Pau Llop: "Partim de la música jamaicana perquè és la que ens fa ballar"

- Pau Llop, dissenyador gràfic de dia, i Home Llop de nit i sobre l’escenari.
Home Llop les vegades que em contracten (riures)! El projecte surt d’una manera natural i provocada. Jo sempre havia flirtejat amb la música, sobretot de nit, però mai m’hi he acabat casant. Professionalment em dedico a l’àmbit del disseny gràfic, i pel que fa a la música, i tot i que m’encanta, com que no en tinc formació l’he viscut d’una altra manera. He tractat la música com un petit joc, però sempre intentant fer-la el màxim de bé.

- Abans de l’aparició de L’Home Llop & The Astramats, havies format part d’alguna altra banda?
Anys enrere, havia format part del grup Escalivada d'aquí a Lleida. Era el típic grup de col·legues que muntes als setze anys i que apagues als vint i poc perquè t’ho passes millor fora de l’escenari que a l’escenari. Als tres o quatres anys després d’haver plegat, tenia ‘mono’ i sabia molt bé que era el que em venia de gust fer. I d’aquí en va sortir el primer treball, on vaig comptar amb el suport del Marc Serrats i el Jordi Rexach.

- I així és com neix ‘L’Home Llop & The Astramats’
Sí. En realitat, el producte neix a l'estudi. No existia el grup abans de gravar el disc. L'Home Llop & The Astramats se'ns n'ha anat de les mans i ha anat creixent. D'alguna manera materialitza el fet que cadascú té dues cares i que, si d'alguna manera les pots fer visibles, això que t'emportes.

- Què és el que aportes a l’Home Llop com dissenyador gràfic?
El que intento amb el projecte –que no grup, perquè tampoc té una fórmula 100% estable–, és aportar des de la meva faceta professional –del disseny gràfic i la comunicació– el que entenc que hauria de ser la millor manera de portar un grup. Crec que en un espai reduït com el nostre, el de Catalunya i els Països Catalans, hi ha gent que toca molt bé però no sap exactament com comunicar-se, com vestir el producte i com arribar a la gent. I jo tinc molta cura amb això. Fins i tot, en cada concert, demano a un il·lustrador que faci el cartell personalitzat. Així busquem diferenciar-nos una mica de les bandes estàndards. Busquem un punt una mica més artesà de fer música i de comunicar-nos, tot i estar en ple segle XXI. Volem que el nostre missatge es rebre d’una manera amable.

- Com a Home Llop, dus a la teva esquena una maqueta, un LP i un EP. Com creus que han rebut aquesta sonoritat els públics?
De fet, fa dies que donem tombs a aquesta qüestió. És complicat valorar la rebuda, perquè som un grup que costa etiquetar-nos i transitem entre diversos espais musicals. És difícil arribar al públic perquè la indústria musical funciona d’una manera molt clara, i és a través de distribuïdores. I, en aquest cas, nosaltres ens autoeditem. La rebuda del primer EP va ser una mica la rebuda d’amic o de militant. Per sort, hem anat fent moltes coses fora de Lleida, cosa que ens ha permès ampliar el cercle. Però durant la presentació del segon EP, ens hem adonar que tant hi havia gent propera com d’altra que no coneixíem. L’ambient va ser molt festiu, havia molt bon rotllo i això es degut a causa de que la nostra música entra molt bé.



- Com és la vostra música?
La nostra música té una sonoritat que mira als anys seixanta, sense un afany revivalista (tot i que busquem el so antic amb els instruments que utilitzem), i a la música jamaicana. Però que sona modern perquè compta amb els equips de so actuals i perquè tenim una actitud moderna. Partim de la música jamaicana perquè és la que ens fa ballar. En aquest aspecte, ens diferenciem d’altres propostes perquè quintets n’hi ha pocs (i la sonoritat majoritària és la de vent); també perquè ens referim a les bandes dels inicis dels seixanta i no tant a l’onada anglesa posterior, i que a més a més ho fem amb una posada en escena actual.

- Parlant d’estètica, la transformació de Pau a Home Llop per pujar a escena consisteix a ficar-se gomina i clenxa, americana, etc., una transformació una mica a la manera una mica de Superman i que recorda als musics de bandes mod dels seixanta.
Ara ja ho hem anat canviant això (riures). Però inicialment aquesta era la dinàmica. Faig la broma moltes vegades que vaig formar aquest grup per poder vestir 'traje' (riures). L’estètica forma part, un cop més, del producte. De fet, va molt lligada al procés de transformació licantropa. Si vols separar-te una mica del personatge de dia, i necessites crear un àlies, ajuda molt canviar el tipus de vestimenta que portes. Al cap i a la fi, per mi pujar en un escenari és actuar a partir d’una música.

- Sorprèn, per altra banda, que tot aquest treball ‘a la jamaicana’ l’expresseu en català.
Cantem amb català d’una manera molt natural. Jo parlo en català i si hagués de cantar en anglès no seria el mateix. D’entrada perquè no tinc un bon accent ni em sentiria còmode fer-ho així. Actualment cantar en català és una normalitat aconseguida i crec que ara la militància està en què el català estigui present en quasi tots els àmbits de la música. Sense fer-ne bandera de l’ús lingüístic.

- Explica’m què és el ‘so aborigen’?
L’expressió va sorgir d’una altra broma. Personalment, el projecte beu de la cultura jamaicana, però també té una forta connexió amb la recuperació de lletres i versions que va tenir lloc durant els anys seixanta a Catalunya. Al voltant d’això, hi ha un moviment que es diu ‘modernisme aborigen’, al qual a Lleida la representació ve de la mà de Natros Sols, que el que pretén amb aquests dos conceptes –‘Modernisme’, perquè està lligat a la cultura mod anglesa dels seixanta; i ‘aborigen’, per la presa de terra de quelcom fet aquí– és produir un xoc de modernitat i ancestralitat. A l’hora de titular el primer EP vam voler retre homenatge a les frases publicitàries dels discs dels seixanta del tipus ‘Disco estereofónico’ o ‘Sonido autentico’. I vam afegir-li el qualificatiu d’‘Autèntic so aborigen’.

- Quins propòsits té l’Home Llop per aquest 2018?
La idea bàsicament és promocionar el segon EP arreu, toca a casa i a fora, i fer que la gent es pugui moure amb nosaltres.



- El projecte neix enmig de molt bon rotllo, amb ganes d’experimentar i passar-s’ho bé a l’escenari. Com ho veu a llarg termini?
Pregunta complicada (riures). Crec que mantindrem la fórmula de treure EP’s amb quatre temes, perquè pots focalitzar molt els teus esforços. En el darrer cas, hem fet un homenatge a l’antic Hotel Jamaica de Lleida amb quatre cançons que enfoquen quatre històries d’amor diferents. La fórmula de l’EP m’agrada molt! I potser en el pròxim traiem versionarem únicament un grup i revisarem quatre cançons seves. Qui sap!

- Parla’m de les teves influències musicals.
En conjunt tenim influències de diverses bandes: música jamaicana, música sixty (ye-ye, pop), jazz, música negra, etc. Però, personalment, i fent una mica de conya, si pogués de decidir els meus pols d’influència serien Amy Winehouse i Núria Feliu, passant per Trau, The Aggrolites, The Bonds, Georgie Fame i Gregory Porter. És curiós perquè quan vaig demanar influències a nivell de grup, els que es van repetir molt van ser els The Beatles, que no són un grup precisament jamaicà, tot i que molta gent de l’àmbit jamaicà els ha versionat.

- Si haguessis de triar una de les quatre cançons d’’Hotel Jamaica’, quina escolliries?
‘És lluny el setembre’ ens va servir per fer el llançament del treball, i li tinc molta estima. Però la que més flueix als directes és la versió del ‘No em deixis mai’ del ‘Don’t let me down’ dels The Beatles. Poder-la interpretar és per mi sinònim de moment àlgid. L’hi tinc molt afecte perquè suposa el trencament d’una etapa prèvia i d’evolució del projecte.

- I si toques triar un escenari on actuar?
Te’n diré un de conya on mai hem tocat però que ho va ‘petar molt’ perquè s’hi va programar durant molt de temps música jamaicana: la Sala Polivalent d’Alfés. No sóc massa mitòman amb això, però m’emocionaria molt tocar al Palau de la Música.

- Com veus l’actual música catalana i lleidatana?
En l’ambit català, la veritat és que no n’escolto massa; d’uns anys cap aquí, he canviat una mica el marc geogràfic musical. Potser hi vaig estar més connectat durant la meva adolescència, als Vins Vells de Lleida. Vaig beure del rock radical del tipus Kortatu o Obrint Pas, també del folk, la música jamaicana com Dr. Calypso, etc.; darrerament potser escolto més bandes internacionals. Pel que fa a l’escena local sí que n’estic una mica al cas del què es mou ara, però el meu imaginari se centra en altres sonoritats. En tot cas, crec que Lleida ha estat una ciutat amb molta activitat musical i molts bons músics, però s’ha perdut una mica l’aposta per grups poc coneguts, tant pel que fa a programació com en el consum. Abans potser s’apostava més per sons desconeguts i es remenava més. Trobo a faltar més cultura underground a Lleida!

- Envia un missatge als nostres lectors i lectores!
D’entrada, els diria que si tenen un neguit per fer quelcom, que el facin. Que segueixin el seu instint. A mi és el que m’ha motivat a fer el projecte. I també animaria a tothom a escoltar-nos, que ens podem trobar a l’Spotify, al bancamp i als EP’s físics.