Judit Monclús
,
10/09/2019
Llibres

‘De rerum natura’ o l’art d’interpel·lar la subjectivitat

La fotògrafa Maria Espeus i la poeta Laia Noguera connecten mirades en un llibre sobre la col·lecció del Gabinet Salvador
Laia Noguera i Maria Espeus

Foto: 

Cedida
La poeta Laia Noguera i la fotògrafa Maria Espeus
Al llarg de sis generacions, la família Salvador –tota una nissaga d’apotecaris que tenia la farmàcia al carrer Ample de Barcelona– va reunir una col·lecció de mol·luscs, fòssils, drogues i diverses peces de vegetals i animals dissecats amb l’objecte de desvetllar els secrets de la natura i aplicar-los en l’elaboració de medicaments. Ara, tots aquests elements, s’han convertit en els protagonistes d’un joc de diàlegs: els que mantenen les fotografies de la Premi Nacional de Cultura 2017 Maria Espeus (Borås, Suècia, 1949) i els poemes de Laia Noguera (Calella, 1983). Totes dues comparteixen aquestes connexions artístiques que han establert amb els elements del Gabinet Salvador –una de les col·leccions europees d'història natural més importants del segles XVII i XVIII– com a nexe al llibre ‘De rerum natura’ (Pagès Editors, 2019). Una petita obra d’art ideada pel desaparegut poeta i gestor cultural Jordi Carrió que proposa al lector analitzar la seva pròpia mirada despresa de qualsevol etiqueta.

- Com sorgeix la possibilitat de fer el llibre ‘De rerum natura’?
Maria Espeus:
Aquest projecte va començar amb un amic que teníem en comú la Laia Noguera i jo, que era en Jordi Carrió. Fa tres anys insistia molt que anés a l’Institut Botànic de Barcelona a  veure la col·lecció del Gabinet Salvador. Sóc fotògrafa, no he fet gaires coses de naturalesa però em va fascinar el que hi vaig veure i veig preguntar si era possible fotografiar algunes peces. Era un arxiu enorme. Em van deixar muntar l’estudi allà mateix i em van treure les peces que jo havia escollit entre milers i milers. En vaig seleccionar cinquanta sense cap projecte més que el de fotografiar aquests elements. Va ser molt divertit, sobretot perquè no conec res d’aquest món i m’anaven explicant curiositats de cada peça. Va ser molt interessant.
Laia Noguera: Va ser tot cosa de l’atzar perquè jo no coneixia la Maria d’abans. Em va ensenyar algunes fotografies que havia fet a l’exposició Salvador i em van agradar molt. Llavors va ser quan va sorgir la idea de fer aquest diàleg. A mi, això de dialogar amb altres disciplines artístiques, m’agrada molt. Com que en Jordi Carrió va ser el pare d’aquest projecte però va morir l’any passat, el llibre no deixa de ser un homenatge cap a ell. De fet, tot i que no hi sigui com a autor, és seu. És un dels motius pel qual em fa il·lusió que hagi vist la llum.

- Com es poden mirar els objectes de ciència com objectes d’art a través de la fotografia?
Maria:
És pura intuïció. Això mai es pot explicar. Jo ho mirava i ho feia d’una forma més artística.

- Amb la fotografia, es pot plasmar el mateix retratant un objecte que una persona?
Maria:
Per a mi és el mateix. Penso que un retrat és un paisatge meravellós i per a mi és el mateix. El retrat és una decisió de dos. Perquè la foto surti bé no cal només el meu talent, el personatge també ha d’aportar alguna cosa. En el retrat d’objectes estic completament sola però la mirada és la mateixa en els dos casos.

Fotografia: Maria Espeus

- A tu, Laia, cada fotografia t’ha inspirat uns versos que s’inspiren en l’essència del que envolta l’ésser humà, d’aquesta realitat no perceptible, qüestions gairebé de caràcter metafísic. S’hi repeteix, però, el fet de buscar respostes...
Laia:
Sí, jo ho definiria com una reflexió sobre la mirada. La meva mirada sobre la fotografia però també la mirada de la fotògrafa sobre l’objecte i la mirada del lector que llegeix i mira la imatge. És una superposició de mirades. Té molta essència metafísica. En aquell moment em va semblar molt interessant posar en entredit o qüestionar el valor que nosaltres li donem a la mirada com a realitat. Nosaltres tenim la creença en l’objectivitat però l’únic que fem és registrar unes impressions sensorials que són totalment fal·libles perquè depenen d’uns òrgans físics que es poden degradar amb el temps. A més, per falta d’atenció hi ha tantes coses que no sentim, que no veiem, que no percebem. La reflexió és: veig realment això que crec que estic veient o estic veient només la meva mirada? M’estic veient només a mi i no tinc ni idea d’aquesta cosa que veig? I a més, encara que la vegi, què és aquesta cosa? Com puc realment arribar-hi més enllà dels sentits? No puc experimentar si no és a través dels meus sentits. Per tant, és com un peix que es mossega la cua.

- Jugueu amb el fet que alguns dels objectes fotografiats són irreconeixibles o, almenys, a primer cop de vista no sabem què són i tampoc ho expliqueu...
Laia:
Exacte. Penso que aquí hi ha un encert molt gran de la fotògrafa. Això és un aspecte i tu, ja t’ho faràs. De fet, a la vida ja és així. Ens esforcem molt en classificar i etiquetar i creiem que això és entendre les coses quan l’únic que fem d’aquesta manera és manipular. En aquest cas, sabem que formen part de la col·lecció Salvador però no en sabem res més.
Maria: No sé si fa falta reconèixer els elements que apareixen a les fotografies. Llavors, entraríem en una altra via, com la de la Botànica, i no era la meva intenció.

- Tu tampoc sabies què hi havia a la fotografia?
Laia:
Jo sé el mateix que qualsevol lector.

- Al pròleg del llibre, Jordi Carulla-Ruiz diu que cada fotografia és un enigma. La resposta a l’enigma la trobem en aquest diàleg amb el text o la intenció és mantenir-lo?
Maria:
El podem trobar justament perquè cada persona té una mirada diferent per resoldre’l.

- També Carulla-Ruiz assimila els textos de la Laia Noguera als koans, propis de la tradició zen. Volies traslladar-hi reflexió, no només en relació a les fotos, sinó amb les paraules amb què les has acompanyat?
Laia:
Sí, és un diàleg amb el lector. Així com hi ha poemes que interpel·len menys, en aquest cas jo crec que, com els koans que estan fets per a algú i que són una pràctica de creixement o de transformació, si no hi hagués algú fent aquesta pràctica no tindria sentit que existissin. En el cas d’aquests poemes, si no hi hagués algú que els llegís estarien parlant per a ningú.

Fotografia: Maria Espeus

- Deies que t’agrada establir diàlegs amb altres disciplines. Què hi trobes en aquesta experiència i què pot aportar aquesta confluència?
Laia:
A mi, personalment, com a creadora m’aporta molt. Suposo que és per una tendència a parlar en excés que per això escric [riu]. Per això m’agrada la idea de verbalitzar expressament a partir d’una experiència estètica que d’alguna manera la sento més plenament cada vegada. Quan he estat, per exemple, davant d’un quadre o d’una obra musical els he fet dialogar amb la poesia i ha estat una experiència que a mi m’ha resultat més plena. Després, de cara a qui tingui aquest objecte a les mans –és una edició que els ha quedat preciosa–, jo penso que realment seria diferent si no hi hagués els poemes. De fet, s’aguantaria més si no hi hagués els poemes que si no hi hagués les fotos. Els poemes no tinc gaire clar de què serveixen perquè em qüestiono molt fins a quin punt és útil aquest meu excés de parlar massa. Jo penso que genera una cosa nova. El que pots dir amb la imatge no és el mateix que pots dir amb les paraules. I a l’inrevés. És com un trencaclosques i cadascú pot agafar d’aquí i d’allà i viure la seva pròpia experiència, que serà única en el temps i en l’espai.

- Com has vist, Maria, el diàleg que la Laia ha establert amb les teves imatges?
Maria:
M’ha encantat. Amb la Laia només ens vam veure una vegada i llavors jo li vaig enviar les fotos perquè ella en fes la seva interpretació, que comparteixo plenament.

- De fet, el vostre llibre acaba amb el poema també titulat ‘De rerum natura’ de Laia Noguera. Un dels versos diu “Perquè la bellesa tal vegada requereix el no judici, perquè el judici fa impossible de percebre la veritat”. Llavors, com es pot transmetre aquesta bellesa, en el teu cas a través dels versos, si la subjectivitat, d’alguna manera, ja es podria considerar un judici?
Laia:
Aquest poema el vaig escriure bastant després dels que acompanyen cada foto. Vaig tenir la sensació que ho havia d’explicar. D’alguna manera, em sembla que pot donar la clau de lectura de la resta de poemes. Aquí és on hi ha més teca. És més llarg i explicatiu. Els altres són més d’obrir portes i aquí hi ha més filosofia pròpiament dita.

I el llibre acaba:
“Perquè em sembla que el que hi ha és una única experiència sentida per molts punts de vista simultanis”.

Més informació: 

Web Pagès Editors
Web Maria Espeus
Laia Noguera a la pàgina web Versos.cat

També et pot interessar