Maria-Mercè Marçal: Que no mori la revolta

Redescobrim l'univers de Maria-Mercè Marçal tot trepitjant els escenaris de la seva infantesa

Marina Pallàs Barta

27/03/2019

Llibres

MMM. El teu nom és com una serralada; Maria-Mercè Marçal. Alta, agresta i pura, dones les vistes més clares a aquelles que venen darrere teu, grimpant amb les mans. Com tu vas fer sempre, lluitar i alliberar-te amb les teves pròpies mans. I amb què vas sembrar, també per nosaltres, més llibertat.

Rondaven les set de la tarda i la llum queia tènue sobre els camps plans d’Ivars, tot donant a aquell vast jardí delimitat només per les muntanyes un to que sospitava poc atzarós. Efectivament, la vista que envoltava aquella casa tenia la mateixa composició que les seves poesies. Aquell idil·li i melangia em feien pensar que sí, que allò que abraçaven havia de ser la masia on es va criar Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998), la poetessa més popular de la literatura catalana i, alhora, tan vagament estudiada (Lluïsa Julià i Josefa Contijoch són algunes de les autores que confirmen l’excepció, i també Maria Nunes, un article de la qual ha guiat la redacció i cronologia d’aquest reportatge [1]). La tres voltes rebel encara ara, 21 anys després de la seva mort prematura, quan els seus mots reprenen, en llegir-los, tanta o més força que la que ella els donà, dotant-los, per instint, però també a consciència, de sentit i de vida.

Així m’ho indicaven també les coordenades al meu mòbil que havia extret de la genuïna web endrets.cat, que situa sobre la geografia catalana els indrets clau de la vida dels autors i, per tant, també de la literatura catalana.

Rere la porta reixada, ja davant la casa, un caminet recte s’obria fins a l’antiga masia, i a l’esquerra, un gran desmai, preciós i potser encara més antic que la mateixa casa, em donava la benvinguda. A la dreta, dos jardiners que no arribaven al trenta s’encarregaven de trobar i mantenir l’harmonia entre les bardisses del jardí, en contrast al ritme estrident de la música que sortia de la furgoneta aparcada al fons, amb les portes obertes de bat a bat.

–Hola! Hola!!! –Vaig haver de cridar fins a superar els decibels que retrucaven entre les parets de la finca, mentre estirava el braç per la reixa. Un d’ells es va apropar.
–Perdona. Saps si aquesta és la casa de Maria-Mercè Marçal? –I em vaig penjar la càmera darrere l’espatlla ja que, d’entrada, la meva presentació ja havia estat prou indiscreta.
–Nen!!! –crida al seu company, mentre assenyala enrere, cap a la masia– Saps si es diu… Maria... Marçal?
–Bé, ella es va criar aquí, però no…
–Espera! Hi ha un senyor a dins que sí que ho sap, tot això.

I es va perdre cap a l’interior del jardí. Uns minuts més tard, s’apropava un home amb un somriure d’orella a orella. Llanço de nou la pregunta.

–Mmm… Bé, això era Cal Tous.
–Tous!!! Sí, clar! Cal Tous!! –i vaig haver de contenir un salt.

Molt amablement, i després de vorejar-la, el Carlos em va deixar passar a l’interior de la casa (que ara és Can Salvadó, una casa rural), que datava de 1913 i que vam travessar a través del portal original, després d’obrir-lo amb una clau immensa i pesada, també original. A dins, vam recórrer unes arcades que duien fins al que foren els estables de la casa i, finalment, les estances dels treballadors. Escales amunt, al primer pis, trobàvem les cambres i salons on feia vida la família. D’una banda, s’obrien amb vistes panoràmiques a la plana que conduïa a les muntanyes, repassades en blau al fons. Allà a l’horitzó s’hi dilucidaven, volant encara amunt, els somnis fugits d’aquella petita Maria-Mercè Marçal que va haver de créixer a la força quan, en morir l’àvia Francisca, la casa que havia alçat a principis de segle l’avi Joan va passar en mans del seu oncle Josep, l’hereu, que va expulsar-los d’aquell petit paradís frustrat. Aquella família de pagès va haver de reinventar-se i començar de nou lluny de les arrels i la casa pairal, primer a Barbens, i després de nou a Ivars.

L’altra banda de la casa donava al sol ponent, i a aquell desmai misteriós atrapat en una solemne reverència. Si en arribar havia pogut captar la mateixa melancolia que tenyia tota la seva obra poètica, de ben segur que aquell robust arbre (tan antic com la casa, tal com em va fer saber en Carlos) representava l’element que em faltava: la seva força i vitalitat, aquelles que sempre van donar corda a la seva rebel·lia. Un cop al jardí m’hi vaig apropar en silenci, fins al punt on el terra mostrava unes arrels enormes que sobreeixien com rèptils nedant entre els meus peus. Em preguntava si, algun cop, la Maria-Mercè, que ja va conjurar els seus primers versos als sis anys, hauria trobat inspiració als peus d’aquell vell amic, quan de sobte vaig veure com l’arbre s’obria en vertical, mostrant una peculiar marca que el recorria de cap a peus, com una nafra que havia fet crosta. Un llamp l’havia partit pel mig, em va dir en Carlos, tal com l’expulsió sobtada d’aquella casa va partir la infància de la poetessa. Així en va deixar constància molts anys després d’aquell fet:

“Si hi entrés, però, de segur que no hi trobaria el paradís que sento perdut sense haver posseït mai”.

Amb tot, l’arbre s’havia alçat desafiant i majestuós, fins a ser més alt que la mateixa casa.

Explícitament, Maria Mercè-Marçal semblava que no en volia saber res de la masia, però en tota la seva obra, les seves arrels sobreïxen robustes, en forma de metàfores que sempre la retornen als paratges rústics, límpids i innocents de la plana. Potser aquell dia havíem fet una mica de justícia en reconèixer i, per tant, fins i tot retornar-li en certa manera, la seva marca innegable en aquell indret, tal com l’indret marcaria per sempre la seva poesia.

Immersa en l’ambient gris de la tardor del 63 a la ciutat de Lleida, i partint d’un record trist de l’escola franquista, Maria-Mercè Marçal comença el batxillerat de lletres i descobreix en la literatura nous mons que ja no pararan d’estendre’s, on ella s’immergirà fins a adquirir una cultura, llengua i veu poètica pròpies. Un cop a Clàssiques, a la Universitat de Barcelona (1969-1972) coneix Ramon Pinyol, un dels capdavanters del grup de poetes universitaris “la Generació del Mall”, amb qui estableix una estreta complicitat que finalment els duu a casar-se i independitzar-se junts. Pinyol l’introdueix en cercles de la cultura catalana, on coneix referents decisius en el seu univers com Carles Riba, J.V. Foix i Joan Brossa. Però aviat, Maria-Mercè Marçal reconeix no haver acabat de trobar el seu lloc al Mall, on sempre se la coneixeria més “com acompanyant del Ramon, que no pas com jo (ella) mateixa”. A poc a poc, i a través d’una crisi total d’autoestima, diferències en l’àmbit personal, afectiu i sexual es fan paleses en la seva relació amb en Ramon, amb qui afloren tensions i incompatibilitats més enllà del que comparteixen en l’àmbit polític i intel·lectual i, fins i tot, dels ideals. La crisi culmina l’any 75 amb la seva separació, moment des del qual aquesta es va articulant en forma d’activisme i militància política, quan Maria-Mercè Marçal pren consciència de la dimensió social del seu paper secundari en tant que dona. Un fet que no vol deixar passar mai més per alt a cap nivell, de manera que el fa de la seva situació de dona i poetessa centre del seu pensament. A través de la recerca de la identitat i d’un espai propi, “una cambra pròpia”, tal com ella mateixa expressa, supera la crisi mentre s’embarca en incomptables i intenses aventures d’amors, amistats, literatura, política, defensa de la llengua, feminisme i maternitat. L’any 76 es converteix, amb 24 anys, en la primera dona en guanyar el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes, el poemari que s’obre amb la seva famosa divisa:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Amb aquesta deixa clar que, amb tot, de la seva condició “no triada” en fa la base de la seva identitat, sense res que plànyer, sinó al contrari: és la seva “triple rebel·lió” que la durà a reafirmar-se i a viure també com a forma mateixa de revolta, esdevenint indissoluble “vida i poesia (que) fan la trena, indestriables”[3].

Mostra d’aquest aliatge indivís entre vida i literatura és el monument dedicat a l’autora que em constava que hi havia als peus de l’Ermita de la Mare de Déu de l’Horta d’Ivars, i que em va costar tant de trobar. Tant, que vaig donar tombs a l’ermita fins que se’m va creuar una senyora, a qui li vaig preguntar si sabia on hi havia una gran M metàl·lica.

–La de la Maria-Mercè Marçal? És allà! –Jo només veia arbres i fulles.–Sí, allà! No la veus...? És que clar, saps què passa? Que la seva filla…

És clar! No hi havia donat! Vaig córrer cap a l’heura i, efectivament, en apropar-m’hi des del davant, les lianes van anar acusant una M gegant, coberta de verd.

Heura Marçal va néixer el novembre de 1980, d’un embaràs fruit de la relació amb un company casat. Maria-Mercè afrontà la maternitat en solitari, amb la seva visió i força particulars, com un acte més de reafirmació i rebel·lia. Sal oberta, qui sap si com el femení utòpic del cel obert amb què es confon, “en reble”, en la seva primera divisa, tracta el tema de la maternitat d’una forma que no tenia precedents literaris, i converteix, a través de mots juganers plens de força, en causa i insígnia tot llast i ferida.

Poesia per arribar a mons somiats i desitjats, i somni i desig per retornar a la poesia. Una arma per viure i dotar de vida. L’autora la va usar constantment per construir-se i descobrir-se, mentre a la vegada construïa el seu univers literari, i descobria més personalitats amb qui compartir-lo, des de noves veus i referents, fins a Fina Birulés, la seva parella i companya de vida, durant tots els anys feliços que van precedir l’hora en què es va apagar la poetessa.

“M’esforço no pas a sobreviure, sinó a viure”, va declarar aquell 1998. I precisament és per això que, malgrat no sobreviure a la malaltia, Maria-Mercè Marçal segueix viva. Rere els versos, des de les vistes a nous horitzons que ens deixa la seva obra, com una serralada alta, agresta i pura. L’escriptura fou una forma de revolta, però ara, sobretot, és un llegat que ens deixa, sempre a punt de rebel·lia.

Hi ets i no hi ets. I t'abraço retuda.
T'estimo com estimo aquest cos d'aigua
que s'emmotlla al teu vidre sense tall,
que vibra amb veu de gorga subterrània.
Per tu l'estany escampa arreu miralls
de doble faç: sóc jo i sóc una altra.
I tu ets jo, petit desig obert
al fons de tot, paràsit que m’habites
tan dolçament com el sol beu la pell
del salobre i com l’heura escala la tenebra.
Talp sigil·lós com un secret, que excaves
túnels inèdits dins la meva raó
per al meu cor que s’obre amb pluges de campana.
Per cinc mesos encara!, i per molts anys! [2]

[1] Nunes, Maria (2018). “Maria-Mercè Marçal: una biografia”. Revista de Catalunya, Núm. 304 , 176-186
[2] Marçal, Maria-Mercè (1985) [1982]. Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall
[3] Marçal, Maria-Mercè (2000) [1989]. Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent