

- Com ha estat la vostra estada creativa al Teatre Foment.
Julieta Gascón: Doncs la veritat és que ens ha anat molt bé, ens hem sentit molt recolzades, sobretot per concentrar-nos al màxim abans d’estrenar l’espectacle al Festival Puppet International de Meppel (Països Baixos). Tenim moltes ganes de presentar-lo en assaig obert el dimecres 26 al públic de Juneda.

- Com sorgeix el vostre nou espectacle, ‘Eh man hE – La mecanica del alma’?
J. G.: Sent com som una companyia de moviment, volíem moure la immobilitat. Hi ha moltes maneres de romandre immòbil en aquesta vida, de manera externa, intenta, etc. La història de Nolan tracta una mica això: com sortir de l’immobilisme per moure’s des de dins.
P.: De vegades els moviments són molt més senzills del que pensem. Consisteixen en parar, respirar i sentir el que estem fent. L’obra de diverses capes; la més profunda, la que no veurà la gent, és que es tracta d’un homenatge al titellaire, qui mou a la titella.

- Ens feu un petit avançament?
J. G.: L’espectacle ens fa conèixer a Nolan, el titella protagonista, que se sent una mica perdut. A través d’un viatge, l’acompanyarem per enfrontar les seves pors, a si mateix i donar un pas per sortir de la seva zona de confort. Cadascuna de les nostres creacions tenim la intenció de què siguin el màxim d’universals possible. No tractem una història molt concreta, tot el contrari, ja que així el públic és actiu. Ens agrada que el públic tregui les seves pròpies impressions de cada representació.
P.: Creiem que és molt important no dir exactament al públic que és el que ha de sentir o interpretar. És la manera que el públic es manté intel·lectualment actiu. La gent és creativa i creadora per definició. El llenguatge visual es basa en gran part en suggestions.

- Per vosaltres, què és moviment i què és teatre?
E. L: Vida, sense moviment no hi ha vida.
P. S.: A mi m’agradaria que el teatre fos quelcom per tothom, que tothom en pogués gaudir.
D. M.: El teatre és un acte comunicatiu en comunió. Permet entendre la comunicació des del moviment, i allò veritablement interessant és la reflexió que es manté entre l’emissor i el receptor.
E. L.: Hi ha quelcom interessant en el tipus de comunicació de ‘Zero en Conducta’. I és com a través del moviment es poden explicar coses, coses que no tenen una lectura única, però que tenen un sentit.
P.: Nosaltres no treballem el moviment d’una manera abstracta, sinó més aviat conceptual. També treballem la part gestual que intenta deixar clar allò que s’està veient. Per definir el teatre, a mi m’agrada utilitzar una definició que feia un professor que vam tenir. Deia que el teatre és una gran mentida, on algú menteix i d’altres venen a què els menteixin. Normalment la gent no va sola al teatre, hi va en conjunt, i en conjunt es crea una màgia especial. No hi ha res millor que sentir la màgia que t’enganyen en conjunt i amb gent que no coneixes. És un bonic reflex del què la societat vol, perquè normalment no ens permetem emocionar-nos a la vida real.

- El teatre físic, la dansa i els titelles són aspectes molt importants en les vostres propostes. Quins són els ingredients que sí o sí han de tenir les vostres produccions?
Totes: Moviment, titelles, amor, humor, suor (riures).
P.: També sempre hi té un gran paper la màgia, musicón.
D. M.: També silenci, que forma part de la música.
Totes: Dansa, treball i moltes hores.

- Envieu un missatge a totes les nostres lectores i lectors, i als espectadors!
P. S.: Que vinguin el dia 26 a veure l’assaig obert al Teatre Foment de Juneda (riures)!
J. G.: A mi em passa pel cap una bona resposta que s’enllaça amb un text que vaig llegir fa un temps. La protagonista anava a veure un espectacle musical, amb una amiga, i quan es van seure al pati de butaques es van acomiadar. Ja que després de l’espectacle sabien que no tornarien a ser les mateixes. Voldríem, per tant, que la gent deixés la por enrere davant del canvi que provoca el teatre i la cultura.
P.: També voldríem donar les gràcies al Centre de Titelles de Lleida i al Teatre Foment de Juneda per la seva bona disposició i acollida.