Glòria Sala
,
14/05/2015
Música

La Terrasseta de Preixens: "En aquest disc hi ha una sonoritat nova, nosaltres tampoc la sabem definir"

El grup presenta ‘Candidatura’, el seu tercer disc i el més desacomplexat de tots

Foto: 

Malva Fotografia
El grup presenta ‘Candidatura’
Aquest 2015 La Terrasseta de Preixens presenta ‘Candidatura’. No, no es presenten a les eleccions però el títol del seu tercer disc no podia arribar en millor moment. Coincidència? No us ho cregueu pas. Els de La Terrasseta no deixen res a l’atzar i la campanya de llançament del seu nou disc és una estratègia pensadíssima, com la millor de les campanyes polítiques a les que ens farem un fart d’assistir els propers dies. Perquè el llançament d’aquest tercer disc es planteja, precisament, com això: una campanya amb un programa electoral que ja ens agradaria veure fer als polítics de torn. Amb proximitat, sense complexes ni manies, transparent i que desborda festa. Aquesta és l’essència de La Terrasseta de Preixens que, en aquest tercer disc sorprendrà, i molt, amb el canvi de sonoritat que proposen els 12 temes de ‘Candidatura’. Essència 100% Terrasseta, però amb una apretada de rosca més que fa viatjar la banda per estils tant dispersos com el hardcore, el rock, el pop i fins i tot, un narcocorrido a la catalana. Pels amants de la rumba: no us preocupeu, també hi trobareu rumba. I sobretot, festa, molta festa.

La vostra ‘Candidatura’ no podia arribar en millor moment…
Albert Sala: No és casualitat, volíem que el titular de treure el disc fos “La Terrasseta presenta candidatura”. Una mica a l’estil d’un disc de Mojinos Escocíos que es deia “Más de un millón de copias vendidas”, volíem fer un joc semblant. Ens feia gràcia això de lligar-ho amb tota la campanya, perquè dona molt joc i més en un any que hi ha eleccions. De fet, el vídeo de presentació comença com si fóssim en un míting. A més, aquest disc l’hem pensat com una candidatura per presentar-nos a tota aquella gent que encara no ens coneix, és una candidatura de presentació.

Calen presentacions?
Albert: Aquí ens coneixen, però fora d’aquí ben poc.

De què parla aquest disc?
Albert: És una reflexió que encara no em fet!
Marc Vilarrubias: Hi ha la part d’humor que no la volem perdre, ens agrada fer conya i festa, són valors que tenim i que no volem perdre. Però també hi ha temes més reivindicatius i, aquesta vegada, també toquem temes d’amor, però ho fem d’una forma irònica.

Amor amb ironia?
Marc: Per exemple, el primer tema es diu ‘Je t’aime’ i parla de les cançons d’amor. És a dir, és una cançó d’amor que se’n riu de les cançons d’amor, però a la vegada ella mateixa no deixa de ser una cançó d’amor. En definitiva, és una cançó que se’n riu d’ella mateixa. Com nosaltres mateixos.
Albert: I ‘Final feliç’ també és una cançó d’amor, però d’amor impossible. Parla d’un noi a qui li agrada una noia que només vol ser amiga seva i ell acaba anant a fer-se massatges orientals amb final feliç.

Trobem també una Terrasseta més reivindicativa?
Albert: Si, el tema ‘L’estació’ té un punt reivindicatiu i també ‘El riu’, que s’inspira en la batalla de l’Ebre per parlar de la sensación de guerra, de la sensació que no s’han tancat les ferides.
Marc: ‘Pistola’ també és reivindicativa, és una crítica a la llei mordassa. ‘L’estació’ parla d’avançar, jo crec que la pots escoltar de moltes maneres diferents, com un viatge, com una utopia. I després ‘El govern més animal’ és una cançó que té les col·laboracions del Titot de Brams, del Carles Belda, el Joan Garriga i el David Rosell, que també és el productor del disc. La idea és que agafem gent de la faràndula i muntem la nostra candidatura. És a dir, agafem qui ens agradaria que ens representessin en un ajuntament, un govern festiu que fa “follon” als plens, que està sempre de festa… és el nostre full de ruta.

Veig que hi ha per repartir una mica per a tothom….
Marc: Si, també hi temes més quotidians. Com ‘Margaridet’, que parla de la gent que està putejada a la feina i de vegades no se n’adona. ‘La duana’ és un narcocorrido a la catalana que ens situa a la frontera catalana i a la gent que trafica amb tabac.
Javi Tanarro: ‘Àngel i dimoni’, per exemple, va de la temptació, de la bona i la mala sort i, diguessim, del que pot escollir un mateix dins de l’atzar.
Albert: I després hi ha ‘Gruyère’, que parla de formatge. (riuen). Parla de que la vida és molt complexa, però gràcies a la vida hi ha formatge, i això és fantàstic. És la cançó més canyera del disc, és un tema hardcore. Normalment els temes hardcore parlen de política i nosaltres vam pensar que això ja estava fet, volíem fer alguna cosa diferent i hem decidit parlar de formatge. I per acabar el disc, hem triat una versió d’una balada de l’Ortega Monasterio, una havanera que hem passat a l’ska.

A nivell de sonoritat, es manté l’estil de la Terrasseta que coneixíem fins ara i que havíem trobat en els dos discos anteriors?
Albert: No. Així com els altres dos sonaven d’una forma més semblant, aquest sona totalment diferent. Hi ha més guitarres elèctriques, més pop.

Ui… que us feu grans…
Eloi Virgili: Bé, hi ha un ritme una mica més pop, però no és que ens haguem passat al pop.
Albert: Diguéssim que jo aquí al disc hi veig tres cançons que serien típiques Terrasseta i, la resta, ja té un toc diferent. Hi ha una sonoritat nova, nosaltres tampoc la sabem definir. És una altra història.
Marc: Quan comences a escoltar el disc et sorprèn, però a mesura que van passant els temes, vas trobant a la Terrasseta. La gent pensa que la Terrasseta és un grup de rumba però si escoltes aquest disc dius: un grup de què? Perquè pràcticament només hi ha una rumba, que és ‘Àngel o dimoni’.

Aquest gir en el rumb sonor, és una evolució natural o ha estat buscat?
Marc: Bé, de fet aquí ja van sortir algunes tornades pop. I també per naturalesa, un busca sentir coses una mica diferents. Jo crec que si haguéssim fet un tercer disc igual que els altres dos estaríem estancats. Es tracta d’evolucionar, cap a un lloc o cap a un altre.
Albert: Hem fet el que ens ha vingut en aquest moment. Ja feia temps que teníem ganes de foter-li més canya.
Eloi: Jo penso que ens estem estancant perquè continuem fent coses diferents. Ens estem estancant en fer coses diferents sempre.
Marc: Hem de dir també que aquesta influència del pop en moltes cançons és també pel productor. El David Rosell hi ha influit bastant. És la primera vegada que treballem amb ell i ha estat una gran experiència. La veritat és que ha tret el millor de cadascú.

Sorprendrà aquest canvi de sonoritat?
Eloi: Ja ha sorprès. Hem anat penjant algunes pistes a les xarxes socials i la veritat és que ha sorprès molt. El feedback és molt positiu, tot i que també hem rebut algun comentari de l’estil no m’agrada l’evolució que esteu tenint perquè ja no sou el que éreu. Bé, jo crec que tot plegat forma part de la sorpresa i, segurament, hi haurà gent que no ens escoltava abans que ara sí que ho farà. Això és el que busca La Terrasseta, que la gent se senti a gust en la major part del directe. Potser quan toquem el tema hardcore hi haurà una part del públic que no s’hi sentirà a gust, però després trobarà el seu moment de rumba.
Javi: Ho fem per no saturar la barra...

Aquest canvi de sonoritat és també una manera d’obrir-se a nous públics i no estar tan encasillats en un estil?
Marc: Si no agradés al públic no faríem aquest canvi però tampoc és la peça fonamental del canvi. La canya és una cosa que hem canalitzat, que l’hem pogut afegir a les noves cançons.
Albert: Jo crec que hi ha temes com Final Feliç que pot sonar a Razzmatazz tranquil·lament.

Us sentiu còmodes amb aquesta nova sonoritat?
Javi: Molt. S’ha de defensar en directe, incorporem guitarres elèctriques, hi ha una mica de canvi, però en tenim moltes ganes.
Marc: El fet d’haver-hi coses noves et genera una exigència tècnica que fa que et motivi, que t’hagis de preparar les coses d’una altra manera. Aquest disc ens dóna molta energia en aquest sentit.

En aquesta ocasió heu optat per l’autoedició del disc. Sou crítics amb les discogràfiques?
Albert: El segon disc no ho era. Aquest l’hem autoeditat perquè ens venia de gust. Una discogràfica et dona molt suport però bé, jo crec que ens en podem sortir. El disc té també llicència creative commons i també estarà disponible a Spotify i a iTunnes.

El primer directe del nou disc coincideix amb la Festa Major de Tàrrega. Com encareu la presentació d’aquest tercer treball?
Albert: Aquesta vegada no presentem el disc, fem una campanya electoral. L’acte d’inici de campanya és el dia 16 a Tàrrega, allà presentarem les nostres propostes electorals, el nostre full de ruta. El dia 21 de maig fem un acte de meitat de campanya a Reus, a la Sala Submarino i, finalment, farem l’acte de final de campanya el dia 28 de maig a la Sala Apolo2, on la gent ha de venir a “botar”, amb “B” alta. Aquesta serà la gireta de presentació del disc, perquè després ja comencen els bolos d’estiu.

Tota aquesta campanya de presentació implica una certa posada en escena...
Albert: Hem hagut de fer una mica el paripè. Ens estem comportant com autèntics polítics. De fet, de la política a l’artista no hi va gaire. La idea és presentar la Candidatura en el màxim de pobles possible.

Falta poquíssim per presentar el disc. Com afronteu aquest moment?
Marc: Ho vivim amb moltes ganes, tenim ganes que la gent ho escolti. Estem nerviosos per veure les reaccions de la gent, esperem que a la gent li agradi.
Eloi: Vam fer un teaser del disc i de moment la cosa fa bona pinta.

Nervis?
Marc: No, il·lusió. Molta il·lusió. Em fa més il·lusió que surti el disc que no pas tocar-lo. Tinc ganes que la gent l’escolti. Els nervis ja els hem passat. Durant la gravació és on hem passat els nervis però nervis pel directe no en tinc, més aviat  sento il·lusió.

Si haguéssiu de definir el disc amb poques paraules...
Javi: De cartró i rodó.
Eloi: És la òstia amb patinet.
Jordi Palou: Entra fins a la medul·la...
Albert: Hi ha tornades que no te les treus.
Javi: La millor expressió musical que hem pogut fer, com a músic me l’escolto i me’l torno a escoltar i és una sensació que no tenia abans amb els altres discs; abans em saltava algun track. Això no passa amb aquest disc.
Eloi: És veritat. Normalment quan graves no t’agrada escoltar-ho. I amb aquest disc no tens aquesta sensació.
Albert: Jo potser l’he escoltat 120 vegades.
Ramon Llavall: És més madur (riuen).

Més informació: 

També et pot interessar