Jump to navigation
-“Dona era per suportar amb el mateix aplom victòries que desfetes”. És una frase del conte que protagonitza l’escriptora Caterina Albert. En aquest cas, la defineix a ella però es podria aplicar a totes les altres que prenen protagonisme en aquest llibre i per, extensió, a qualsevol dona...És una frase d’un conte de la mateixa Caterina Albert perquè quan vaig fer el llibre vaig aprofundir molt en l’obra de cada protagonista buscant aquestes frases més característiques. En els seus contes i en les seves novel·les, Caterina Albert és molt contundent, molt de l’Empordà. I aquesta frase, sí, es pot aplicar a totes les dones malgrat que crec que les dones estem més acostumades a les desfetes que a les victòries.
- Per què ha escollit aquestes dones per convertir-les en protagonistes d’aquestes històries? Per què s’havien de caracteritzar?No tenien una característica especial però buscava que ja no estiguessin vives, això és important. En tenia de referents i altres que anaven sorgint. Era com estirar un fil. Vaig començar per la Rodoreda. En una conversa amb una amiga em va preguntar per què no escrivia un llibre sobre ella, però era molta responsabilitat. I em va sortir un conte. La història de la Mercè Rodoreda amb Andreu Nin em semblava molt interessant. No sé sap si és certa però l’Anna Murià i la Marta Pessarrodona en parlen. Després també hi havia la Virginia Woolf, que apareix en un dels contes, i que era una dona molt trista i que es va suïcidar. D’ella, sempre he pensat que tenia els ulls molt tristos i, en canvi, a la fotografia que es va fer quan conto jo la història que surt al llibre, hi tenia una mica de vida. Estava fent una malifeta i no me la imaginava així. Per tot aquest treball vaig anar llegint-me les biografies i hi anava trobant històries. És veritat que jo he llegit les seves obres i m’interessen però en falten moltes. Jo semblava Penèlope, no tenia ganes d’acabar, volia posar més dones perquè totes tenen una història. Et diré més, crec que faltarien unes pàgines en blanc al final del llibre, a l’últim capítol, perquè la dona que ho està llegint segur que té una història per explicar-nos, més anònima, però que també ha viscut perillosament.
- ‘Viure perillosament’ són quinze contes protagonitzats per quinze dones que converteixen aquest perill en la seva llibertat des de diferents àmbits i situacions. Viure perillosament és condició ‘sine qua non’ per poder dir que has viscut en majúscules, tal com assenyala la cita de Mercè Rodoreda amb què obre el llibre [Sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament]?Penso que ser dona és la condició de viure perillosament. I una dona de l’època de la Rodoreda, més. Ho havien de fer: ser atrevides. Pensa que la majoria d’elles no es va casar, malparlaven d’elles. Se m’acut l’Emília Pardo Bazán que no va poder entrar mai a la Real Academia Española perquè deien que tenia el cul massa gros. És que era molt bèstia! Ser valentes els va costar molts disgustos. Ara és molt fàcil explicar anècdotes en un conte, elles ho van passar malament però potser nosaltres no haguéssim aconseguit el que estem aconseguint. Això ens obliga a nosaltres a viure també perillosament.
- Les històries d’aquestes dones ens fan girar la mirada enrere per entendre d’alguna manera com hem arribat fins aquí. Creu que la manera de viure perillosament per assolir la llibertat en femení ha canviat gaire des de llavors?En concepte, sí, perquè per a elles viure perillosament moltes vegades era escriure amb el seu nom. Com deia Virginia Woolf, anònim era nom de dona. Ara mateix hi ha dones que per aconseguir el que volen han de sacrificar tenir família i moltes altres coses i això també és viure perillosament.
- El conte que conforma el pròleg és una versió del poema ‘La dona de Lot’ de la poeta polonesa Wisława Szymborska. Un acte de rebel·lia femení que apareix a la Bíblia. Assenyala que tot i que la desobediència no va arribar a bon fi en aquest cas, en les històries que vindran a les pàgines següents el ferm determini de perseverar van aconseguir ser reeixides?Per la perseverança i també, i sobretot, per la tossudesa. De vegades, quan escodrinyes en les seves vides veus que són tossudes. Per exemple, l’Anaïs Nin. La coneixem pels seus relats eròtics però ella és tossuda, vol viure d’escriure i no fa altra cosa. Fa de negra i s’inventa relats per a un senyor a qui li agrada que li escrigui relats eròtics però no renta escales. Ella escriu encara que li costi la vida. És la lluita constant pel seu lloc, totes es rebel·len. Són dones valentes que ajuden altres dones, són molt generoses i això a mi m’ha sobtat.
- En el cas de la dona de Lot associa el fet que es giri malgrat la prohibició de fer-ho a la “desobediència dels submisos”. En el context social actual, és una frase que transcendeix el fet femení...Sí, de fet, viure perillosament és la manera de ser lliure. És enfrontar-te al poder i a la injustícia. Aquestes dones s’han enfrontat al patriarcat però el patriarcat té unes conseqüències, no només per a les dones. Les persones que pensen d’aquesta manera tan autoritària, que creuen que hi ha persones per sobre d’unes altres... Sempre hi ha qui es rebel·la i passa el que passa. L’anhel de llibertat és viure perillosament.
- I un bon exemple, en aquest cas, és el conte dedicat a Rosa Parks. És el paradigma que podria identificar aquest llibre?Quan jo feia el llibre no tenia cap intenció, estava fent-lo i m’ho estava passant bé. Rosa Parks era una dona que tenia alguns estudis i era militant. A més, va esdevenir un símbol per ser negra i, a més, per ser dona. Potser tens raó però no sabria triar-ne només una de totes les que apareixen al llibre.
- ‘Viure perillosament’ no parla només de resistir, reivindicar-se i guanyar. També, en alguns casos, parla de la capacitat de resiliència femenina que, molts cops, també és una manera d’empoderament...És un llibre d’empoderament. Llegim les seves històries, que són quotidianes i sabem que totes ens empoderem cada vegada més. És la manera i no n’hi ha d’altra. Elles poden ser un exemple però en tenim d’altres cada dia a casa amb les nostres mares i àvies. No cal ser escriptora o artista per marcar el camí.
- Un dels primers contes, el que protagonitza Virginia Woolf, deixa veure que aquesta perillositat consisteix moltes vegades en un desafiament a les regles establertes...El que explico de Virginia Woolf és una anècdota que si t’ho mires bé penses que estaven molt desfeinats. Són coses que només fa gent de diners, que no té res a fer i que tenen aquests contactes. Però això que van fer, va canviar les normes de seguretat de tota l’armada. Suposo que el que feien era enfrontar-se a l’ordre establert. També la Mary Shelley, tot i que crec que als romàntics cal donar-los de menjar a banda [riu], passejant-se pel món amb el cor de la seva parella. Això és viure perillosament i amb un punt de bogeria!
- ‘Viure perillosament’ és el seu debut en la literatura per adults. Com ha estat aquest pas? En vindran més?Em venia de gust i va sortir així. La veritat és que m’ha encantat l’experiència i el conte és un gènere que m’agrada molt. Ara m’hauria d’atrevir amb una novel·la. És una sensació que tinc perquè la literatura juvenil és la meva zona de confort i sortir-ne també és viure perillosament. Estic espantada, tinc moltes sensacions creuades, però estic molt agraïda. La resposta de la premsa i dels lectors és fantàstica. Repetiré segur però necessito una mica de temps.
Llibre 'Viure perillosament' de Gemma Pasqual al web Comanegra
