Anna Vilamú Bosch
,
12/09/2019
Arts

Enric Puig: "La Escocesa veu l'art com un llenguatge avançat que pot ser d'utilitat per la societat"

Aquest cap de setmana, del 13 al 15 de setembre, La Escocesa celebra els seus 20 anys

Foto: 

CEDIDA
Els tallers de La Escocesa
Dues dècades enrere, diversos artistes amb la voluntat d'autogestionar-se, van llogar una antiga fàbrica en desús de productes químics per la indústria tèxtil al districte de Poblenou, quan encara quedava lluny del punt de mira. Avui La Escocesa és una de les anomenades fàbriques de creació de Barcelona, un pla de política cultural impulsat per l'Ajuntament a finals de la dècada anterior per recuperar antics espais fabrils a través de convertir-los en centres de creació contemporània. Formen part d'aquest pla, centres culturals com l'Ateneu Popular de Nou Barris, la Fabra i Coats o la Sala Beckett. La particularitat de La Escocesa, però, és la seva aposta per l'experimentació i la investigació en arts visuals, allotjant cada any 30 artistes que des de vàries disciplines tenen un interès comú per la recuperació del fer analògic. Coincidint amb Tallers Oberts del Poblenou, unes jornades en què els espais d'art del barri obren les seves portes al públic general i especialitzat durant un cap de setmana, La Escocesa oferirà del 13 al 15 de setembre exposicions als tallers dels artistes, una exposició retrospectiva de l'espai, a més de performances, projeccions, concerts, activitats de muralisme i presentacions de diversos dispositius artístics. Enric Puig (Mataró, 1980) és actualment el director de la fàbrica i aprofitant el vintè aniversari de l'espai l'hem entrevistat per conèixer una mica més com neix el projecte i en quin punt es troba avui en dia.

- Imagino que amb 20 anys poden passar moltes coses: canvis polítics, socials, tecnològics. Quins són els episodis històrics, els punts d'inflexió, que consideres que porten a La Escocesa a ser el que és avui? 
Per mi el primer episodi històric rellevant a La Escocesa pel projecte que estem desenvolupant és precisament d'abans que la fàbrica es converteixi en centre artístic. Parlo del moment, durant els anys 80, en què el model de fàbrica entra en crisi i hi ha una reapropiació de tot el conjunt fabril per part dels treballadors. Per mi és interessant perquè es tracta d'una reapropiació de l'espai per part dels seus usuaris, i per tant ja hi ha una mena de proposta de democratització, d'empoderament. Per altra banda també és el primer moment en què l'estructura fabril, entesa diguéssim d'una manera monolítica, es descompon i comencen a aparèixer professionals. En aquest cas en qualitat d'artesans, gent que està a mig camí entre la producció pròpiament industrial i l'artesania i que comencen a desenvolupar algunes pràctiques dins d'aquell espai.

- Aquests fets d'alguna manera sembla que auguren el moment en què els artistes lloguen l'espai.
Sí. I aquest és el segon moment important, l'any 1999, en què un col·lectiu d'artistes que venia d'un lloc que es deia El Submarí, que estava a Poblenou, decideix llogar la fàbrica. Aquest primer instant és un moment realment de convivència entre aquelles primeres formes d'artesania que hi havia i el desenvolupament d'arts visuals però també d'arts escèniques, fotografia, etc. Pensa que hi havia ferrers, fusters, un antiquari, fins i tot gent que feia ombres xineses. I això coincideix en un moment no només de molta interdisciplinarietat dins les arts sinó també d'aquesta fusió entre una tradició que prové més de l'artesania i una tradició que prové més de les arts visuals.

- I després què passa?
El següent moment important seria el que ve a partir del procés de compravenda. L'antiga fàbrica és venuda per la propietat a Renta Corporación i aquest col·lectiu d'artistes que l'habitava s'activa per tal de fer front a l'estratègia de compravenda que hi havia darrera; comprar per repatrimonialitzar i revendre. El que van aconseguir en aquell punt els artistes va ser que es patrimonialitzés abans de la compravenda i que, per tant, dues de les naus de tot el recinte passessin a ser municipals com a quota patrimonial. Aquí és on els artistes comencen a fer tractes amb l'Ajuntament fins al que finalment acabarà convertint una de les naus en Fàbrica de Creació i ja específicament en arts visuals.

- Aquesta és la situació en què et trobes quan entres a la direcció de La Escocesa.
Sí. I és un moment complicat perquè un dels problemes que tenia La Escocesa era de traducció entre l'autogestió original i les exigències democràtiques pròpies de formar part d'un programa públic; transparència, circulació... I això és un tema sempre complicat, perquè al final si és un col·lectiu d'artistes el que ha fet tota la gestió, ha construït pròpiament l'espai, en quin moment es fa el desencaix?

- És clar. Des que formeu part de la xarxa de fàbriques de creació, el procés de selecció d'artistes funciona a través de convocatòries públiques. Alguns dels artistes que formen part de La Escocesa, però, són encara dels que vint anys enrere van començar el projecte. Com es gestiona aquesta situació?
Tot això prové de la pregunta: què és el que s'entén per una "fàbrica de creació"? En els anys 2000 i pico en què es va començar a concebre el programa de fàbriques de creació aquí a Barcelona, estava dins el paradigma d'indústries culturals, i s'entenia una fàbrica de creació com un procés de professionalització dels artistes. És a dir, per mi la pregunta pertinent és: dins d'una fàbrica de creació -entrant en la semàntica fabril- "què es fabrica?" Aleshores la idea que hi havia de fons -que en realitat mai es va arribar a explicitar- era que els "elements fabricats" eren els artistes emergents en vies de professionalització. Hi entrava un artista emergent i en sortia un artista professionalitzat. En aquest plantejament, però, hi ha dos problemes: el primer que davant d'aquest "element fabricat" que és l'artista en vies de professionalització, "qui és el patró d'aquesta fàbrica?" i per aquesta pregunta cada fàbrica de creació té una resposta. En el cas de La Escocesa és el col·lectiu original d'artistes. I la segona pregunta és "si aquest model de "fàbrica de creació" és vàlid en un moment de precarietat com el que estem vivint ara?" I en realitat no ho és.

- És clar.
Aleshores el meu projecte també va consistir a donar-li més pes a la recerca i a l'experimentació artística però estructuralment també en democratitzar l'espai. En el sentit que tots els artistes que treballessin allà tinguessin les mateixes condicions intentant no perdre mai la que per mi és la gràcia de La Escocesa: el model d'autogestió (és una associació). I la fórmula per provar d'aconseguir això va ser implementant una figura nova, la de soci usuari. De manera que un artista pot deixar de ser resident i convertir-se en usuari, i la seva vinculació amb l'espai pot seguir sent-hi sense tenir un taller privat. Per altra banda, la democratització de l'espai també implica comprendre que aquest model en el qual l'artista en vies de professionalització era "l'element fabricat" feia una mica d'aigües i que, per tant, el que s'havia d'intentar treballar com a "element fabricat" era la comunitat. Tant la comunitat dels artistes residents com aquesta comunitat ampliada dels artistes usuaris.

- I com es treballa aquesta comunitat des de la direcció del projecte?
Vam començar a fer convenis; per exemple, l'últim que hem signat és el que permetrà que tots els estudiants del Programa d'Estudis Independents del MACBA automàticament quan vénen aquí a Barcelona (perquè normalment són estudiants internacionals) passen a formar part de La Escocesa com a socis. També entrant en contacte amb tots els veïns i amb l'escena artística i el públic en general de la ciutat. Això el que acaba provocant és que probablement algú que té un pas per La Escocesa, a través de convocatòria pública com a resident entre 6 mesos i 2 anys; o mitjançant aquesta figura de soci usuari que pot arribar a estendre's fins a 4 o 5 anys, acabi generant formes comunitàries a través de les quals estem experimentant amb noves formes de vivència de relació artística, de treball amb comunitat...

- Gairebé com la Gàl·lia d'Asterix i Obèlix, tant arquitectònicament com per les activitats que s'hi realitzen, La Escocesa és un espai que resisteix enmig d'un barri ple de contrastos. Una xarxa d'edificis novíssims, empreses i corporatives: el districte 22@ vinculat a les noves tecnologies, al mateix temps que solars abandonats i edificis històrics que recorden el passat fabril de la zona. Quina relació teniu amb aquest context, amb el barri?
Com molt bé dius, el Poblenou, Sant Martí, i tot el conjunt de 22@ és un lloc bastant complex perquè té molts estrats socials diferents. Per una banda tens tot el passat fabril que d'alguna manera connecta i acaba tenint com una base molt associativa de barri i això és una cosa que encara s'està respirant. Mentres que per altra banda, a l'altre extrem tens tota una moguda artística una mica superficial que en el fons no deixa de ser un agent de gentrificació. A través del que Walter Benjamin li deia "l'estètica de la comoditat" la gent aterra a dins d'un territori concret i desenvolupa la seva pràctica totalment descontextualitzada de l'àmbit social i comunitari d'aquell territori. Per allunyar-nos d'aquest model, La Escocesa està fent un treball des de fa temps que se situa dins del que s'anomena les Noves Institucionalitats. El que s'intenta és allunyar la idea del centre com un espai de la tipologia del que nosaltres havíem entès tradicionalment que havia de ser un equipament cultural: un servei públic, per aproximar-ho més a un recurs comú. Per això nosaltres ja fa un parell d'anys que vam redenominar La Escocesa com a "Fàbrica Oberta de Creació Analògica". Entenent que La Escocesa és un centre de producció artística i sobretot és un centre d'investigació i experimentació però que veu l'art com un llenguatge avançat que pot ser d'utilitat per la societat.

- Des d'aquest plantejament té tot el sentit del món que formi part de la vida de les veïnes del barri.
El que estem intentant provocar és que s'esdevinguin molts contactes amb el barri i amb moltes agrupacions i col·lectius del territori, cada cop més. Intentant treballar en allunyar-nos de la idea d'un centre tancat a esquena dels veïns. I sobretot entenent que els processos que s'hi donen dins no són processos aïllats, elitistes, estrictament artístics dirigits a una comunitat artística només, sinó que al final són projectes que tenen molta incidència critica sobre qüestions socials i polítiques que s'estan donant avui en dia. Pensem, és clar, que tampoc es tracta d'un centre d'exposicions per exemple. És un centre d'investigació i per tant molts dels processos d'investigació que desenvolupem dins, que en molts casos estan vehiculats a través de beques, tenen vincles amb el context i sovint convidem al públic a ser partícip de diversos moments d'aquestes activacions dins un procés de recerca.

Intervenció de Labuenaylamala a La Escocesa | Foto: Tamara Zaitseva

- Abans, has parlat de la redenominació de La Escocesa com a Fàbrica Oberta de Creació Analògica. Hem parlat del terme "fàbrica", "oberta" i de "creació". Què significa analògica?
Entenem que el centre és precari i en aquest sentit també és un centre de resistència. I d'utilitzar tecnologies punteres de primer nivell en la producció artística se'n desprenen des del meu punt de vista dos problemes. El primer, que mai et pots desvincular de tots els processos d'acumulació de capital que estan al voltant del desenvolupament d'aquestes tecnologies (que en aquest cas actualment són les tecnologies digitals). I el segon, que hem de tenir en compte que el món artístic és un món, en general, molt precaritzat: es mou amb pressupostos molt baixos. En molts casos el que acaba passant quan treballem amb tecnologies punteres és que un gran gruix dels pressupostos acaben anant a un lloguer a Samsung per exemple... a la pròpia producció. Nosaltres el que fem, doncs, és treballar en una línia que s'està desenvolupant ara (i que en realitat està en auge) que es diu "nous materialismes". El que d'alguna manera és recuperar l'essència conceptual i crítica de l'art, entendre'l com aquest component crític i útil que pot servir per posar en joc i per posar en dubte alguns dels plantejaments hegemònics socials. Entenent en aquest cas que el seu desenvolupament es dóna a partir de la reapropiació d'antigues formes tecnològiques. No és que hàgim inventat la sopa d'all, és una cosa que en realitat s'esta donant per tot arreu. Cada cop que veus una editorial petita que està reivindicant el llibre en paper en el fons està fent aquest tipus d'operació. No per una qüestió nostàlgica, sinó per una certa crítica davant del sistema, entenent que hi ha uns certs mecanismes que són recuperables a una altra escala.

- I com es concreta això en La Escocesa?
Nosaltres, per exemple, tenim una impremta i fem edicions, a més de tota la cartelleria. A més, en general tots els artistes treballen en formats analògics en aquest sentit de recuperació i des d'una lògica low cost. No és aquesta idea de l'artista conceptual que s'havia donat, sobretot a partir dels anys 70, en què ell tenia una idea i després tenia tot un aparell de producció caríssim al darrera. Aquí és el mateix artista el que al final, sota una mateixa base conceptual, acaba desenvolupant ell mateix l'obra a través de la pintura, l'escultura, la fotografia analògica o la impremta.

- Sé que esteu celebrant els 20 anys, però què creus que passarà amb La Escocesa quan el que puguem celebrar siguin els 40?
A mi el que m'agradaria que passes és, en primer lloc, que la base social de La Escocesa s'ampliés, és a dir que realment si actualment som 40 socis doncs que en fóssim 200. I segon, que l'encaix comunitari de construcció en comú s'enfortís fins al punt d'acabar interactuant amb els propis equipaments. És a dir, que les reformes que evidentment es donaran a La Escocesa en els anys vinents no es donin de dalt cap a baix: des d'un concurs d'arquitectura que marca els usos dels espais. Sinó que siguin els mateixos artistes tal com han fet tradicionalment a La Escocesa els que s'encarreguin de reorganitzar els espais i d'entendre quins son els seus usos. En aquest sentit ho tenim molt clar, i sempre que llencem convocatòria internacional diem que s'ha d'entendre que La Escocesa no és un centre de residència en què tu vas i desenvolupes el teu projecte individual només, sinó que a més entens que hi ha un projecte artistic comuntiari que es diu precisament La Escocesa. I és un prjoecte artistic, és una obra. Al final molts dels artistes que porten molts anys allà, la seva gran obra artística és La Escocesa. Entenent que un mecanisme que acaba provocant noves formes de vivència també pot considerar-se una obra artística.

Més informació: 

Web La Escocesa
Programa d'activitats
del vintè aniversari de La Escocesa

També et pot interessar