Anna Audet
,
01/07/2015
Llibres

Camarasa, escenari d'una novel·la d'intriga

Intriga, història, realitat i ficció es troben a la primera novel·la de Morales, la Presa, una obra entorn la construcció de la presa de Camarasa

Foto: 

Anna Audet
Camarasa és l’escenari de ‘La presa’ una novel·la de ficció que recrea la construcció de la històrica infraestructura d’aquest petit poble de la Noguera. El seu autor es diu Joan Morales, té 52 anys i es defineix com un ‘entusiasta de la vida’. Actualment viu a Balaguer però és fill de la terra que trepitgen el seus personatges. M’explica que sempre es marca fites que pugui aconseguir. Fa pocs dies en va fer realitat una que feia molt de temps que somiava: donar vida a una d’aquelles fulles embrutades amb projectes somiats: la seva primera novel·la.
La construcció de la presa situa Camarasa al món tothom en parla, és la segona més gran d’Europa en aquella època

Comencem amb una radiografia ràpida de la teva novel·la Joan. Completa la frase...
La presa és un llibre... d’intriga.
Va dirigit.....a tothom a qui li agrada llegir.
Els protagonistes són.... el reflex de la societat dels anys vint.
Què enganxarà al lector? El suspens i un desenllaç inesperat.
 

La presa és el teu primer llibre. Perquè decideixes començar a escriure?
Va ser com una ‘xispa’. És com si les estrelles s’alineessin al teu voltant i un dia em vaig dir: 'tinc l’energia, tinc les ganes i tinc la inspiració, doncs som-hi!'  Llavors el llibre et surt sol. Fa dos anys vaig començar l’aventura donant cara i ulls a un projecte que me l’estimava molt i ara fa poc que l’hem publicat... des d'aleshores no he pogut parar.
 

On comença la teva història...
Situem la història a començaments del segle XX, en un poble perdut en un racó de mon on els americans decideixen construir una gran presa. Això suposa una revolució al poble i l’arribada de milers de treballadors i de lo desconegut: de la maquinària, cotxes i d’aventurers. Tot això, conforma un còctel que construeix una novel·la d’intriga que té pinzellades de novel·la negra, tocs de novel·la històrica i una mica costumista que ens aproxima a aquella època.
 

Els protagonistes són tres immigrants que fugen del seu poble, tres nois de Murcia. Murcia llavors exportava tota la mà d’obra d’Espanya de mà negra de misèria i arriben a Camarasa de forma casual. Durant el trajecte s’adonen que  hi ha molta gent que també ha marxat  en busca de feina. I ells es deixen portar per aquesta ona i arriben a Camarasa, que en principi no era el seu destí. Arriben arrossegats pel moment, per la gent i pel treball.
Els nostres protagonistes acaben pagant amb aquesta novel·la la tragèdia del passat. Ells arrosseguen un passat trist i al final la vida els hi passarà comptes.
El desenllaç del llibre ens portarà fins a un punt on es parlarà de legalitat o legitimitat.  És un problema que cadascú resoldrà particularment i tots ho farem de forma diferent.
 

La teva novel·la acaba sent tota una lliçó d’història que dibuixa els anys 20 a Ponent?
Correcte, jo crec que és una lliçó d’història que toca les emocions. El context que dibuixo al llibre és real i l’època també.  Tots els fets de la novel·la passen durant un període de la construcció de la presa, l’any 1919. Un període marcat per una gran vaga, la Canadenca. Trobarem anarquistes, revolucionaris, treballadors i trobarem misèria perquè al aturar-se les obres els treballadors es queden sense feina i sense diners i això provoca conflictes socials i problemes al poble de convivència.
 

La construcció de la presa va marcar un abans i un després en aquest petit poble de la Noguera. Creus que en som conscients?
No s’ha valorat justament les aportacions que la construcció de la presa va fer a Camarasa. Però si som justos amb la història crec que hauríem d’estar molt agraïts a la construcció de la presa.
Aquella construcció va ser per Camarasa com un Golden rush , com la febre de l’or.  Penseu que amb només tres anys arriben a aquest petit poble milers de treballadors, prostitutes, jugadors de cartes professionals, vedettes que debutaven a Barcelona. El seu destí era Camarasa perquè aquí hi corrien els diners, el vici i la tragèdia. Els trens que pujaven cap aquí dalt se’ls hi deien Transmisèria perquè treien la gent de la misèria i se’ls hi donava feina. Si enlloc de parlar de Camarasa parléssim de Kentucky li diríem la febre de l’or, jo en dic la febre de l’aigua,  perquè tot ho movia l’aigua. M'agradaria fer un incís... hi ha uns personatges que se'n parla poc però que són molt interessants, que són els americans, enginyers que es mouen amb les grans obres d’infrastructura americanes arreu del món. Són ellls els quins venen a construir la presa, nosaltres només posem la mà d’obra, l’enginyeria la posen ells.
 

Què ens porten els americans a la Noguera?
Situació al mapa, un canvi social, diners i futur al poble que durarà durant 60 i 70 anys.   Amb la construcció de la presa arriba el forte americà. Al poble ningú estava acostumant a veure cotxes.... arriben els cotxes, camions, arriben les grans màquines que venien del canal de Panamà.
 

Ens deixen canvis socials molt importants. Ens deixen feina, la gent del poble té un lloc on anar a treballar i guanya un sou. Abans no passava. Abans era un poble agrícola que no tenia cap carretera que el connectes a la civilització.
Segon fet important, La construcció de la presa situa Camarasa al món tothom en parla,  la segona més gran d’Europa al seu moment inaugurada per Alfons XIII.
Tercera molt important i anecdòtica. Ens porta fins al futbol.  L’any 1920 Camarasa té un equip de futbol que vesteix de negre i l’escut és una calavera i els dos fèmurs creuats.  Després aquest símbol el veurem a les torres d’alta tensió com a símbol de perill.  L’any 1920 Mr Smith, que és l’entrenador i el director de l’obra és qui porta l’equip. Si ens traslladem a la història segurament va ser dels primers que va tenir jugadors internacionals, que jugaven a la premier anglesa amb equips com l’Arsenal.

I també ens descobreix un esport que queda una mica  amagat, el tennis.  Els treballadors quan pugen i baixen de la presa veuen per primera vegada la imatge de dos senyores vestides de blanc jugant amb una raqueta. Una imatge de contrast.
 

Primeres impressions del teu entorn...
El que més gràcia em fa és quan em diuen - gràcies per situar Camarasa al mapa, gràcies per situar Lleida i les Terres de Ponent. 
M’adono que la gent estan una mica recelosos. Sempre ens parlen de fruita, gelades i pedregades i per primera vegada molts es veuen representats al llarg de la història amb un moment històric i un gran fet. Em va sorprendre però em va alegrar moltíssim.
 

Aquest any has viscut el primer Sant Jordi com a escriptor com ha anat? Vendes?   He viscut un Sant jordi molt especial, des de l’altre cantó, cosa que sempre havia somiat, signar llibres, presentar-los i parlar amb la gent.
 

Projectes? Nou llibre? També del territori. T’agrada la ficció o ens sorprendràs amb un altre
Nous projectes. Jo tinc un petit defecte que se’n diu hiperlocalisme. A mi m’encanta la Noguera i les Terres de Lleida. L’any que ve hi haurà llibre situat a la comarca de la Noguera casi tot , una novel·la d’intriga amb un nou personatge que coneixerem.
 

Què els hi diries a tots aquells que tenen històries amagades en un calaix...
Crec que quasi tots en un període de la nostra vida ens ha passat pel cap escriure un llibre. Jo us animo a escriure, a embrutar fulles, a enfrontar-se a la fulla en blanc. Com em va dir una vegada Rosa Fabregat, tu imagines lo que escrius? Doncs escriu-ho! I vaig seguir el seu consell. Sobretot escriure escriure i escriure, després de llegir llegir i llegir.  Jo crec que he arribat a escriure perquè he llegit molt.
 

La teva recomanació per sortir de casa
Jo recomano caminar, menjar, beure i comprar a la comarca I sentir-se orgullós de la Noguera i de Ponent.
 

Vols afegir alguna cosa més...
Sí, m’agradaria fer una crida i una crítica a tots, i jo entre ells. Crec que hem deixat escriure la història de Lleida des de fora. I això és un pecat que hem fet i cal canviar! 
 

També et pot interessar