Emília Rovira: "Mai he fet cançons pensant en què pot vendre"

El 26 de febrer l’auditori Enric Granados de Lleida acollirà la presentació del disc 'Amor i Ràbia'

Idoia Perich

16/12/2020

Música

Obrim fil de connexió cap a Oslo per parlar amb l’Emília Rovira (Reus, 1989). Ens contesta des del recolliment de la seva llar, on diu que ja fa més de tres setmanes que no hi toca el sol. Ha après a trobar la serenor envoltada de paisatges tranquils i nevats i la companyia de les garses, comenta. La cantant, pianista i compositora lleidatana presenta ‘Nadala’ un poema escrit per Pere Rovira que se centra en la situació dels presos polítics. L’Emília l’ha a musicat i inclòs al disc ‘Amor i Ràbia’. El disc es presentarà el 15 de gener a través de les diverses plataformes digitals. Conversem amb ella de ‘Nadala’, d’’Amor i Ràbia’ i d’altres projectes en què ha participat.

M’agrada contar històries en tots els mitjans possibles, qui sap si algun dia podria fer un ballet!

- La lletra del tema ‘Nadala’ és un poema escrit pel teu pare, l’escriptor Pere Rovira. Tu el musiques i el cantes. Com s’ha desenvolupat la idea del duet?
M’agrada musicar poemes, fa anys que ho faig. El meu pare és escriptor i he musicat molts dels seus poemes. A finals del 2017 ell va escriure ‘Nadala’, aleshores eren quatre els presos: els Jordis, Junqueras i Forn. Aquell poema em va colpir, era un moment en què tots estàvem molt sensibles amb la realitat política. Em vaig asseure davant del piano i, de manera molt orgànica i natural, em va sortir música i veu. Vaig enregistrar la cançó l’hivern següent, només amb piano i veu. La vaig publicar a les xarxes i ràpidament es va compartir molt, va agradar. Sabia que quan tingués l’ocasió volia gravar-la amb un arranjament orquestral i fer-ho bé, dedicar-hi el temps necessari, així com comptar amb l’arranjament del compositor noruec Knut Avenstroup Haugen. Era una de les cançons que m’agradaven i sabia que la voldria incloure en un futur disc, i així ho he fet.

- Què en diu l’autor Pere Rovira, el teu pare?
Està molt content, molt emocionat. De fet, és que jo crec que és una de les millors cançons d’aquest disc. El meu pare és molt melòman. Pel que fa a la música, a l’hora de compondre jo sempre ho faig sola. El resultat ja el coneixeu!

- ‘Nadala’ fa referència i està dedicada als presos polítics. En denuncieu la realitat que viuen. La música és un bon suport per a fer-ho?
Totalment, és una eina de denúncia des de sempre, passant per la cançó protesta a totes les revolucions llatinoamericanes i de tot arreu! De fet, històricament la música ja animava a les tropes a la guerra, i alhora serveix per calmar, amansir les feres. La música és un art que toca parts del cervell absolutament emocionals, hi va directe, no en fem el processament lògic que podem fer quan llegim o escoltem unes paraules. La música és com l’olfacte. És una eina que té un poder màgic!

- Algú et diria que la música no té capacitat de transmetre cap missatge en concret per si sola, que el que evoca a algú pot divergir totalment del que evoca a algú altre.
Jo crec que objectivament la música sí que transmet, pot expressar coses. Si tu escoltes una simfonia, que no té lletra, ni missatge concret també desperta certes emocions.

'Nadala' del disc 'Amor i Ràbia', d'Emília Rovira | Llorenç Melgosa
- El disc porta per nom ‘Amor i ràbia’. Què hi podem trobar?
És meitat i meitat. Hi ha una part de ràbia en el sentit de denúncia, especialment sobre violència sexual masclista. Després hi ha cançons d’amor feliç i tranquil. També hi ha un tema que parla de la realitat dels refugiats.

- Vius a cavall entre Catalunya i Noruega. Com entomes la presentació del disc a una banda i altra, si a més hi sumem l’estat d’emergència sanitària en què vivim?
Enguany, i per responsabilitat, crec que s’ha de viatjar el mínim possible i durant aquestes festes no vindré. Si després la situació ho permet perquè no hi ha hagut rebots, ni cap situació greu, la meva idea és venir a Catalunya a finals de gener. Ja tinc algun acte de promoció agendat per presentar el disc i poder assajar amb la banda. Fem el concert de presentació amb una banda molt completa el dia 26 de febrer, a l’Auditori Enric Granados de Lleida. És un lloc molt potent, en tinc moltes ganes. A Oslo encara no hi ha data de cap presentació, perquè aquí hi ha hagut més tancament social i s’han cancel·lat moltes activitats culturals, així que penso que potser ja de cara a la primavera podrem començar a planificar algun acte i concerts aquí.

- El disc beu d’influències sonores d’aquí i d’allà?
Doncs no és de sonoritat nòrdica, més aviat és mediterrani, fins i tot hi ha alguns sons aflamencats. També hi ha influència de la tradició anglosaxona. En la temàtica, hi ha una de les cançons que es diu el ‘Nus del fred’, és una cançó d’amor a Noruega, de com m’ha atrapat aquest país, aquest ritme diferent, aquesta ombra que fa sortir un altre sol. És un país molt diferent de Catalunya. Escandinàvia és un món molt desconegut en comparació a altres parts del món.

- Ara fa sis anys que hi vius?
Sí. Em falta aprendre millor l’idioma, em defenso, però no parlo el noruec com parlo l’anglès, i és una cosa que em sap greu. Ara entenc com de vegades la gent que ve a Catalunya els costa parlar el català o els fa vergonya, en tinc una altra perspectiva. Amb el temps em plantejo millorar el meu noruec.

- La música obre la porta a fer d’altaveu de moltes realitats. Així com mostres amb ‘Nadala’, també estàs compromesa amb altres aspectes. A ‘Rei de l’inframón’ i a ‘Dona ferida’ dius que ‘callar també és dir una mentida’.
Jo crec que durant molts anys s’ha callat. Hi ha hagut l’oportunitat de donar a conèixer aquesta realitat d’una altra manera. A partir dels hastags #metoo, #cuentalo o #noestasola la cosa ha anat canviant. Tot sovint les dones que hem patit i viscut violència masclista ho hem silenciat. Ara hi ha hagut aquesta tendència i oportunitat de veure que callar és mentir, és negar una realitat, així que ho hem de verbalitzar. Ara ens adonem que moltes dones del nostre entorn han patit la xacra del masclisme en els diversos vessants. Tots aquests moviments fan despertar i això són conquestes. Costa molt, però cal parlar-ne.

- No et fa respecte parlar?
Per què? De vegades veus que comença un artista amb molta convicció a defensar certs temes i potser en fer-se més conegut ja no parla tant de temes sensibles. Són eleccions i cadascú pot prioritzar, és totalment respectable. Ser músic és molt dur i et pot abocar a la precarietat. Dir les coses sense embuts, a més, et pot tancar portes. Però ja fa molts anys que faig activisme i ja sé que potser en certs espais no se’m convidarà a actuar, ho assumeixo. Que això passi parla dels valors de cadascú, dels meus i dels de qui no programarien artistes com jo.

- L'art ha de ser polític?
Bé, hi ha artistes que segurament no estan tan polititzats, o que el seu centre d’interès és un altre, posem per exemple la natura, llavors segur que a les seves obres hi haurà molts elements que ho reflecteixin. A mi sempre m’ha agradat saber el que està passant, informar-me’n, i sempre m’ha interessat molt la política, fins i tot potser m’hagués agradat dedicar-m’hi. Si és així, com ho puc amagar? És el que em surt. Mira, a mi m’agrada molt nedar a mar obert, al Mediterrani, i moltes vegades el pensament em dóna voltes mentre nedo i penso que, quan vaig mar endins, em podria trobar el cos d’algun refugiat. El pensament no para i és impossible que això no es plasmi en el que estic fent en cada moment. Mai no he fet cançons pensant en què pot vendre o què pot agradar.

- Parlant de modes, creus que poden arribar imposar-se de tal manera que silenciïn altres projectes, que poden ser tant o més bons, però que no siguin tendència?
El problema de la moda és que uniformitza i que et diu què has de fer i consumir. En qualsevol classe de moda passa i això desnaturalitza, En l’àmbit musical, jo visc força al marge de la moda i es nota en les meves composicions. Jo no en tinc idea de quins són els hits que sonen a la ràdio ara mateix, i és una elecció, és deliberat. Com jo dic, la música que jo escolto en gran mesura és de gent que està morta o amb alzheimer.

- Has escrit música i cantat per la banda sonora del videojoc 'Lords of the Fallen', nominada als Hollywood Music in Media Awards del 2014, i cantes al videojoc 'Expeditions: Viking, (2017)'. Com vas viure aquestes experiències?
En el cas dels videojocs, el meu company és compositor de música per a videojocs, s’hi dedica professionalment des de fa molts anys i en algun moment m’havia demanat alguna col·laboració. Es donava el cas que per les característiques de la meva veu i per la meva manera de fer melodies encaixava amb el que buscaven. En altres ocasions, per música ambiental per exemple, també hi quedava bé la meva veu i ho vam tirar endavant. Són experiències sempre enriquidores i espero que en algun moment, si surten més oportunitats en què concordem, pugem seguir fent-ho.

- Com definiries la teva trajectòria professional des dels teus inicis com a fundadora i component d’’EnVers’ fins ara?
Amb ‘EnVers’ musicàvem poesia, ara em fa la impressió que queda molt lluny! Allà vam fer molts concerts i vaig agafar taules. Em va ajudar molt perquè a mi abans m’agafava ansietat en pujar a l’escenari. Després vaig fer el disc ‘Contra la Mort’ amb el meu pare, que és amb base de piano, hi vaig col·laborar com a compositora i també hi vaig cantar en un parell de cançons. Em va agradar molt poder fer concerts amb el meu pare! També vaig produir la pel·lícula que acompanya el disc, aquí l’experiència de treballar amb una artista visual va ser molt enriquidora. Hi ha hagut altres projectes que m’han ajudat a arribar on sóc ara.

- Com has viscut l’experiència de donar a llum el teu primer àlbum com a cantautora?
‘Amor i Ràbia’ és el primer projecte que és meu per complet. No és cap col·laboració, sinó que l’he decidit així jo. Em fa molta il·lusió. Per primer cop m’atreveixo a posar lletres pròpies a les cançons, n’hi ha sis de meves i quatre poemes que he musicat. Al disc hi he pogut explicar històries, explotar la part poètica i narrativa i alhora la música. De fet jo no em sento identificada principalment com a pianista, m’agrada tocar, però potser em sento més cantant que pianista. Ser cantautora em dóna oportunitat de les dues coses. M’agrada haver trobat el punt on els dos mons convergeixen, així com em va agradar molt fer el rodatge del videoclip ‘Rei de l’inframón’, perquè el cinema és una altra cosa que també m’apassiona.

- Ets la fundadora i directora de l’Oslo Internacional Piano Studio, el teu alter ego es diu Émile Alegre i fa música minimalista per a piano… Tens una ment inquieta i polifacètica. Quin podria ser el teu proper projecte?
He vist que a mi el que m’agrada és la música i la narrativa. M’agrada molt contar històries, de fet tinc una novel·la escrita guardada al calaix. En definitiva, m’agrada explicar històries en tots els mitjans possibles, qui sap si algun dia podria fer un ballet! Però val més no anticipar-se… Per això em fa tanta il·lusió ‘Amor i Ràbia’, perquè jo mai he acabat de sentir que trobés el meu lloc, he anat provant, i ara m’he adonat que realment el que m’agrada és escriure i fer música.