Marta Segarra: "El títol de l’exposició fa referència a la fluïdesa de la dansa, del gènere"

El 14 d’octubre, el CCCB inicia el cicle ‘Les paraules que encara no tenim’ en el marc de l’exposició ‘Coreografies del gènere’ que forma part del projecte 'Feminismes!'

Arnau Martínez

10/10/2019

Arts

Sexualitats, etiquetes, tabús, identitats, cures, cosificació o maternitat són alguns dels conceptes que es desenvolupen a l’exposició ‘Coreografies del gènere’, una de les mostres que forma part de ‘Feminismes!’, una producció del CCCB. La comissària Marta Segarra (Barcelona, 1963) proposa les visions dels feminismes de diverses artistes contemporànies a través de les seves obres. Un moviment heterogeni i híbrid, plural, que els últims anys s’ha interrelacionat amb altres lluites. El 14 d’octubre, el CCCB inicia el cicle ‘Les paraules que encara no tenim’ en el marc de ‘Feminismes!’. Amb l’excusa, entrevistem Marta Segarra.

"Els feminismes estan lligats a altres moviments, per exemple la lluita a favor de l’ecologisme i la sostenibilitat. L’ecologisme, el feminisme i l’antiespecisme han de treballar conjuntament"

- L’exposició ‘Coreografies del gènere’ vol complementar la col·lecció ‘L’Avantguarda Feminista dels anys 70’?
‘Coreografies del gènere’ es va pensar perquè fos un complement, un contrast, a l’exposició ‘L’Avantguarda Feminista dels anys 70’. Volem presenciar les similituds i l’evolució del feminisme dels anys 70 i els feminismes actuals.

- Els feminismes actuals s’entendrien sense el dels anys 70?
És interessant veure com la geneaologia del feminisme va fins i tot més lluny dels anys 70. El feminisme comença a inicis del segle XX tal com el coneixem avui en dia. És important constatar la continuïtat d’aquesta lluita i de les seves reivindicacions.

- Com ha evolucionat el feminisme en l’art?
Cal diferenciar dues qüestions. Primer, la més formal pel que fa a l’art; als anys 70 hi predominava la fotografia i en l’època contemporània hi ha instal·lacions, audiovisuals, documentals, etcètera. I pel que fa al feminisme en el món de l’art, abans era homogeni i ara és molt plural. Si mirem les fotografies de ‘L’Avantguarda Feminista dels anys 70’, totes les dones són europees, blanques, de classe mitjana, amb estudis... Hi ha poques excepcions. Actualment, per sort, s’ha ampliat el model.

- Justament les artistes seleccionades per ‘Coreografies del gènere’ van més enllà del feminisme i parlen de l’homosexualitat, del racisme...
Aquesta és una altra de les diferències entre el feminisme actual i el dels anys 70. Els feminismes contemporanis s’han adonat que no es pot lluitar contra el feixisme, la misogínia o el patriarcat si no es combat altres discriminacions que estan lligades a aquesta lluita. Avui en dia hi ha reivindicacions molt híbrides: el classisme, les sexualitats no normatives, el racisme...

- Quin paper ha tingut l’art en la lluita feminista?
L’art, en el sentit ampli, també amb la literatura, ha tingut molta importància. Crec que és dels moviments que ha estat més lligat amb l’art i això fa que sigui complex, contradictori i, a vegades, fins i tot ambigu. L’art és un llenguatge molt eficaç i pot apel·lar el subconscient, ajuda a canviar la mentalitat, l’imaginari i el marc simbòlic.

- Ara inicieu el cicle ‘Les paraules que encara no tenim’.
És un cicle molt variat d’activitats paral·leles a les exposicions: des d’obres de teatre fins a vetllades poètiques, passant per debats, conferències... El cap de setmana passat vam fer un preliminar amb una performance. El dilluns 14 comencem amb una conversa entre la filòsofa Fina Birulés i jo mateixa i anirem fent activitats fins al desembre.

- El títol del cicle és suggeridor, què queda per fer en el feminisme actual?
Queda moltíssim per a fer! No tant en el feminisme, sinó en el món. Els feminismes estan lligats a altres moviments, per exemple la lluita a favor de l’ecologisme i la sostenibilitat. L’ecologisme, el feminisme i l’antiespecisme han de treballar conjuntament.

- Ens trobem en un moment en què estan sorgint moltes lluites.
Hi ha qui pensa que amb tants moviments, el feminisme pot perdre pistonada i que quedi diluït. Penso tot el contrari, és un enriquiment. Si el feminisme es limita a la igualtat entre homes i dones o a lluitar pels drets de les dones, s’està perdent moltes coses. Per exemple, el feminisme ha de parlar de la fluïdesa dels gèneres. Quin és el subjecte quan ens referim a feminisme? Als anys 70 era la dona, ara hi ha molta gent que no se sent còmoda en aquesta dualitat d’home i dona. No hem de ser reduccionistes. Justament el títol de l’exposició fa referència a aquesta fluïdesa de la dansa, del gènere, per això es diu coreografies del gènere.