Jump to navigation
Milagros Carvalho va nèixer a Galícia i va venir a Barcelona amb vint anys per posar-se a treballar de minyona. Va ser al mateix barri de Sant Antoni on un dia va conèixer el seu marit. "Nos encontramos un día en un bar de gallegos que había en la calle Príncipe de Viana". Ell era de Granada. Es van casar i, junts, es van posar a regentar el quiosc. "Mi marido ya hace 25 años que murió y entonces he quedado yo solica, y solica sigo" . Ha aguantat més de 55 anys la temptació de desistir en carrers plagats de franquícies i basars xinesos. Ha vist passar els anys grisos de la dictadura, la transició, la Barcelona guapa, la Barcelona multicultural, i ara la Barcelona assetjada pel mercat i pel turisme. Però ella continua, perquè sap que el negoci, entès com al fet de guanyar com a més diners millor, no és la seva prioritat. "Como somos todos conocidos nos entrerenemos tomando el sol".
"Antes tenía palomitas, tenía tramuces, tenía chufas, tenía cacahuetes....de todo. Pero ahora todo es de goma". Els clients també la coneixen i apareixen en algun moment del dia. Com ara, enmig de la nostra conversa.- Un xiclet de melón.- Un melón.- Nora, té. Avui li fem estafa al pare. M'ha tornat cinc cèntims de més. No val 10 cèntims?- No, cinco céntimos.- Ah!- Vaaale
Lluny de les xifres desorbitades de les operacions financeres, Milagros es guanya el seu jornal cèntim a cèntim. "Porque qué les vas a pedir? Yo me entretengo y ya está" tot i que assegura que la clientela ha baixat molt. "Ahora se vende muy poquito, no se hace dinero...Des de que empezaron los euros ya malament" explica. "Pero no me preocupo porque con tal que tenga mis gasticos pagados...". "Con tal que tenga para vivir... Porque yo no me voy a llevar nada, sabes?"
Milagros inicia la jornada laboral sobre les onze del matí i acaba també molt tard, cap a les déu de la nit. "No tengo horarios fijos yo". M'explica que viu just davant del quiosc. "De aquí a casa, ni cinco minutos, cruzar la calle y ya está". En aquest espai s'han rodat pel·lícules, li han fet entrevistes, ofertes de compra, però res l'ha fet mai alterar el seu destí. Ni tan sols la por o els robatoris, que han estat constants al llarg de tot aquest temps. "Me han robado tantas veces... Pero bueno, de dinero poco pueden robar ya, lo único que me den un trompazo".- Una de pipas.- Aquí tienes.
"Ves? No me preguntan ni el precio porque vienen siempre y ya lo saben" m'explica. "Ahora no me preocupo porque ya me queda muy poquito" ."Pues bueno qué vas a hacer" baixa les espatlles, em mira, i continua. Fa silenci. "¿Y todo esto que te cuento lo pondrás todo ahí?"- Por favor, la calle Tamarit?- Esta de aquí.- Muchas gracias.- Vaaale Milagros a part de vendre xiclets, pipies i gominoles, informa i habita el barri. Acaba totes converses dient "vaale", amb accent encara gallec. Un "vaale" que s'allarga i s'allarga i l'utilitza com a sinònim d'"adéu". La supervivència deu ser també això: Acceptar i seguir.
