Albert Pijuan, Heliogàbal

Foto: 

Helena Martín
Albert Pijuan

Albert Pijuan: "Enyoro com brillava l’Heliogàbal"

La sala de petit format del barri de Gràcia celebra 25 anys de cultura de base
Helena Martín
,
05/10/2020
Música
Fa 25 anys que l’Heliogàbal reparteix cultura de base a un carreró de Gràcia. Les parets vermelles del local, però, n’han vist de tots els colors: entre reformes, restriccions i llicències la sala viu en la incertesa de si podran pagar aquest mes que comença. Tot i això, engeguen la tardor amb els dijous de poesia i amb una celebració que se celebrarà el 18 i el 25 d’octubre i que comptarà amb les actuacions de grups com Maria Jaume, Mishima o Joan Colomo. Parlem amb Albert Pijuan, director de l’Heliogàbal, sobre la salut de la música en directe de petit format.
Es tracta la música com una cosa perillosa i no com a cultura

- Els 25 anys de l’Heliogàbal coincideixen amb una pandèmia. Com es troba la sala?
Ara estem molt fotuts. Ja ho estàvem abans i amb la covid-19 ha sigut fatal. Es tracta la música com una cosa perillosa, com soroll que causa molèsties. No es tracta com a cultura. Hem de lluitar per les llicències com si fóssim l’aliat del dimoni. Hi ha un problema de legislació de la música en directe a la ciutat de Barcelona. En el nostre cas, tenim un nyap de llicència de bar cafeteria, però no perquè la demanéssim així, sinó perquè no ens van donar cap altra opció pel nostre projecte cultural.

- I ja fa temps que arrossegueu problemes en aquest aspecte...
Vam començar com a associació cultural sense ànim de lucre i vam estar treballant així cinc anys. El districte ens va demanar que tinguéssim una llicència d’activitat i amb el que vam presentar només ens van donar la llicència de bar cafeteria. Tot això genera situacions absurdes per la cultura. Nosaltres vam treballar així 15 anys fins que van començar a arribar les inspeccions i les multes i ara fa cinc anys que estem fent reformes i invertint un dineral per poder solucionar això. El problema és que la legislació és anacrònica i no és capaç de reflectir la realitat del que passa al carrer. És la precarietat total. 

- És rendible?
No. El petit format sempre ha estat deficitari i s’hauria de cuidar doblement per part de les institucions perquè ho fem per amor a l’art i per entusiasme. Nosaltres tota la vida havíem venut 90 entrades i ara en podem vendre 20. Fes números! Les restriccions per covid-19 de programació cultural no haurien de funcionar segons la llicència sinó per compliment de les mesures de seguretat. Malgrat això, tampoc volem treure pit i fer concerts cada dia perquè no volem cap rebrot ni donar la nota, és un moment per anar amb calma. Per això hem començat amb una programació de poesia un cop per setmana durant l’octubre. 

- A part de l’habitual embolic de les llicències, vosaltres teniu un problema afegit: esteu al mig del barri de Gràcia, una de les zones més de moda de la ciutat. És complicat fer cultura de petit format en un barri cada vegada més gentrificat?
Hi ha un batibull de lleis i cada districte també té les seves. I al final, això acaba penalitzant la cultura de base. A Gràcia hi ha moltíssims bars de copes i gent a les places bevent cerveses que venen els llauners, el problema és quan vols fer música en directe. En lloc de restringir aquest tipus de propostes potser s’hauria de potenciar la cultura i així el barri es tornaria més cultural. Però quan vols muntar un projecte cultural posen pals a les rodes, així és molt difícil. Al final, és plantejar-se quin model de ciutat volem. 

- La “marca Gràcia” ha deixat petjada. Aquest procés té repercussió en la vostra feina?
Jo et diria que la meitat de la nostra clientela ja no viu al barri perquè no s’ho pot permetre. Això cada vegada és menys el barri de Gràcia, aquest caliu es va perdent. No ens perjudica directament com a negoci però tenen carta blanca els turistes i els hotels, i això repercuteix negativament en la cultura de base, que és la que provoca que els grups comencin. Les bandes emergents, quan toquen en sales petites, després poden accedir a sales de format mitjà i després a festivals. Falta un esglaó per arribar als grans festivals, que no hi tenen cap culpa.

- Quins grups heu impulsat des de l’Heliogàbal?
La Rosalía! Va venir fa cinc anys quan estava estudiant al Taller de Músics. Per aquí hi han passat tots els músics quan començaven, quan no eren coneguts. Els mateixos treballadors de l’Heliogàbal toquen en diversos grups de música fins i tot! Recordo que va venir la Núria Graham fa cinc anys, Mishima quan eren uns xavals i el Joan Miquel Oliver quan va començar. Te'n podria dir moltíssims!

 

 Heliogàbal | Foto: Helena Martín
- Creus que el teixit cultural ha canviat en aquests 25 anys?
Molt! Abans tots els que treballàvem aquí vivíem al barri. Hi havia molta ebullició de vida i cultural, i ara la gent s’ha hagut de moure i el barri ha perdut molt interès. 

- Mirem enrere. Quin creus que va ser el moment d’or de l’Heliogàbal?
Els primers cinc anys, quan treballàvem com a associació cultural i a porta tancada. Va ser gloriós perquè tancàvem a les cinc del matí, també hi havia un punt d’ingenuïtat. Va ser aleshores quan l’Heliogàbal va començar a agafar renom. Muntàvem concerts cada dia de la setmana i van sortir-ne molts grups nous. No vam guanyar mai un duro, es cobrava poquíssim, però era bonic. 

- Enyores aquella època?
Enyoro com brillava l’Heliogàbal quan podíem treballar bé, sense inspeccions i multes, perquè tot el que generava era brutal. La gràcia de l’Heliogàbal és que el lloc és tan petit que veus com els músics respiren, i això fa que l’experiència sigui molt intensa. Hem fet totes les reformes que ens han demanat, vam haver de fer una reforma d’un quart de milió d’euros i al final només podem treballar en horari diürn, a partir de les onze no pots fer cultura. Ni tan sols pensen que ens demanen tantes instal·lacions que no hi caben al nostre local, hem hagut de lluitar pel local del costat. Jo ara personalment li dec al banc 250.000 euros, després d’haver treballat 22 anys i no haver guanyat ni un duro. Ara, amb el context de la pandèmia, tots hem de treballar amb aforament limitat, però és que a nosaltres ja ens havien aplicat aquestes restriccions abans. Amb prou feines superarem aquest any i pico. 

- Què suposa per a vosaltres celebrar 25 anys?
És complicat, potser celebrem els 25 anys i és un comiat. Aquest mes encara no hem pogut pagar els lloguers i els préstecs de les reformes, tot i que almenys hem pogut pagar als treballadors. A l’ICUB sembla que estiguin adormits, van convocar unes ajudes per locals de petit format i encara no hem rebut res. A l’estiu van muntar la Sala Montjuïc i és una presa de pèl, es van dedicar 170.000 euros de l’Ajuntament que es van donar a un intermediari, a l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya. De moment són 25 anys que ens fan il·lusió, és aire fresc però ja veurem com en sortim.

Poesia Heliogàbal
Dijous d'octubre, 21h
Barcelona
25è aniversari Heliogàbal
Diumenges 18 i 25 d'octubre
Barcelona

Més informació: 

Web Heliogàbal
Facebook Heliogàbal

A

També et pot interessar