Una discussió sobre l'entusiasme

La conferència inaugural de l'escriptora Remedios Zafra sobre l''Entusiasme, la precarietat i la cultura en l’era digital' que va tenir lloc a l'auditori del CCCB en la segona edició de XOC (Xarxa, Oberta i Comunitat) organitzat per l'Associació de Gestors Culturals de Catalunya ens ha motivat algunes reflexions. Obrim un espai a l'intercanvi d'idees amb l'objectiu de donar una continuitat dialogada al format de conferència en que la transmissió d'idees, com sol ser habitual, es va donar en un context d'unidireccionalitat. Hem volgut integrar la perifèria de l'auditori al propi discurs de la ponent, generant aquest diàleg curt.
 

Anna Zaera: El llibre 'El entusiasmo' (Anagrama) neix d'una frase que Zafra va recuperar d'un estudiant seu: “Ens han fet creure que som lliures, que tenim capacitat per controlar el nostre destí, i que més o menys podem conseguir allò que ens proposem, i aquesta és la principal font de frustració”. Què produeix més frustació l'esperança o la desesperança?

Covadonga G. Lahera: Potser més que de l'esperança o la desesperança, la frustració és una conseqüència de la dimensió i forma de les nostres expectatives, contagiades per aquesta lògica exponencial, rígida i frenètica del mercat que esmentava la ponent. Zafra al·ludia al “control formal” que s'ha instal·lat en l'àmbit universitari -burocratització extrema, compartimentació rígida  de sabers…- i al ciberespai -la política del Like, la hiperproducció, la caducitat gairebé instantània-. Necessitem trobar fórmules que ens permetin canviar el focus de la quantitat a l'essència. I que les condicions laborals i els vincles vitals ocupin el centre. Però, com podem fer-ho des d'una posició precària que tendeix a absorbir tot el temps i a omplir tots els espais?

AZ: Potser l'entusiasme no capturat pel poder podria ser-ne la resposta. La força vital que no està subjecta als rols de producció i de competència. La proposta de Zafra no és una crítica a l'entusiasme -del qual ella en va fer una bona demostració durant el temps que va durar la conferència-, si no, a l'entusiasme capturat pel capitalisme, que obliga als sectors de la població que encara no tenen un "reconeixement institucional" a treballar gratuïtament i a cedir els seu temps de treball i els productes resultants a un preu precari. Tot això, per no perdre la carrera. Una carrera basada en l'ideal de l'individualisme. Potser l'entusiasme entès com a força col·lectiva és capaç de produir canvis. Com comencem? Dient NO a qui?

CGL: És un pas clau, sí, encara que crec que abans de dir NO -perquè si ho hem de dir col·lectivament, que és on trobem la força, hem d'acordar entre tots a què diem NO- cal ralentir el pas, detenir la nostra acceleració, fins i tot parar-nos.  Potser així podríem començar a habitar espais en blanc on acordar uns NOs en comú i, de pas, començar a confrontar junts la “ansietat productiva”, una por molt contemporània que, com la majoria de les pors, no pot encarar-se en solitari. En aquest sentit, una de les imatges més significatives que va utilitzar Zafra durant la conferència va ser una pàgina en blanc titulada “espai premeditadament buit”.

AZ: Sí, potser suportar el primer buit podria ser una experiència revitalitzadora. Una forma de desaccelerar per crear nous codis. Zafra va comentar que “l'objectivitat és el nom que han donat molts homes a la seva subjectivitat” com una forma de restringir l'accés d'algunes dones al món cultural. És difícil crear sense assimilar aquestes suposades "objectivitats". La revoluciço feminista s'hauria de produir al marge/perifèria o al centre? 

CGL: Restringir el nostre accés, a més de silenciar els nostres discursos, comporta, evidentment, l'absència dels nostres cossos dins d'aquest anomenat món cultural. Aquí crec que tornen a ser claus els vincles entre dones per sumar presència i força des d'altres espais. “L'aliança” que proposa Zafra. En primera instància, des d'espais marginals -com tradicionalment s'ha fet- i que progressivament ens puguem “infiltrar”. Són vàries les veus que, en aquest sentit, assenyalen a la repercussió d'una nova onada de feminisme que té les xarxes socials com a plataforma de visibilització.

 

* Covadonga G Lahera
(Salamanca, 1982) Cofundadora i coeditora de la publicació digital 'Transit: cine y otros desvíos', crítica de cinema al Diario de Levante i a Sensacine. Ha col·laborat en mitjans com Blogs & Docs, Lola Journal, Contrapicado, Asiared i El séptimo vicio de Radio 3. Ha editat vídeoassajos, vídeoclips i peces curtes.