Jump to navigation
- L’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un neonazi. És un tema delicat per a fer-ne una pel·lícula. Com ho vas abordar?La idea va sortir del productor Marc Roma, en un principi volíem adaptar l’obra de Jaume Fuster, tot i que al final només n’ha quedat el títol. Quan vam llegir el llibre vam veure que allò ja estava fet i que no aportaria tant, sobretot perquè el llibre estava escrit abans del judici i hi havia molt més a tractar. La feina del guió va ser la més complicada, ja que era decidir des de quin punt de vista ho fèiem: des del mateix Guillem, des dels amics, els advocats… Hi vam donar moltes voltes i vam pensar que, si volíem parlar de tot el que suposava Guillem Agulló, el millor era actualitzar-nos amb la família. Aquest punt de vista ens permetia fer una anàlisi social, ètica i política del que va suposar la mort del Guillem. Revelava molt el món fosc post-Transició que es vivia al País Valencià als anys noranta.
- Com recordes aquell moment polític?Jo estiuejava a prop de Montanejos (Castelló), tot i que no tinc un record molt fresc. Més endavant sí que ho recordo com un lema: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, sabent que era un emblema de la lluita antifeixista, però només tenia una vaga idea de la seva història. El que volíem amb la pel·lícula era passar el lema a carn i ossos.
- Aleshores vas viure la lluita antifeixista des de dins?Recordo que als 90 em va passar de trobar-me al Poblenou un grup de nazis que venien a fotre’ns hòsties perquè un amic meu portava una samarreta del Che. Tot i que hi havia activistes que feien molt més, hi estàvem ficats.
- Per tant, aquest audiovisual és una manera de fer política contra l’extrema dreta?Tot el cinema és polític. No és que aquesta pel·lícula sigui política sinó que fer cinema és reflexionar sobre allò comú. Altres pel·lícules que he dirigit com ‘Els dies que vindran’ o ‘10.000 KM’, tot i estar fetes des d’un punt de vista intimista, també són molt polítiques. Per mi hi ha una relació directa entre els afectes i la intimitat i el context en què vivim. Partim d’allò íntim per arribar a allò polític, i en aquest cas ha estat diferent, hem partit des d’un símbol polític per arribar a la intimitat. Ha estat fer el viatge contrari.
Imatge de l'actor que encarna Guillem Agulló al film. | Foto: Carlos Laullón - ‘La mort de Guillem’, però, té un contingut ideològic molt explícit, fins i tot entrem al món judicial.La peli del Guillem està casualment lligada a d’altres que he fet sobre morts i judicis, tant ‘13 días de octubre’ com ‘En el corredor de la muerte’. He fet un màster en rodatges de judicis [Riu]. Em fascina que el món judicial sigui tan performatiu, tan proper al meu en posada en escena.
- Els fets que relata el film s’havien de tractar amb cura. Com ho heu fet per parlar-ne d’una manera respectuosa?És trobar un llenguatge, pensar en el que estàs parlant i ficar-hi la pell. L’angoixa més gran quan fas una pel·lícula de ficció és preguntar-te a qui li interessa la història que vols mostrar. En canvi, en una història com aquesta, en què tanta gent volia que es fes i en què no t’enfrontaves al buit del principi, et sents una mica en deute i sents una responsabilitat respecte la gent que va viure els fets. Al final, estàs donant la teva visió dels fets, és la teva interpretació a partir de documents i testimonis de l’època, d’uns fets que van passar al País Valencià entre el 1993 i el 1997.
- Heu tingut dubtes ètics?El tema és intentar fer una pel·lícula ètica però sense ser molt moralista. A cada pas que fèiem teníem debats ètics, ho teníem sempre present. Amb la família hem intentat ser molt respectuosos, que se sentissin còmodes i abordar el dolor sense recrear-nos-hi, que no sigui gratuït sinó una manera d’accedir a una visió d’estar al món. Per exemple, des d’un inici ja volíem que no semblés un true crime o “tot el que va passar”, per això vam decidir mostrar l’assassinat perquè sinó l’espectador s’estaria preguntant realment què havia passat.
Fotograma de la pel·lícula. | Foto: Cedida - Però al film no hi apareix…El vam rodar, el vam recrear, i mentre ho fèiem teníem un nus a l’estómac, no sabíem si estàvem fent bé. Hem de pensar que la seva família es va trobar el seu fill mort a l’hospital. Allò no ho van veure mai, havíem de ser coherents amb el punt de vista que havíem escollit. El productor em va aconsellar que ho eliminéssim. Al cap i a la fi, és una pel·lícula molt col·lectiva, hi ha molta gent que hi ha col·laborat. Tenim molta responsabilitat però això no ens ha de paralitzar la feina, ho fem el millor que podem.
- En l’actualitat, pren algun nou significat aquella lluita antifeixista dels noranta?El marc del País Valencià l’any 1993 és molt diferent de l’actual. Fins i tot la idea de feixisme canvia: no és el mateix el feixisme del 1936, que el del 1993 que el de l’extrema dreta d’ara. Hi ha un paral·lelisme molt important, i és pensar com el judici va intentar desmuntar i despolititzar el cas, deien que era una baralla entre bandes, com si ser feixista i antifeixista fos com ser d’una tribu urbana, aquest era l’argument de la defensa. Hi ha un altre discurs molt pervers que utilitza avui la dreta, que és dir que quelcom no és polític, és com dir “no som racistes, però no volem que els estrangers vinguin aquí a treballar”. Em sembla molt interessant el paral·lelisme entre el discurs del feixisme i la ultradreta d’abans i el d’ara.
Web La lluita continua
